JUAN ÍÑIGUEZ VI

Boqueja Prats i Benavent venta el serrell d'esquerra a dreta. Açò és literatura i no la "Deformación del Espíritu Nacional" Signes es trau les espardenyes i es fa hippie, però abans comenta amb Vila certes coses secretes pel que fa, diuen, a la nobilitat de la il•lustre municipalitat de Novetlè. Mentre el delegat continua la seua lletania impròpia. "Caminava Filemón por entre algun arrozal quando un brioso llaurador que plantava un melonar sonriendo i a voz baixa le dixo :”quítame la faixa”. Mas jo, ambaixador de l’Havana, duc de Silèsia i Comte de La Calàbria, li fiz el nus a la fava. Tenga vuesa merzed a bien mis palavras pues de carapijo bien naszido i de fava malcriado de seguro a bien he tenido haver a vós encontrado; ja que haver no he havido un Consuelo tan sagrado ni que dorarle el haba a uno d'estos criados...
Nou, dinou, vint-i-nou. Les cuixes de Rafa i el bigoti de Carme passegen pel Moncho. Pavia paga la ronda i els mobles s'encadenen una mica més a la Llosa.
De sobte se'ns cola un xicot bufonet, és mestre o col•lega? "Cuadradito intersección triangulito igual a rosegó. Isósceles intersección hexágono igual a pentágono menos torres gemelas -uns anys més tard. Redondito menor unión redondito mayor igual a coronita. Coronita sobre cabecita igual a santito. Santita, la matemàtica i cara-perro, sicari d’honor. Mentrestant les propietats dels conjunts es despiloten sota la mirada lasciva del Mister, del braç incorrupte de Sancarlos i del quadern socarrimat d'Albòrium i li guanyen un quinze a Salamen. Javier Pont Giner, capficat, estrictament, amb l’entrepà d’una barra de quart plena de xoriços, en pren bona nota.
I la classe de francés s’acaba en una munió de pantalons grisos i camises blanques i retallades que s’arremolinen al voltant de la taula del professor per demanar la nota de l’examen i altres fer la pilota, ballar-li l'aigua i veges: vés tu a saber quin cul caurà entre mans. En mig, però, per sobre de tot, es destaca la mela imponent del tio mela. N’és l’ocasió: o ara o mai. Gregori, arribant de sota l’estrada alça enèrgicament el braç, a mena de palanca i a tota pala, hi amolla un carxot-esclafit que electritza l’estança. El tio mela amb la mela al roig viu s’alça convulsament mentre desapareixen totes les criatures i se l’emporten els dimonis. És impossible poder saber, reconéixer tan sols, si n'hi ha hagut cap culpable. Redei!
I, a més a més, hi ha Peruggino, l’afer Peruggino. Quatre o cinc que volen divertir-se i Peruggino que està gros no corre massa i paga. Algú diu: “Maricón” I aquesta n'és l’excusa. Ja ho sabia tothom. Però ara es fa públic en acte de represàlia i amonestació exemplaritzadora. El tio Sanchis, doncs, demana 5 punts col•lectius. Tothom es rasca la llibreta de punts. La meua s’ha esgotat i em toca comprar-ne més. Però algun despistat s’ha deixat a mà la seua i n’arranque graciosament els 5 que hi necessite. Don Rafael Pérez Contel ratlla un gargot en la pissarra que sembla un colom coix amb barretina vermella i jura i perjura que no és un falangista, ni un afinador de pianos corrent en sanfermins el diàpason d’una cornada, i accepta l’evidència: NO plouen cardenals per més que demanem la setmana santa anglesa o que la candelera solape la sagrada festa de Santo Tomàs de Aquino, estacant el dit en la plaga. “Ahí viene la plaga, me gusta bailar...”.
Ara per ara, tot ben senzill i ben alegre ja va. I va la vida com va. Alguna cosa s'acaba i ve després l’estiu també. I ve Soler, Sanchís, Sicluna i tants d'altres que deixàrem, durant uns quatre anys, als faldons dels Bartolins i d’altres, pedòfils, efebòfils, infantòfils i altres parafílies més vergonyants, als pares claretons, allà dalt, a la costa.
Nosaltres deixàrem el centre el 69. Villar Palací diu que canviaria el panorama. Poca cosa, però. I després, imagine, vingueren els moros de la costa i de més enllà, del Non Plus Ultra, de tot arreu, des de sempre, com els nostres pares, com els pares dels nostres pares vingueren un jorn desmaiat. Com sempre ha passat. Com ara. Com sempre que no s’espera una queixalada de singular croada nacionaleducativa. Amics. Amigues tinguérem per fi a partir de quart, una vegada. Companys, morí Franco. Com mai ho havia fet, i vingué el valencià. I bé, col.legues ... quina és ara, la consigna, Deja vue, al remat?


Per a Josep Lluís Bausset, Ángel Lacalle, Juan Íñiguez i alguns altres professors/es
Francesc Collado, Foios, Juny 2010

JUAN ÍÑIGUEZ IV

PRIMER DIA DE CLASSE

Que ve “D. Juan! Que ve “D. Juan”!
Les poques xiques que en aquell primer dia de curs, allà per l’octubre del .1968 s’atrevien a estudiar Ciències (vivíem a altra galàxia), s’allisaven els cabells, es pessigaven les galtes per a fer-les entrar en color i tractaven, amb els dits, d’allargar-se les parpelles en un intent de mostrar la seua bellesa i joventut desdibuixades baix les dolentes faldes i camises dels uniformes.
Sheriff, què passa? – preguntà “el Rateta” intrigat –
Això, això, què passa? – insistí “el Llarg” – S’han tornat boges?
No què va!. – contestà “el Sheriff” complaent – Ara tenim matemàtiques i ve el nou professor que li diuen “Juan”
I tu saps qui és? – li preguntà “el Xino” – Quan ho dius així és perquè ja saps qui és i com és.
Doncs sí, l’he vist aquest matí. Anàvem l’Emili i jo. – i aparegué Emili al sentir-se nomenat – quan l’hem vist arribar. No sabíem qui hi era però “D. Manuel” ens ho ha aclarit de seguida. És jove, no molt major que nosaltres i això ha rebolicat a les xiques ... elles son diferents – afegí allargant la frase –
Hi que ho digues – intervingué “el Beni” – No n’hi una d’elles que estiga bé. No se’n salva cap.
Això és de veres. – reafirmà “el Roig” amb la seua autoritat.
Xé!. Calleu i tingueu trellat!. Que mai heu tingut trellat. – s’escoltà la veu de Miquel, el bessó del Genovés –
( i és que aleshores nosaltres estàvem en la figuereta com aquell que diu mentre les xiques ja eren gairebé unes senyoretes. Final feliç per a l’adolescència).
L’entrada de “D. Juan” fou un poc tímida. Es parà tan sols uns instants a la porta de la classe i entrà dubtant i, semblava, que el recorregut al llarg de tota l’aula fins a l’entaulat on es trobava la seua taula i l’encerat se li va fer etern. Semblava un alumne més si no fora per l’absència de l’uniforme que ens caracteritzava a l’Institut, amb l’escut del centre a la butxaca del jaquet.
La seua presentació fou breu. Nosaltres mai havíem tingut un professor tan jove davant nostre i ell, possiblement mai havia donat una classe i menys encara a alumnes tant majors com hi eren nosaltres. (Això sí, amb “la lengua del Imperio” Eren altres temps. Esperem que ja passats per a l’eternitat)
“¡Buenos días!. Me llamo Juan Iñiguez y voy a ser vuestro profesor de matemáticas durante este curso. Espero que nos llevemos bien y que algún día recordeis vuestropaso por este centro como yo lo recuerdo. Ahora pasaré lista para ir conociendo vuestras caras y comenzaremos de inmediato las clases.”
I, dirigint-se a la pissarra, amb el guix en la mà, començà la primera classe:
“Dibujemos unos ejes de coordenadas ..

Eixe fou l’inici del treball d’un professor que ha deixat al llarg de quaranta anys unes senyes inesborrables en generacions de xativins i veïns d’altres pobles de la Costera, la Vall o la Ribera que han tingut el privilegi d’ésser alumnes seus.
En Joan Iñiguez va ser alumne de l’Institut Josep de Ribera i després obrí les portes del professorat, com alguns ja ho havien fet (Recordem a “D. Pepiu”), als antics alumnes. Després vindrien els Rafels, Antonis, Joseps o Emilis.
Però fórem nosaltres, els alumnes del 69 els primers alumnes seus i, hui, quaranta anys després encara recordem la sua ensenyança, la seua tasca amb nosaltres. Possiblement ningú recorde cap classe seua però el recordem a ell. El vegem pel carrer i encara diguem dins nostre. “Adéu professor, adéu en Joan.” El recordem perquè ell va voler que nosaltres aprenguérem matemàtiques encara que nosaltres no estigueren per la llavor i crec que ho va aconseguir.
Per què dic això?. Perquè els alumnes mai recorden als professors que s’han oblidat de quina és la seua tasca. S’obliden dels que han passat per davant d’ells sense aportar-los res. En canvi mai obliden al que un dia darrere d’un altre s’empenyen en transmetre el que ells saben, en que aprenguem el que ells ja saben. I en Joan Iñiguez va ser un d’ells.
Nosaltres, els del 69 ho sabem bé. Recordem a “D. Juan”, com també o fen amb altres companys seus: “D: Roberto, el Pipa,”, “la Cristina” o “el Ferraz” . Tots ells ens marcaren, ens assenyalaren de per vida. Ens ajudaren a que cadascú de nosaltres fora un poc el que el temps i la vida ens han fet.
Nosaltres fórem la primera generació que aprengué matemàtiques de la seua mà. La primera de més de quaranta que han gaudit i patit eixes enrevessades equacions que mai eixien, que mai s’acabaven de plantejar i solucionar. Des d’aleshores centenars de xiquets i joves han passat per eixes circumstàncies que uns recordaran amb estima i altres com un mal somni que no acabava mai. Però si, quan la vida passa i eixos dies queden com un record allunyat, preguntarem als alumnes ... tots o, gairebé tots dirien que recorden a un professor, “D. Juan”, que un dia els ensenyà matemàtiques, que s’empenyorà en fer-nos-les comprendre i que encara que molts no hem sabut mai per a què collons aprofitaven si romanen en els nostres record i ho faran per sempre.