Ximo Ca

           Un altre que deixa la feina!

Sí, un altre del 53 o de la promoció del 69 del Ribera que acaba amb la seua tasca diària a l’IES de Canals: XIMO CAMARENA.

Al principi del curs passat, quan li comentava que ja tenia clar que em volia jubilar, ell no estava gens convençut i dubtava molt… però a mesura que passaven els mesos i els rumors deien que possiblement no arribaríem a jubilar-nos, va començar a decidir-se. Aquests darrers mesos,… està insuportable...!!! El 31 d’octubre… passa a la reserva, jejeje…

Setembre de 1.963… amb uniforme nou i amb pantaló curt, per mig d’un vell autobús de línia, arribem a Xàtiva, destí: l’institut de Xàtiva, EL RIBERA. allí coneguem als nostres nous companys: uns de Xàtiva, altres de Canals, de l’Alcúdia de Crespins, de tots els pobles de la Canal… Al mateix temps que compartim aula, també compartim aficions comuns, especialment… EL FUTBOL.

Ximo no destacava per la seua potència física… destacava per la seua tècnica, el saber portar el baló als peus i especialment en fer jugar a l’equip… el típic migcampista tècnic que compensava amb tècnica la força bruta de un tal “Willy” de l’Alcudia (d.e.p.) o els anys de avantatge que ens portaven Adelino o Alberto Pardo; Ximo sí que sabia “crusar-la” com li demanava “Coca” esperant el desmarque.

Al seu poble, l’Olleria, també va destacar com a futbolista i va ser quasi l’únic que a l’acabar l’etapa de juvenil, un tal Domínguez, entrenador del primer equip de l’Olleria, li va demanar que jugara amb ells. Els altres anàrem al segon equip, el dels aficionats de regional.

També era aficionat al joc de la pilota valenciana, concretament al RASPALL, al vell Trinquet de l’Olleria. També allí era dels tècnics… no era dels que amb “una bona raspallà” enviava la pilota al palquet o la galeria; era dels que sempre buscava la “muralla” del trinquet per a que el contrari tinguera dificultats en tornar la pilota i poder acabar el “quinze”.

Estes aficions sempre les ha combinat amb el seu treball a l’IES Francesc Gil de Canals, no més interromput un parell d’anys, si no recorde mal, en que es va fer càrrec d’un mòdul formatiu dedicat al vidre a l’IES del seu poble.

Però… quasi de sobte, Ximo va desaparèixer de la vida quotidiana del poble. Ja no el veies pel trinquet, ni pel futbol, ni pel casino al que de vegades anava a jugar una partideta a cartes als “tres sets”…

XIMO ES VA ESTRELLAR!!!

Ací tenim a Ximo amb els professors del Ribera i el conseller d'Educació de l'época, després de la visita al seu observatori astronòmic

No, no va tindre cap accident de cotxe, simplement… es va dedicar a estudiar les estrelles. Es va muntar el seu observatori al seu xalet, i d’allí ja no el va traure quasi ningú. I amb eixa afició i dedicació segueix i… ara que tindrà mes temps, estic segur que el firmament deixarà de tenir cap misteri per a ell.

No més em queda un dubte… seguirà estudiant el cel i les estrelles o, tal vegada, no més tinga ulls per la seua gran estrella?... LA SEUA NETETA!

Avant XIMO, sé que portaràs molt bé la teua jubilació, tens aficions i coses per a fer (encara que siga passejar al teu gos) i estic segur que no seràs d’eixos jubilats que es dediquen a veure les poques obres que hui dia es fan i… també estic segur que no seràs dels que diuen que cauen en depressió i precisen de psicòleg.

Quasi quaranta anys de treball, bé valen uns anys de descans junt als teus i les teues aficions, i… no oblides als teus amics i companys del 69 TEAM (els jubilats i els que segueixen quotitzant per a que la pensió no ens falte cap mes) jejeje…

Vicent Albinyana

un del 69

co emili

A l'amic EMILI SALA

Hola Emili: ha passat ja el temps necessari del teu acomiadament professional per a que els amics des de fa molts anys manifestem el nostre parer sense que la data i la celebració ens faça bullir en favor teu. Per tant, aquestes notes són senzillament unes impressions matisades per la llunyania de l'esdeveniment i, alhora, pel reforçament del que hom te de la teua presència com amic i persona estimada.

De les teues condicions innates per a conduir a grups de persones cap a objectius comuns sense voler mai posar-te medalles i flors no hi ha cap dubte: deixebles i companys professors ho poden manifestar a poc que els preguntes. De les teues inquietuds professionals i de l'interés per provocar el debat raonat i raonable sobre les qüestions d'actualitat, primer en l'escola de formació professional i després en l'institut Josep de Ribera, hi ha constància explícita pels professors universitaris que tots els anys han passat “gratis et amore” per les aules dels dos centres. El funcionament de l'equip tan estimat per tots del “teachers team” futbolístic no hagués estat possible tant d'any sense la teua dedicació permanent a que tota la intendència estigués disponible per a ús i gaudi dels companys. Com eres de ciències i les locucions llatines no les sols tindre a mà, n'apunte una que crec tu has eixamplat. Una d'elles és “carpe diem” que els assabentats venen a donar-li com a significat: “aprofita el dia”, ja que davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l'endemà. Doncs be, alguns de nosaltres tenim la sensació que la primera part “aprofita el dia” ho has tingut clar però, t'has preocupat per l'endemà tant dels deixebles com dels amics. Acabe amb un text que, m'agradaria fos meu i que subscric que parla dels AMICS:

Poema del Amigo. (Vinicius de Moraes)Se necesita un amigo.
No es necesario que sea hombre,
basta que sea humano,
basta que tenga sentimientos,
basta que tenga corazón.
Se necesita que sepa hablar y callar,
sobre todo que sepa escuchar.

Debe hablar siempre de frente y
no traicionar con mentiras o deslealtades.

Debe tener un ideal, y miedo de perderlo,
y en caso de no ser así,
debe sentir el gran vacío que esto deja.

Se necesita un amigo para dejar de llorar.
Para no vivir de cara al pasado,
en busca de memorias perdidas.
Que nos palmee los hombros,
sonriendo o llorando,
pero que nos llame amigo,
para tener la conciencia de que aún estamos vivos.

despe

EL DEUTE

De SETMANA CULTURAL 2013

El pasado 28 de marzo tuve la oportunidad, un año más, de participar en la Semana Cultural que desde hace ya muchos años organiza el I.E.S. José de Ribera de Xàtiva. En torno a estas convocatorias se han dado cita durante años reconocidos expertos en diferentes parcelas de la economía, que han permitido a los alumnos de bachillerato de los institutos públicos de Xàtiva tomar contacto con ciertos aspectos de la realidad económica que les explicaba en sus clases de la asignatura de economía el admirado profesor Emilio Sala Benimeli.

Nadie pone en duda que Emilio Sala forma parte inequívoca del éxito de la Semana Cultural, pues todos los que le conocemos somos conscientes que a la par de su naturalidad y sencillez cotidiana, discurre su bonhomía, su don de gentes y su deseo de avanzar incansablemente en favor de la mejor formación posible de sus discentes.

La sorpresa para mí este año obedeció a que se me advirtió de que coincidía mi intervención ante los alumnos del Instituto con la jubilación del profesor Sala, lo cual fue un acicate para atender de forma más comprometida, si cabe, su invitación. Tal hecho inevitablemente me iba a producir un sabor agridulce, al tener que conjugar el placer que siempre me produce compartir con Emilio una jornada en la que demuestra que como anfitrión no tiene competidor, conque fuese la última vez en que iba a comparecer en su calidad de profesor de economía del Instituto.

De SETMANA CULTURAL 2013

El tema de mi participación en la Semana Cultural 2013 estuvo dedicado al turismo como actividad económica capaz de relanzar la economía y, como en ocasiones anteriores, pude concitar el interés evidente de una minoría, aunque cabe reconocer que fue razonable y muy educadamente seguida por la inmensa mayoría. Dicho sea de paso, con independencia de la aridez de la temática tratada, resulta difícil suscitar el interés general de un público tan joven y tan bombardeado por mensajes y publicidades que distraen su atención incluso de forma manifiestamente involuntaria, sabidos los condicionantes propios del momento actual, las circunstancias y la multitud de factores que son susceptibles de influir en la concentración del público más joven, el cual compartió auditórium con invitados que asistían al homenaje que se le iba a tributar al profesor Sala al final de la mañana.

Pero lo importante este año y en esta ocasión era estar a la altura del profesor y maestro de más de treinta promociones, cuyos alumnos recuerdan y sienten afecto por la economía fruto de la pasión por la enseñanza del profesor Emilio Sala. Y lo digo con conocimiento de causa, pues yo mismo me acerqué a la economía y he acabado atrapado por ella, a partir de los consejos y reflexiones de Emilio y puede que sea hoy la primera vez que lo cuento en público, pero es una deuda que había contraído y que quería saldar aprovechando su despedida.

Cabe reconocer que fue emotivo a la par que sobrio el acto de despedida de sus alumnos, donde no encontraron cobijo, como no podía ser de otro modo conociendo a Emilio, ni la cursilería, ni las estridencias, ni las lisonjas desmedidas. Yo como exalumno del Instituto y conferenciante durante algunos de estos años de su magisterio, fue un honor y un magnífico broche el poder asistir al cierre de su carrera docente compartiendo el escenario de su adiós, si bien tengo la percepción de que seguiremos encontrando motivos para continuar coincidiendo en el futuro. Sobre todo si se tiene en cuenta lo polifacético de Emilio, cuyos retos no parecen tener límite, pues en el ámbito profesional ha sido un líder impulsor de una educación abierta de la economía, pero quién ignora sus gestas al promover iniciativas deportivas nacionales e internacionales, tanto tenísticas como futbolísticas, culturales, viajeras, etcétera, etcétera.

En fin, se jubila un joven amigo, un querido profesor y un mirífico gestor y promotor de empresas posibles e imposibles, aunque a la postre la esencia de Emilio es su capacidad para hacer fácil la vida de cuantos le rodean y ese es, sin ningún género de dudas, su principal activo; un activo de muy difícil emulación, además de una ventaja competitiva que lo hace distintivo y capaz de aportar réditos por encima de la competencia.

¡Enhorabuena Emilio y hasta siempre!

Valencia, 9 de abril de 2013

Vicente M. Monfort

jubibeni

SOPAR JUBILACIÓ D’EMILI AMB LA COLLA DEL FUTBOL

De EL PARTIT 2012

Fa uns dies em cridaren des de l’Institut. Em convidaven a veure un partit de futbol i a participar en el sopar que tindria lloc després, en un xicotet homenatge que anava a fer-se-li a l’amic Emili, el Benimeli, per tots aquells que, d’una manera o altra, havien estat vinculats amb eixe petit món que, al voltant del Institut i del futbol, s’havia format al llarg de molts anys. Jo, com que feia anys que no tenia contacte amb una pilota de futbol, de principi, pensava rebutjar la invitació però m’aclariren que no calia, que cabíem tots, que es tractava de reunir a tots als que al llarg dels temps, havien participat, activament o pausada, setmana a setmana, des de feia un grapat d’anys, en eixos, per què no dir-ho?, apassionants partits de futbol. Vaig decidir anar.

Efectivament, ja pràcticament nit fosca, al Camp de Futbol del Genovés, es celebrà el partit d’homenatge a Emili Sala i Benimeli. N’eren molts els que, amb calçotets i camisola, corregueren darrere la pilota però n’eren més els que, per diverses causes, no pogueren fer-ho: que si el genoll el tinc desfet, que si el turmell el tinc partit, que si m’ofegue, que si m’han posat un maluc postís, que si el cor, que si... la llista es faria inacabable i és que els anys no passen de bades. Fa vint anys, de segur, tots hauríem corregut darrere la pilota... i és que l’edat, no perdona.

De tota manera allà estaven els Josep, Vicent, Joan, Paco, Enric, Emili, Voro, Toni, Xavier, Carles, Enric i tants altres... tots com amics, sense cognoms, units per celebrar que un amic es jubilava. Eixe, al cap i a la fi, era el motiu de veure’ns al camp de futbol i de sopar, tots junts, amb germanor.

Podria dir que el partit transcorregué d’aquesta o d’eixa manera, que uns jugaren millor que altres i que el resultat fou... què més dona?... no té cap importància. També podria dir que el sopar va ésser exquisit: una “picaeta” molt variada i suculenta,  un plat fort deliciós i molt ben presentat i uns postres d’allò més bo. I...  què dir dels parlaments que seguiren i del tancament de la festa a càrrec d’una més que estranyada senyoreta que, després de ballar únicament i exclusiva per a l’homenatjat, i per cert amb molta delicadesa i professionalitat, va assenyalar que, mai, a la seua carrera professional, havia tingut un públic tan selecte i educat?

D’això és del que calia escriure unes línies però... per a què?... si els que estiguérem enllà ja ho sabem i, amb l’agradable que va ser la vetllada, ho recordarem molts anys... de segur que sempre.

Jo, perdoneu, quan vaig arribar al camp de futbol i vaig veure els que estàvem per allà no vaig deixar de preguntar-me: què collons fem ací tots nosaltres? Com és possible que ací estem un grapat de gent tan heterogènia, tan diferent?. Sí, és cert que, pel que ens digueren a la convocatòria, el futbol és el que ha fet possible que estem tots, a hores d’ara, ací i que ho fem per a, en certa manera, acomiadar-nos d’un amic, l’Emili, que es jubila i que va a passar d’una frenètica activitat a una vida més pausada i tranquil·la. I és quan em vaig adonar que no era així, que no era el futbol el que havia fet possible que estiguérem tots allà, que era l’Emili el que ens havia reunit a tots.

I... què passarà ara? Què passarà al futbol... i al tenis... i als del 69... i... a tantes coses com les que l’Emili feia possible que foren com eren? Segurament, algú dirà, res. Res perquè l’Emili es jubila i... com que és com és, continuarà encarregant-se dels utillatges del futbol, de preparar la partida del tenis, de concertar el menú i el lloc del dinar de...

Tot açò m’ha fet pensar que, com nosaltres estem acostumats a que Emili estiga, encara que de vegades s’amague i no es deixe veure, pel mig i faça, sense que li donem la importància que requereix, el que fa perquè Emili és així... i ho ha sigut sempre, per a algú que ho veja des de fora pot semblar-li, quan menys, xocant.

Per què dic tot açò? Perquè Emili, el que el coneix una miqueta, ho ha fet sempre desinteressadament, sense donar-li cap importància, sense demanar res a canvi, encara que de vegades ens manifeste que està fart de que ningú li faça costat, de que tot caiga damunt dels seus muscles. Però és per això mateix pel que té, sobre tots nosaltres, un cert poder. I no és sols el poder de convocar-nos, de fer que, quan ens dius si podem..., gairebé amb tota seguretat li diguem que sí, sense pensar-ho dues vegades. No li ho podem negar i, inclòs eixe mateix poder sembla arribar a les nostres famílies, a les nostres parelles i als nostres fills. No és un poder absolut; és, més bé, qüestió de detall, de ser de tot sense ser d’una cosa concreta... és curiós, curiós i estrany, però és així. Eixe és el poder d’Emili, un poder guanyat dia a dia, setmana a setmana, any a any. És el poder de l’amistat, amistat escrita amb lletres majúscules, amb lletres impreses als cors de tots i cadascú de nosaltres. Tot perquè, si alguna cosa aprecia i estima qualsevol home al llarg de la seua vida, eixa cosa és l’amistat i parlar d’Emili és parlar d’amistat.

Per això estàvem reunits, per això el partit de futbol, per això el sopar... era un homenatge a l’amistat.  Ja ho diu el refrany... “qui té un amic, té un tresor”... i els que estàvem allà sabem que tenim un amic, Emili, i volem gaudir del tresor que és la seua amistat.

Josep Lluís, bigot.

Un del 69

ximmar

XIMO AGAIN

Conviure sis anys en l'adolescència i més de vint-i-cinc en la maduresa crea una relació que va més enllà de sentir-se, primer company d'estudis i posteriorment de treball, naix una relació de complicitat i de mutu afecte que t'arrossega a conéixer i compartir les inquietuds del pas de les diferents etapes de la vida que el company i amic va travessant.

Tot això ve al cas que, no fa més d'un any i mig que a l’Institut li vàrem organitzar l'acte de comiat al nostre amic i company Ximo Martínez, que anhelava incorporar-se a l'última etapa de la vida en què s'oblida el treball quotidià i qualsevol que accedeix a aquesta situació li naixen obligacions que de cap manera hauria pogut imaginar.

La il·lusió només li va durar un mes, a partir d'ací, llarg pelegrinatge per esbrinar que li impedia viure com el que era, un xaval de 60 anys, visites al metge de capçalera, consultes a l'especialista, però res ni ningú era capaç de pal·liar ni diagnosticar el seu mal d'esquena. Fins que la desesperació li va fer recordar el seu gran amic i company del 69, Javi Pont, que, amb un altre del 69, Rafa Vila, metges de l'Hospital, van fer l'impossible per esbrinar la malaltia que mantenia Ximo pràcticament postrat. A partir d'ací, la cançó de sempre: visites, ingressos a l'hospital, altes, diagnòstics més o menys esperançadors, recuperacions, recaigudes, al final, el primer dia de curs, Ximo ens va deixar.

Com déiem, la vida és una successió d'etapes que anem passant, uns abans, altres després, encara que no necessàriament tots passen per totes, la proximitat et porta a compartir aquestes vivències pràcticament com a pròpies. Sense anar més lluny, les jubilacions als Instituts, des de l'entrada en vigor de la LOGSE, han anat renovant-se i molts bons amics s'han retirat. En aquests casos, la percepció que et produeix en el teu fur intern és de comprensió i una barreja d'alegria per la satisfacció de l'amic que se’n va i el buit que et produeix la falta d'aquest amic. Doncs bé, en el cas de Ximo, a més a més, va ser la primera vegada que jo sentia que l'acte d’homenatge al qual assistia i participava no era una cosa aliena, era el pòrtic d'entrada on més aviat que tard hauria de passar, era la constatació d'una etapa important en la vida de qualsevol que acaba la vida laboral. Després, tot preguntes sense resposta, Com li anirà a Ximo? S'adaptarà a la nova vida? Es quedarà a viure a l'Alcúdia o a Sevilla? Pràcticament no va tenir temps de decidir, ja ho hem relatat anteriorment i els altres ens vàrem quedar sense far on poder orientar-nos quan arribàrem a aquesta situació.

El pas del temps ens va madurant en molts aspectes, un que ens costa més d’acceptar és el de la mort d'un ésser estimat, així i tot, sempre que la cadena es trenca per la baula que correspon, sentim la pèrdua però al final acceptem i ens readaptem, bé siga familiar proper o amic, tots ho hem patit i ho observes com una cosa mitjanament llunyà, però, sempre hi ha un moment en què la pèrdua d'un amic t'afecta d'una manera diferent, és sense cap dubte quan interioritzes aquesta pèrdua com una situació en la que tu mateix ets part d'aquest circ que és la vida mateixa. Doncs bé, aquesta situació és la que m'ha tocat a mi viure pel que fa a XIMO, i l'ensenyament que ens queda és que estem a primera línia i en qualsevol moment hem d'estar preparats per al que la vida ens oferisca.

I, mentrestant, els que per ací seguim, mantenim en la memòria els nostàlgics records dels més de trenta anys compartits, que reviuen com les flors de maig als jardins de la nostra arbreda perduda.

OLimeco13

El pasado 23 de marzo me iba a enfrentar a algo inusual para cualquier estudiante, una “Olimpiada d’Econmia” organizada por la facultad de Economía y ADE de la Universitat de València. Nunca había escuchado que se organizaban unas olimpiadas de economía. La base del concurso es la realización de un examen de economía, con todo lo estudiado hasta el momento sobre dicha asignatura. A los diez primeros puestos se les concedería una beca que consistía en el pago de la matrícula del primer año de estudio en cualquiera de estas dos facultades, en cambio, los seis primero representarían a la Comunidad Valenciana en las Olimpiadas de Economía de ámbito nacional. Bajo mi punto de vista, en ningún momento me había planteado la opción de estudiar economía o cualquiera de sus variantes, no obstante, el objetivo fundamental de las olimpiadas es el fomento del estudio de cualquier carrera que esté vinculada con la economía o empresas (ADE, FIC…), y he de reconocer que gracias a ello me “picó el gusanillo”.

Era una sensación extraña, éramos siete alumnos los que se presentaban al examen, seis del 2º Bachiller Diurno y yo (2º Bachiller Nocturno). Por tanto, yo no conocía a ninguno de ellos. Durante el trayecto hacia Valencia, algunos se dedicaron a repasar algunos conceptos y ejercicios, otros en cambio, hablaban de su futuro y qué querían estudiar. Hablaban de sus futuros, que no eran tan lejanos, incluso escuché bromear que uno de ellos quería ser médico de plantas… Lo que estaba claro era que debíamos ir pensando en elaborarnos un futuro.

Al llegar a la facultad de economía de la Universitat de València, entramos en una de las clases que se habilitaron para las olimpiadas. Cuando ya estábamos todos sentados, una serie de personas nos recibieron y nos dieron la bienvenida. Entre ellos estaban varios profesores y el decano de la Facultad de Economía Vicent Soler. Nos explicaron el propósito de las olimpiadas y las carreras que se pueden realizar en dicha facultad.

Era todo un tanto extraño, estaba a escasos minutos de realizar un examen en la facultad de economía que, hasta ahora, era completamente desconocida para mí. No obstante, el gusanillo del cual os he hablado antes empezaba a rondarme por la nuca.

Al acabar el examen, un cátering nos esperaba en el Hall de la facultad. Alumnos y profesores se reunían y hablaban sobre el examen. Pero yo tenía una doble sensación, estaba contento por cómo había hecho el examen, pero al mismo tiempo mi profesor de economía, el cual me había dado la oportunidad de participar en las olimpiadas, no volvería a darme clases. Sería extraño empezar el tercer trimestre sin sus “ don’t fuck me”…

Al acabar las olimpiadas, regalaron camisetas, bolígrafos, llaveros (todos personalizados con las olimpiadas o las facultades de economía o de ADE). Como  he dicho en un principio, nunca me había planteado estudiar economía, o ADE, o FIC… pero después de esto, leí las carreras y las opciones que dan cada facultad. Me pareció interesante algunas, otras las descartaba, pero lo que sí tengo claro es que cada vez que se acerca la hora de hacer la selectividad, mis ganas de estudiar economía van aumentando.

Y desde aquí, ahora y en este momento, me despido de un gran profesor, que me ha ayudado y me ha dado opciones para observar el mundo de la economía. Se va un profesor de economía pero tanto yo, como todas las clases que le hemos tenido como profesor, conseguimos un amigo.

Carlos Sanmartin

2º Noc

PAU

De SETMANA CULTURAL 2013

Tot final és un nou començament

Dissabte; Barcelona. Un whatsapp al mòbil: “Pau, em jubile ara mateix, dilluns a les 12,30, conferència de V. Soler a l’institut i dimarts a la mateixa hora V Monfort sobre turisme i el meu últim acte docent, you are invited bye”. El cost marginal nul provoca que el whatsapp acostume a transmetre massa vegades coses irrellevants. Esta vegada era diferent.

Rebre un missatge de persones amb qui has compartit coses importants sempre em dibuixa un somriure a la cara.  I amb Emilio he compartit coses; dins i fora de l’aula. Dins ha segut un mestre, però ben singular. Un d’aquells que són capaços de trencar la frontera jeràrquica, que canvien l’autoritat formal per la influència real. Però sense dir-ho, fugint de la retòrica; practicant-ho amb una espontaneïtat que ho torna en un fet normal i natural (Massa vegades passa al contrari: es diu molt, es fa poc...). La classe sempre era més que una classe d’economia; economia de la vida. Supose que per una conversa al seu cotxe li  dec mitja carrera; ell ja ho sap...

En fi, que havia d’anar.  El saló d’actes ple de gom a gom com a indicador; segurament bastant parcial: substituir classe per xarrada és un estímul important. Crisi, joves i educació. L’incombustible Vicent Soler tenia de nou un saló ple per a predicar. La lliçó del dia: sense estudis no hi ha futur! No estic segur si va quedar clara la segona part:  amb estudis ja vorem...  (La formació com a condició necessària però no suficient). Jo, vist des de dins de la facultat d’economia, m’haguera agradat més altra suggerència per als futurs estudiants d’economia; quin futur?  Sembla una cosa clara: si no fem les coses diferents –millor- la gent normal no eixirem de la crisi. Cal repensar-ho tot, reinventar-ho, innovar. Però a les aules continuem escoltant les mateixes teories, les mateixes receptes, majoritàriament de tint neoclàssic o keynesià. I a més, ensenyades com si foren objectivament certes. Per sort l’economia és molt més que l’economia neoclàssica. En una imatge: a la universitat s’ensenya l’economia en blanc i negre –neoclàssics i keynessians-. Però l’economia va molt més enllà; moltes escoles, moltes receptes... L’economia té molts colors!  No és l’espai ara i no entre ara més. Sols que necessitem noves fórmules per a trobar nous resultats... Per això, limitar-se a estudiar el que hi ha dins l’aula no ajuda a innovar. Si no canviem les receptes i estudiem, tindrem futur: contractes de 3 mesos a 3€ l’hora... Possiblement el repte és estudiar per a innovar en tot –en les empreses, en la teoria, en les relacions de producció...-.  L’objectiu: no només tenir un futur –el futur pot ser de misèria- sinó triar quin futur.

[D’això i més he (mig)discutit alguna vegada amb en Soler. Naturalment no coincidim massa; com es diu en castellà no le puedes pedir peras al olmo...]

S’acaba la ponència i a Emilio li toca fer d’Emilio: “Pau, vine-te’n a dinar”. A mi em fa un poc de vergonya, no se ben bé que pinte en tot això... Tanmateix l’ocasió ho requeria: salt avant. Dinar, taula rodona, 5 històrics i jo. Bona companyia, bon menjar;  bona conversa.  Interrogar al passat –present?- viu és un privilegi massa temptador com per a desaprofitar-lo. La pregunta més golosa: què en penseu del paper jugar a la transició ara, a bou passat? Les històries queden a la taula...

Emilio, em dius que ja estàs amortitzat. No sóc jo ningú per a explicar-te ací la diferència entre treball i treball assalariat; ja coneixes això que el capitalisme històric redefineix el treball no assalariat com a no treball. I abandonar el treball assalariat no és res més que això: abandonar el treball assalariat. Sense ni tan sols plantejar-t’ho, sospite que acabaràs practicant això que algú diu envelliment actiu. Mostrant, de passada, que els jubilats només són un cost en termes comptables i que en termes econòmics la seua aportació a la renda global –no només la de la comptabilitat estatal- pot ser elevada. És una opció. Una personeta ja ho deia: coneixement, imaginació...

Pau, Març 2013

v garcia

Corría el año 69 cuando unos entusiastas del fútbol del pueblo decidieron constituir la U.D. Anna. En aquella época, los domingos por la tarde, en los pueblos pequeños, no había ningún entretenimiento que no fuese el de pegarse al televisor –los que lo tuviesen- y ver el programa que emitía la mejor televisión de la época. Por ello el campo se llenaba de personas de todas las edades que iban a ver y a animar a los esforzados jugadores del equipo de su pueblo. Por ello ser del equipo de tu pueblo era un orgullo para los jóvenes que nos gustaba jugar a este deporte. Entre todos los que la directiva seleccionó para formar parte del equipo destacaba un chaval que con tan sólo 16 años ya era “el ojito derecho” de los directivos: Vicente García.

En aquella época la táctica era la del “marcaje al hombre” a los defensas se les decía que tenían que seguir al delantero a todas partes aunque se saliesen del campo, menos a uno al “libero”. Éste no podía ser uno cualquiera ya que era el encargado de acudir allá donde no llegase el defensa por ello al “libre” se le exigía que fuera un jugador muy seguro en el despeje y que tuviese buena técnica para sacar el balón controlado pero sobre todo se le pedía colocación para estar en el sitio. Para los defensas del Anna jugar con Vicente era toda una tranquilidad ya que sabíamos que si no llegábamos allí estaba él. Pero además Vicente tenía un salto que le hacía superar a delanteros mucho más alto que él; además su salto era limpio, nada de sacar los codos, como se ha puesto de moda últimamente, lo que le valió no pocas veces tener que abandonar el campo con sangre en la nariz o en las cejas, pero eso nunca le frenó en su impulsivo juego aéreo. De hecho, un año, llegó de entrenador una persona del pueblo de la máxima rivalidad “el Chella” y al disputar el derby hizo una revolución a mí de interior me pasó a lateral –puesto que ya no abandoné- y a Vicente lo puso de delantero centro. El partido finalizó con 7-1 y García marcó seis goles, casi todos de cabeza –el séptimo fue de penalti, penalti que él no quiso tirar-de tal forma que el Anna además de tener su pequeño Bekenbaur tenía también su Alexanco.

Vicente sólo jugó en el Anna a pesar de las varias ofertas que tuvo de equipos de superior categoría y era que a él el fútbol le gustaba para jugar en su pueblo y con sus amigos .Ni  siquiera cuando sacó la oposición de maestro y le destinaron a Tarrasa faltaba a la cita del partido, especialmente si éste se jugaba en su pueblo, y tenía que coger después el coche para desplazarse con Carmen a su destino de trabajo.   

Y así hasta que un día, como ahora, decidió que ya había llegado el momento de finalizar su etapa de jugador de equipo competitivo y ya se dedicó a jugar con los amigos o a dedicar a practicar otros deportes. Y es que la vida se compone de etapas y en todas ellas existen momentos para disfrutar, encontrarlos forma parte de la felicidad de las personas.

Ahora Vicente ha considerado que ha llegado el momento de abandonar la etapa probablemente más larga de su vida: la de la vida laboral de maestro de escuela. Estoy seguro que sabrá encontrar otros alicientes y otros entretenimientos que también le den sentido y felicidad.
Juan Hernández, miembro honorario del 69
Enrique Muñoz, del 69 

 

i més

  Relacion de Problemas de contabilidad by   foleconomia

Ud 11 eco

Tema 11. cuentas públicas y política fiscal from Marta Montero (Salesianos Atocha)

ud11eoe

Tema 10 Análisis Financiero from Marta Montero (Salesianos Atocha)

Preg 2ª AV EOE

PREGUNTES 2ª AVALUACIÓ

 

1.    Què és la promoció de vendes? Assenyaleu dos exemples d’accions de promoció.

2.    En relació amb els llibres de comptabilitat: què s’arreplega en el llibre diari? I en el llibre major?

3.    Quina diferència hi ha entre rendibilitat financera i rendibilitat econòmica?

4.    Diferencieu entre reclutament i selecció de personal.

5.    Definiu el concepte de segmentació de mercats. Expliqueu tres dels criteris de segmentació més habituals.

6.    Què arreplega l’amortització acumulada de l’immobilitzat que apareix en l’actiu no corrent del balanç?

7.    Què és una estructura matricial? Dibuixeu un organigrama que s’ajuste a aquesta estructura.

8.    Definiu què és un canal de distribució. Expliqueu quina funció exerceixen els diferents tipus d’intermediaris que hi poden estar implicats

9.        Enumereu tres dels comptes anuals que han d’elaborar les empreses i indiqueu breument la finalitat de cadascun.

10.                  En què consisteix la fase de declivi del cicle de vida d’un producte?

11.                  Definiu dues fonts d’autofinançament de manteniment.

12.   Què és un organigrama empresarial? Representeu gràficament un organigrama funcional.

13.                  És el mateix benefici que rendibilitat? Justifiqueu la resposta.

14.                  Què és una marca? Què és una marca blanca?

15.                  Indiqueu dos factors de motivació en el lloc de treball i poseu un exemple de cadascun.

16.                  Identifiqueu i descriviu dos mètodes d’investigació de mercats (o investigació comercial).

17.   Quan es parla de decisions empresarials, quina diferència hi ha entre certesa, risc i incertesa?

18.                  En quin o quins dels dos següents tipus de mercat té més sentit que les empreses disposen d’una funció comercial forta i centrada en els consumidors? Raoneu la resposta.

·   En monopoli.

·   En mercats de competència monopolística.

·   Tant en monopoli com en competència monopolística.

·   En cap dels anteriors.

19.                  Què mesura la ràtio de liquiditat? Quin significat economicofinancer té un valor de la ràtio de liquiditat inferior a la unitat?

20.   Indiqueu quines són les formes més comunes de departamentalització en una organització empresarial.

21.   Quina diferència hi ha entre eficiència econòmica i eficiència tècnica?

22.                  Són el mateix els recursos permanents i el patrimoni net d’una empresa? Raoneu la resposta.

23.   Quina de les següents opcions no és una funció de la direcció empresarial?

·                La planificació d’accions en el mercat.

·                L’organització interna en unitats de treball.

·                L’organització externa del mercat.

·                El control dels recursos humans implicats en les activitats de venda.

24.                  Què s’entèn per investigació comercial o de mercats?

25.                  Què representa el Fons de Maniobra en una empresa?

26.                  Una empresa farmacèutica pot dissenyar la seua estructura organitzativa dividint-se en els departaments següents:

·        Vendes, Màrqueting, Fabricació, Administració.

·        Medicaments, Nutrició, Parafarmàcia.

·        Espanya-Portugal, Europa de l’Est, Àfrica.

·        Hospitals, Estat, client al detall.

Quin criteri de departamentalització s’ha seguit en cada cas?

27.                  Indiqueu una de les fórmules per a calcular el Fons de Maniobra. Representeu-lo gràficament en una situació d’equilibri financer.

28.                   Diferencieu entre distribuïdor majorista i detallista. Poseu un exemple de cada cas.

29.                  En què consisteix la franquícia? Poseu-ne un exemple.

30.                   En l’empresa, assenyaleu què diferencia l’organització formal de la informal i poseu un exemple de cada una d’elles.

31.                  4. Des del punt de vista comercial es distingeix entre mercats de consum i mercats industrials. Quines són les seues diferències?

32.                  5. Quina és la finalitat de la comptabilitat?

33.                   ¿Qué es un canal de distribución?

34.                  .- Quina de les següents opcions NO correspon a la gestió dels recursos humans en l'empresa? Per què?

·        Reclutar als empleats potencialment més capacitats per a un lloc

·        Avaluar el treball realitzat pels treballadors.

·        Negociar amb els proveïdors

35.           En què compte del balanç es reflecteix la depreciació de l'immobilitzat? Dins de quina massa patrimonial, amb quin signe i quin significat té?

36.Un empresari vol representar l'estructura organitzativa de la seua empresa. Què li recomanaria que fera i per què?

37 Enumereu les principals estratègies comercials de les que disposa l'empresa per realitzar la funció comercial.

38.Respecte a la funció comercial de l'empresa, assenyaleu l'opció correcta i indiqueu per què.

·        Només té sentit quan es tracta de vendre.

·        És la que fa la relació d'intercanvi de l'empresa amb el mercat.

·        Se centra en l'estudi dels consumidors i dels seus hàbits de compra.

39.Assenyaleu què significa lideratge.

40.Expliqueu breument en què consisteix l'anomenat Màrqueting mix

41.Expliqueu la diferència entre benefici i rendibilitat

42 Quina diferència hi ha entre el mercat potencial i el real d'un producte?

43 Assenyaleu quina de les següents opcions NO és una funció bàsica de la direcció empresarial i expliqui breument per què

·        Planificar les activitats corporatives de l'any

·        Realitzar un control de l'inventari dels productes que estan en el magatzem.

·        Prendre decisions estratègiques centrades en quin ha de ser l'enfocament i filosofia de l'empresa en el seu mercat

44.-Què és l’organització informal? Poseu un exemple que la il·lustre