 |
| De SETMANA CULTURAL 2013 |
Tot final és un nou
començament
Dissabte; Barcelona. Un whatsapp al mòbil: “Pau, em jubile ara mateix,
dilluns a les 12,30, conferència de V. Soler a l’institut i dimarts a la
mateixa hora V Monfort sobre turisme i el meu últim acte docent, you are
invited bye”. El cost marginal nul provoca que el whatsapp acostume a
transmetre massa vegades coses irrellevants. Esta vegada era diferent.
Rebre un missatge de persones amb qui has compartit coses importants sempre
em dibuixa un somriure a la cara. I amb
Emilio he compartit coses; dins i fora de l’aula. Dins ha segut un mestre, però
ben singular. Un d’aquells que són capaços de trencar la frontera jeràrquica,
que canvien l’autoritat formal per la influència real. Però sense dir-ho,
fugint de la retòrica; practicant-ho amb una espontaneïtat que ho torna en un
fet normal i natural (Massa vegades passa al contrari: es diu molt, es fa
poc...). La classe sempre era més que una classe d’economia; economia de la
vida. Supose que per una conversa al seu cotxe li dec mitja carrera; ell ja ho sap...
En fi, que havia d’anar. El saló
d’actes ple de gom a gom com a indicador; segurament bastant parcial:
substituir classe per xarrada és un estímul important. Crisi, joves i educació.
L’incombustible Vicent Soler tenia de nou un saló ple per a predicar. La lliçó
del dia: sense estudis no hi ha futur! No estic segur si va quedar clara la
segona part: amb estudis ja vorem... (La formació com a condició necessària però no
suficient). Jo, vist des de dins de la facultat d’economia, m’haguera agradat
més altra suggerència per als futurs estudiants d’economia; quin futur? Sembla una cosa clara: si no fem les coses
diferents –millor- la gent normal no eixirem de la crisi. Cal repensar-ho tot,
reinventar-ho, innovar. Però a les aules continuem escoltant les mateixes
teories, les mateixes receptes, majoritàriament de tint neoclàssic o keynesià. I
a més, ensenyades com si foren objectivament certes. Per sort l’economia és
molt més que l’economia neoclàssica. En una imatge: a la universitat s’ensenya
l’economia en blanc i negre –neoclàssics i keynessians-. Però l’economia va
molt més enllà; moltes escoles, moltes receptes... L’economia té molts colors! No és l’espai ara i no entre ara més. Sols que
necessitem noves fórmules per a trobar nous resultats... Per això, limitar-se a
estudiar el que hi ha dins l’aula no ajuda a innovar. Si no canviem les
receptes i estudiem, tindrem futur: contractes de 3 mesos a 3€ l’hora... Possiblement
el repte és estudiar per a innovar en tot –en les empreses, en la teoria, en
les relacions de producció...-.
L’objectiu: no només tenir un futur –el futur pot ser de misèria- sinó
triar quin futur.
[D’això i més he (mig)discutit alguna vegada amb en Soler. Naturalment no
coincidim massa; com es diu en castellà no
le puedes pedir peras al olmo...]
S’acaba la ponència i a Emilio li toca fer d’Emilio: “Pau, vine-te’n a
dinar”. A mi em fa un poc de vergonya, no se ben bé que pinte en tot això... Tanmateix
l’ocasió ho requeria: salt avant. Dinar, taula rodona, 5 històrics i jo. Bona
companyia, bon menjar; bona
conversa. Interrogar al passat
–present?- viu és un privilegi massa temptador com per a desaprofitar-lo. La pregunta
més golosa: què en penseu del paper jugar a la transició ara, a bou passat? Les
històries queden a la taula...
Emilio, em dius que ja estàs amortitzat. No sóc jo ningú per a explicar-te
ací la diferència entre treball i treball assalariat; ja coneixes això que el
capitalisme històric redefineix el treball no assalariat com a no treball. I
abandonar el treball assalariat no és res més que això: abandonar el treball
assalariat. Sense ni tan sols plantejar-t’ho, sospite que acabaràs practicant
això que algú diu envelliment actiu. Mostrant, de passada, que els jubilats
només són un cost en termes comptables i que en termes econòmics la seua
aportació a la renda global –no només la de la comptabilitat estatal- pot ser
elevada. És una opció. Una personeta ja ho deia: coneixement, imaginació...
Pau, Març 2013
