Thursday 27 June 2013

co emili

A l'amic EMILI SALA

Hola Emili: ha passat ja el temps necessari del teu acomiadament professional per a que els amics des de fa molts anys manifestem el nostre parer sense que la data i la celebració ens faça bullir en favor teu. Per tant, aquestes notes són senzillament unes impressions matisades per la llunyania de l'esdeveniment i, alhora, pel reforçament del que hom te de la teua presència com amic i persona estimada.
De les teues condicions innates per a conduir a grups de persones cap a objectius comuns sense voler mai posar-te medalles i flors no hi ha cap dubte: deixebles i companys professors ho poden manifestar a poc que els preguntes. De les teues inquietuds professionals i de l'interés per provocar el debat raonat i raonable sobre les qüestions d'actualitat, primer en l'escola de formació professional i després en l'institut Josep de Ribera, hi ha constància explícita pels professors universitaris que tots els anys han passat “gratis et amore” per les aules dels dos centres. El funcionament de l'equip tan estimat per tots del “teachers team” futbolístic no hagués estat possible tant d'any sense la teua dedicació permanent a que tota la intendència estigués disponible per a ús i gaudi dels companys. Com eres de ciències i les locucions llatines no les sols tindre a mà, n'apunte una que crec tu has eixamplat. Una d'elles és “carpe diem” que els assabentats venen a donar-li com a significat: “aprofita el dia”, ja que davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l'endemà. Doncs be, alguns de nosaltres tenim la sensació que la primera part “aprofita el dia” ho has tingut clar però, t'has preocupat per l'endemà tant dels deixebles com dels amics. Acabe amb un text que, m'agradaria fos meu i que subscric que parla dels AMICS:

Poema del Amigo. (Vinicius de Moraes)Se necesita un amigo.
No es necesario que sea hombre,
basta que sea humano,
basta que tenga sentimientos,
basta que tenga corazón.
Se necesita que sepa hablar y callar,
sobre todo que sepa escuchar.
Debe hablar siempre de frente y
no traicionar con mentiras o deslealtades.

Debe tener un ideal, y miedo de perderlo,
y en caso de no ser así,
debe sentir el gran vacío que esto deja.

Se necesita un amigo para dejar de llorar.
Para no vivir de cara al pasado,
en busca de memorias perdidas.
Que nos palmee los hombros,
sonriendo o llorando,
pero que nos llame amigo,
para tener la conciencia de que aún estamos vivos.

Tuesday 25 June 2013

despe



EL DEUTE
De SETMANA CULTURAL 2013

El pasado 28 de marzo tuve la oportunidad, un año más, de participar en la Semana Cultural que desde hace ya muchos años organiza el I.E.S. José de Ribera de Xàtiva. En torno a estas convocatorias se han dado cita durante años reconocidos expertos en diferentes parcelas de la economía, que han permitido a los alumnos de bachillerato de los institutos públicos de Xàtiva tomar contacto con ciertos aspectos de la realidad económica que les explicaba en sus clases de la asignatura de economía el admirado profesor Emilio Sala Benimeli.
Nadie pone en duda que Emilio Sala forma parte inequívoca del éxito de la Semana Cultural, pues todos los que le conocemos somos conscientes que a la par de su naturalidad y sencillez cotidiana, discurre su bonhomía, su don de gentes y su deseo de avanzar incansablemente en favor de la mejor formación posible de sus discentes.
La sorpresa para mí este año obedeció a que se me advirtió de que coincidía mi intervención ante los alumnos del Instituto con la jubilación del profesor Sala, lo cual fue un acicate para atender de forma más comprometida, si cabe, su invitación. Tal hecho inevitablemente me iba a producir un sabor agridulce, al tener que conjugar el placer que siempre me produce compartir con Emilio una jornada en la que demuestra que como anfitrión no tiene competidor, conque fuese la última vez en que iba a comparecer en su calidad de profesor de economía del Instituto.
El tema de mi participación en la Semana Cultural 2013 estuvo dedicado al turismo como actividad económica capaz de relanzar la economía y, como en ocasiones anteriores, pude concitar el interés evidente de una minoría, aunque cabe reconocer que fue razonable y muy educadamente seguida por la inmensa mayoría. Dicho sea de paso, con independencia de la aridez de la temática tratada, resulta difícil suscitar el interés general de un público tan joven y tan bombardeado por mensajes y publicidades que distraen su atención incluso de forma manifiestamente involuntaria, sabidos los condicionantes propios del momento actual, las circunstancias y la multitud de factores que son susceptibles de influir en la concentración del público más joven, el cual compartió auditórium con invitados que asistían al homenaje que se le iba a tributar al profesor Sala al final de la mañana.
Pero lo importante este año y en esta ocasión era estar a la altura del profesor y maestro de más de treinta promociones, cuyos alumnos recuerdan y sienten afecto por la economía fruto de la pasión por la enseñanza del profesor Emilio Sala. Y lo digo con conocimiento de causa, pues yo mismo me acerqué a la economía y he acabado atrapado por ella, a partir de los consejos y reflexiones de Emilio y puede que sea hoy la primera vez que lo cuento en público, pero es una deuda que había contraído y que quería saldar aprovechando su despedida.
Cabe reconocer que fue emotivo a la par que sobrio el acto de despedida de sus alumnos, donde no encontraron cobijo, como no podía ser de otro modo conociendo a Emilio, ni la cursilería, ni las estridencias, ni las lisonjas desmedidas. Yo como exalumno del Instituto y conferenciante durante algunos de estos años de su magisterio, fue un honor y un magnífico broche el poder asistir al cierre de su carrera docente compartiendo el escenario de su adiós, si bien tengo la percepción de que seguiremos encontrando motivos para continuar coincidiendo en el futuro. Sobre todo si se tiene en cuenta lo polifacético de Emilio, cuyos retos no parecen tener límite, pues en el ámbito profesional ha sido un líder impulsor de una educación abierta de la economía, pero quién ignora sus gestas al promover iniciativas deportivas nacionales e internacionales, tanto tenísticas como futbolísticas, culturales, viajeras, etcétera, etcétera.
En fin, se jubila un joven amigo, un querido profesor y un mirífico gestor y promotor de empresas posibles e imposibles, aunque a la postre la esencia de Emilio es su capacidad para hacer fácil la vida de cuantos le rodean y ese es, sin ningún género de dudas, su principal activo; un activo de muy difícil emulación, además de una ventaja competitiva que lo hace distintivo y capaz de aportar réditos por encima de la competencia.
¡Enhorabuena Emilio y hasta siempre!


Valencia, 9 de abril de 2013

Vicente M. Monfort

Thursday 13 June 2013

jubibeni



SOPAR JUBILACIÓ D’EMILI AMB LA COLLA DEL FUTBOL
Fa uns dies em cridaren des de l’Institut. Em convidaven a veure un partit de futbol i a participar en el sopar que tindria lloc després, en un xicotet homenatge que anava a fer-se-li a l’amic Emili, el Benimeli, per tots aquells que, d’una manera o altra, havien estat vinculats amb eixe petit món que, al voltant del Institut i del futbol, s’havia format al llarg de molts anys. Jo, com que feia anys que no tenia contacte amb una pilota de futbol, de principi, pensava rebutjar la invitació però m’aclariren que no calia, que cabíem tots, que es tractava de reunir a tots als que al llarg dels temps, havien participat, activament o pausada, setmana a setmana, des de feia un grapat d’anys, en eixos, per què no dir-ho?, apassionants partits de futbol. Vaig decidir anar.
Efectivament, ja pràcticament nit fosca, al Camp de Futbol del Genovés, es celebrà el partit d’homenatge a Emili Sala i Benimeli. N’eren molts els que, amb calçotets i camisola, corregueren darrere la pilota però n’eren més els que, per diverses causes, no pogueren fer-ho: que si el genoll el tinc desfet, que si el turmell el tinc partit, que si m’ofegue, que si m’han posat un maluc postís, que si el cor, que si... la llista es faria inacabable i és que els anys no passen de bades. Fa vint anys, de segur, tots hauríem corregut darrere la pilota... i és que l’edat, no perdona.
De tota manera allà estaven els Josep, Vicent, Joan, Paco, Enric, Emili, Voro, Toni, Xavier, Carles, Enric i tants altres... tots com amics, sense cognoms, units per celebrar que un amic es jubilava. Eixe, al cap i a la fi, era el motiu de veure’ns al camp de futbol i de sopar, tots junts, amb germanor.
Podria dir que el partit transcorregué d’aquesta o d’eixa manera, que uns jugaren millor que altres i que el resultat fou... què més dona?... no té cap importància. També podria dir que el sopar va ésser exquisit: una “picaeta” molt variada i suculenta,  un plat fort deliciós i molt ben presentat i uns postres d’allò més bo. I...  què dir dels parlaments que seguiren i del tancament de la festa a càrrec d’una més que estranyada senyoreta que, després de ballar únicament i exclusiva per a l’homenatjat, i per cert amb molta delicadesa i professionalitat, va assenyalar que, mai, a la seua carrera professional, havia tingut un públic tan selecte i educat?
D’això és del que calia escriure unes línies però... per a què?... si els que estiguérem enllà ja ho sabem i, amb l’agradable que va ser la vetllada, ho recordarem molts anys... de segur que sempre.
Jo, perdoneu, quan vaig arribar al camp de futbol i vaig veure els que estàvem per allà no vaig deixar de preguntar-me: què collons fem ací tots nosaltres? Com és possible que ací estem un grapat de gent tan heterogènia, tan diferent?. Sí, és cert que, pel que ens digueren a la convocatòria, el futbol és el que ha fet possible que estem tots, a hores d’ara, ací i que ho fem per a, en certa manera, acomiadar-nos d’un amic, l’Emili, que es jubila i que va a passar d’una frenètica activitat a una vida més pausada i tranquil·la. I és quan em vaig adonar que no era així, que no era el futbol el que havia fet possible que estiguérem tots allà, que era l’Emili el que ens havia reunit a tots.
I... què passarà ara? Què passarà al futbol... i al tenis... i als del 69... i... a tantes coses com les que l’Emili feia possible que foren com eren? Segurament, algú dirà, res. Res perquè l’Emili es jubila i... com que és com és, continuarà encarregant-se dels utillatges del futbol, de preparar la partida del tenis, de concertar el menú i el lloc del dinar de...
Tot açò m’ha fet pensar que, com nosaltres estem acostumats a que Emili estiga, encara que de vegades s’amague i no es deixe veure, pel mig i faça, sense que li donem la importància que requereix, el que fa perquè Emili és així... i ho ha sigut sempre, per a algú que ho veja des de fora pot semblar-li, quan menys, xocant.
Per què dic tot açò? Perquè Emili, el que el coneix una miqueta, ho ha fet sempre desinteressadament, sense donar-li cap importància, sense demanar res a canvi, encara que de vegades ens manifeste que està fart de que ningú li faça costat, de que tot caiga damunt dels seus muscles. Però és per això mateix pel que té, sobre tots nosaltres, un cert poder. I no és sols el poder de convocar-nos, de fer que, quan ens dius si podem..., gairebé amb tota seguretat li diguem que sí, sense pensar-ho dues vegades. No li ho podem negar i, inclòs eixe mateix poder sembla arribar a les nostres famílies, a les nostres parelles i als nostres fills. No és un poder absolut; és, més bé, qüestió de detall, de ser de tot sense ser d’una cosa concreta... és curiós, curiós i estrany, però és així. Eixe és el poder d’Emili, un poder guanyat dia a dia, setmana a setmana, any a any. És el poder de l’amistat, amistat escrita amb lletres majúscules, amb lletres impreses als cors de tots i cadascú de nosaltres. Tot perquè, si alguna cosa aprecia i estima qualsevol home al llarg de la seua vida, eixa cosa és l’amistat i parlar d’Emili és parlar d’amistat.
Per això estàvem reunits, per això el partit de futbol, per això el sopar... era un homenatge a l’amistat.  Ja ho diu el refrany... “qui té un amic, té un tresor”... i els que estàvem allà sabem que tenim un amic, Emili, i volem gaudir del tresor que és la seua amistat.
Josep Lluís, bigot.
Un del 69

Sunday 2 June 2013

ximmar



XIMO AGAIN
Conviure sis anys en l'adolescència i més de vint-i-cinc en la maduresa crea una relació que va més enllà de sentir-se, primer company d'estudis i posteriorment de treball, naix una relació de complicitat i de mutu afecte que t'arrossega a conéixer i compartir les inquietuds del pas de les diferents etapes de la vida que el company i amic va travessant.
Tot això ve al cas que, no fa més d'un any i mig que a l’Institut li vàrem organitzar l'acte de comiat al nostre amic i company Ximo Martínez, que anhelava incorporar-se a l'última etapa de la vida en què s'oblida el treball quotidià i qualsevol que accedeix a aquesta situació li naixen obligacions que de cap manera hauria pogut imaginar.
La il·lusió només li va durar un mes, a partir d'ací, llarg pelegrinatge per esbrinar que li impedia viure com el que era, un xaval de 60 anys, visites al metge de capçalera, consultes a l'especialista, però res ni ningú era capaç de pal·liar ni diagnosticar el seu mal d'esquena. Fins que la desesperació li va fer recordar el seu gran amic i company del 69, Javi Pont, que, amb un altre del 69, Rafa Vila, metges de l'Hospital, van fer l'impossible per esbrinar la malaltia que mantenia Ximo pràcticament postrat. A partir d'ací, la cançó de sempre: visites, ingressos a l'hospital, altes, diagnòstics més o menys esperançadors, recuperacions, recaigudes, al final, el primer dia de curs, Ximo ens va deixar.
Com déiem, la vida és una successió d'etapes que anem passant, uns abans, altres després, encara que no necessàriament tots passen per totes, la proximitat et porta a compartir aquestes vivències pràcticament com a pròpies. Sense anar més lluny, les jubilacions als Instituts, des de l'entrada en vigor de la LOGSE, han anat renovant-se i molts bons amics s'han retirat. En aquests casos, la percepció que et produeix en el teu fur intern és de comprensió i una barreja d'alegria per la satisfacció de l'amic que se’n va i el buit que et produeix la falta d'aquest amic. Doncs , en el cas de Ximo, a més a més, va ser la primera vegada que jo sentia que l'acte d’homenatge al qual assistia i participava no era una cosa aliena, era el pòrtic d'entrada on més aviat que tard hauria de passar, era la constatació d'una etapa important en la vida de qualsevol que acaba la vida laboral. Després, tot preguntes sense resposta, Com li anirà a Ximo? S'adaptarà a la nova vida? Es quedarà a viure a l'Alcúdia o a Sevilla? Pràcticament no va tenir temps de decidir, ja ho hem relatat anteriorment i els altres ens vàrem quedar sense far on poder orientar-nos quan arribàrem a aquesta situació.
El pas del temps ens va madurant en molts aspectes, un que ens costa més d’acceptar és el de la mort d'un ésser estimat, així i tot, sempre que la cadena es trenca per la baula que correspon, sentim la pèrdua però al final acceptem i ens readaptem, siga familiar proper o amic, tots ho hem patit i ho observes com una cosa mitjanament llunyà, però, sempre hi ha un moment en què la pèrdua d'un amic t'afecta d'una manera diferent, és sense cap dubte quan interioritzes aquesta pèrdua com una situació en la que tu mateix ets part d'aquest circ que és la vida mateixa. Doncs , aquesta situació és la que m'ha tocat a mi viure pel que fa a XIMO, i l'ensenyament que ens queda és que estem a primera línia i en qualsevol moment hem d'estar preparats per al que la vida ens oferisca.
I, mentrestant, els que per ací seguim, mantenim en la memòria els nostàlgics records dels més de trenta anys compartits, que reviuen com les flors de maig als jardins de la nostra arbreda perduda.