Sunday, 13 May 2012

LLeó

FRANCESC COLLADO, 60 ANIVERSARI
 Amb el cap i la pell encara saturats d’emocions li faig cas a Emilio Sala Benimeli i em dispose a fer quatre pinzellades del dia d’ahir. Ahir, 12 del 5 del 12 alguns privilegiats gaudirem d’un dia màgic. Huitanta persones ens comboiàrem per oferir-li una amanida de records al meu marit, Francesc Collado, el Lleó. L’excusa: el seu 60 aniversari. Des d’un mes abans Francesc Barberà (Fum), Manel Reig (casa La Abuela) i la seua dona Carme Caldes, la meua cunyada Lola Collado i la seua dona Alícia –gràcies, cunyades-, Julián, Astrid… i un bon grapat de gent bona –que no vull deixar-me a ningú- maquinàrem una festa sorpresa per tal de reunir el bo i millor dels instants de la vida de Francesc. L’enganyàrem –perdona, carinyet- i el convocàrem d’urgència per a reparar una canonada trencada i ell, sempre tan disposat a ajudar els amics es va presentar amb una caixa de ferramentes per endreçar una situació que ja no tenia ‘arreglo’: les llàgrimes de tots en vore’l aparèixer per la porta i les seues pròpies ens van acompanyar durant tot el dia.

 I com no anàvem a plorar si havíem obert una caixa de fotografies antigues i se’ns havien barrejat totes a eixa casa màgica de Teresa –gracias, hermana!- a Sant Antoni de Benaixéver! Com si els protagonistes de retrats de totes les époques s’hagueren canviat de fotografia ens barrejarem tots en un trencaclosques: Els de Xàtiva ballaven amb els de Foios, els poetes compartien converses ací i allà, el filòsof es feia ‘mentiretes’ amb la filòloga –Saritíssima, un bes!-, el biòleg reprenia el contacte amb el cuiner, amigues de fa molt de temps reapareixien a la vida de Francesc –Llum i Lourdes, boniques!-, amistats noves que sorgien –era impossible que no es feren amigues Carme Caldes i Montse Anfruns!-... Els records i les vivéncies recents barrejats en un guirigall de sentiments i emocions, de rialles i llàgrimes. Toni Soriano, el nabero, no va poder estar físicament però jo sé que ell i Carla estaven acompanyant-nos des de Xixon. El dia va ser llarg i se’ns va fer curt, la gent plorava i es reia, jo no he estat mai en un lloc on hi haguera tanta felicitat en un rotgle tan reduït, la felicitat que porten els records dels bons moments escampats per un jardí preciós. Pomellets de converses i rialles per ací i per enllà. La senyora Lola –la sogra més guapa del món- va ser testimoni de l’estima que tots li teniu a Francesc –quin goig per a una mare: saber que el seu fill és estimat d’eixa manera per tots!-, el meu cunyat Mario també va aportar alguna llagrimeta a la festa. Sort que teníem el trellat del seu fill Eric i Anna per ajudar-nos amb els menuts que s’ho passaren tan bé com els grans perpetuant les amistats dels pares per a noves generacions. Enric Gimeno ens va emocionar a tots amb la seua obra dedicada a Francesc, Fum ens va fer botar les llàgrimes en agrair-li a la meua sogra tot el que ha fet per eixa colleta que ahir reia i plorava de felicitat. Julián ens va portar per les muntanyes russes dels sentiments amb la sel•lecció musical que ens va preparar. La seua dona Astrid ens va portar també els berenars d’ almoixàvenes i altres delícies. Maribel Collado i Isabel, matineres vingudes d’Ontinyent, ens van farcir els entrepans i l’ànima amb la seua companyia. Els amics més recents Emmanuel –chance!-, Carles –el rei de les fideuaes-, Vicent –el rei dels caragols-, les Amparos –les reines de la bellesa i els gintònics!- també treballaren per a fer el dia inoblidable. Àngel Villatoro, amic des de fa més de 30 anys de Francesc, va convocar els estels per a què la diada fora propícia a l’amistat i certament ho va fer molt bé. Vicent Franch es va quedar amb ganes de llegir-li un parlament sobre la senectut però és que ahir a Sant Antoni no hi havia cap ‘vell’, només les amistats i el vi eren gran reserva. Ma mare -4 empanades, 23 quilos de titaina i 7 de faves crec que ja és el rècord, mami-, mon pare –el meu ‘jubileta’ preferit-, les meues germanes –guapes, eh?-, els meus cunyats, els meus nebots –Amparo preciosa, JR un bandoler i Amaieta la menudeta més bonica del món- van participar de l’engany al meu marit –moltes gràcies, família!- . La festa no haguera anat endavant sense Manel JM Romero i Carmeta, la parelleta sacrificada que a banda d’encarregar-se de botifarres, regals tecnològics i mogudes diverses, es van endur l’homenatjat la nit anterior per a que tornara a casa a hores ‘decents’. Jaume Pérez Muntaner, Pere Bessó, Josep Mir, Enric Iborra, Paco Mompó, Manel Rodríguez Castelló… feren un rotgle sota les palmeres i allà anaven i venien poemes i tragicomédies per l’aire. Xé, quant de sabut junt! El dia va ser molt bonic per a Manel Reig que es va retrobar amb gent que feia mooooolts anys que no veia i per a tota la gent el dia va ser millor gràcies als seus ‘ yantars’–l’amanida de fesols rojos, perdiu i colomí en escabetx estava gloriosa que diria Toni Soriano, el paté de fetgets de pollastre un encís i els pepitos van fer que tots tornàrem a l’infantesa en mossegar-los-. Gust de retrobar a Badia i Mar, la parelleta més feliç del món, que ahir des de la festa es va endur el nostre bon rotllo a la mani del 15M. Joan Àngel i Laura, amics de nit i de dia. Manolo Gil –ai, mi Super-Man!- i Rafa Benedito: no puc dir res, ja sabeu que sou part de la nostra vida, benvolguts amics, i també que sense Rafa les ratlletes del paellero no hagueren estat així de blanquetes. Àngel Esteban, eres un crack. Ja saps que sense tu, a banda d’altres moltes coses, no haguera estat tan fresqueta la festa ;) Elesban, Paco Lledó –qué guapo estàs, condemnat!-, Vicent Gimeno, Emilio Sala Benimeli, Juan Ma Sancarlos… quina por fèieu junts, així que no vull imaginar-me fa uns anys! Sé que algunes persones no han pogut vindre i que en els propers dies parlaran amb Francesc, però de totes eixes persones hi ha una especial que no va poder estar i que ens va tindre en el cor en un ai fins fa uns dies. Xavi, carinyet, tot anirà molt bé i d’ací no res celebrarem junts de nou… sense estar, ahir hi eres. Nena, què t’he de dir, si més que cunyada, eres amiga i còmplice. Quina sort he tingut amb tu! Espere no deixar-me ningú, entre d’altres coses perquè ahir ningú de vosaltres, no ens va deixar. He volgut fer el retrat d’ahir nomenant tots els presents perquè si ahir el dia va estar farcidet de llàgrimes i rialles va ser gràcies a que tota la gent que hi era només tenia una finalitat: fer feliç al seu amic. Xiques i xics, l’objectiu ha estat més que aconseguit. Entre tots li hem regalat una caixa d’emocions que no oblidarà mai. 
XELO MIR

Wednesday, 4 April 2012

crojad

Después de tener los argumentos de una ideología sobre la situación actual, el martes pudimos escuchar la explicación de la misma situación pero con otras ideas y otro enfoque.

Esta vez fue Javier Andrés Domingo, economista que pertenece a Fedea, quien vino a darnos la conferencia. Licenciado en económicas por la Universidad de Valencia, doctor en economía por la misma universidad y máster en economía por el prestigioso “London School of Economiscs (Overall Distriction)”, en la actualidad es catedrático de Análisis Económico en la Universidad de Valencia.

Con una presentación titulada “La primera crisis global del siglo XX: Preguntas y algunas respuestas”, Javier Andrés dijo que hay muchas opiniones diferentes pero que no cualquier solución es válida.

Con 6 preguntas que componían dicha presentación, se argumentaba su opinión y su punto de vista. La primera pregunta “¿Qué causó la crisis?”, dejando claro que veníamos del período más próspero de toda la humanidad, una serie de desequilibrios y una mala gestión financiera junto con una gran cantidad de créditos cedidos por los bancos hizo estallar la crisis. Por primera vez en la historia, los países emergentes son los que están prestando dinero a los más desarrollados, hecho que ha provocado una caída de los tipos de interés y un fuerte endeudamiento.

La segunda pregunta “Es diferente a las demás?” La respuesta era firme y contundente, NO. Como la crisis que estamos sufriendo ya han habido otras y más que vendrán.

“¿Por qué se centra en Europa?” El pertenecer a la Unión Europea hace que esta deba tomar decisiones y aplicar medidas comunes pero no a todos los países les hace falta el mismo método. Por eso, el desajuste va creciendo en vez de menguar.

“¿Qué soluciones hay para Europa?” Se deberían tomar medidas para estimular la economía o hacer reformas estructurales. La aplicación de los Eurobonos todavía no se ha producido, pero puede que en un futuro así sea.

“¿Por qué en España?” Muy fácil, por el excesivo endeudamiento y sobretodo, la baja productividad (hecho que destacó varias veces Javier Andrés), dado que en España la productividad es muy baja y no hay incentivos para mejorarla. Hecho grave y muy importante que sería necesario tomar medidas para solucionar.

Y, por último, la gran pregunta “¿Hay soluciones?” Aunque no tenemos instrumentos de macro-economía como la política fiscal y monetaria, sería aconsejable cambiar el modelo productivo y ganar competitividad. Y todavía hay reformas pendientes de acabar, financiera, fiscal, laboral y presupuestaria.

Javier Andrés se mostró a favor de la reforma laboral, alegando la necesidad de más formación al trabajador. También admitió que la situación que atravesamos es complicada y que las medidas que se toman no van a beneficiar a todo el mundo pero que se deben de hacer.

Terminó su charla con unas palabras alentadoras en referencia al futuro de los jóvenes, mostrándonos un gráfico en el cual salía reflejado como subía el paro juvenil de aquellos que no tenían formación superior y disminuía el de aquellos que si la tenían. Por ello, nos animaba a esforzarnos y seguir estudiando.

Marlene Cambra Polop y Paloma Fillol Valiente

crojlg

Con motivo de la semana cultural del instituto, nuestro profesor de Economía, Emilio, ha organizado 2 conferencias diferentes a las que hemos podido asistir, sobre la crisis actual. Para enriquecer todavía más nuestras cabezas de estudiantes, tuvimos la oportunidad de tener a cada conferenciante de una ideología distinta. Cada uno expuso sus opiniones y puntos de vista y nos dejaron a nosotros con diversos conceptos para que sacáramos nuestras propias conclusiones.

El lunes contamos con la presencia en el salón de actos de un antiguo alumno del instituto, Juan López Gandía. Catedrático de Derecho del Trabajo y Seguridad Social de la Universidad Politécnica de Valencia, estudió derecho en la Universidad Literaria e hizo el doctorado en la prestigiosa Universidad de Bolonia. Juan López, simpatiza con CCOO, con una presentación titulada “La crisis económica y la reforma laboral”, expuso sus ideas acerca de estos dos temas tan importantes en la actualidad.

Haciendo un paralelismo con el crack del 29, explicó que la crisis en la que nos encontramos fue un gran boom que dio la economía mundial por la cantidad de especulación y de “productos tóxicos” que había, dejando como resultado un déficit fiscal muy grave y un desplome del sistema. Afirmando que este sistema incentivaba al ciudadano a pedir créditos y a endeudarse, es el mismo sistema que favoreció a aquellos que especulaban y no a los que creaban empleo. López Gandía se reafirmó en su postura de que el causante de la crisis fue el estado y no los ciudadanos, siendo ahora la situación de que esta deuda la tienen que pagar estos mediante recortes y demás sacrificios: “el que ha provocado el incendio, ahora actúa de bombero y encima, hay que pagarle por ello” decía el catedrático.
Ante esta situación de grave crisis, los gobiernos de cada país están tomando medidas como la reforma laboral de nuestro país. Juan López argumentó que España tiene menos espacio de maniobra porque pertenece a la Unión Europea y esta impone unas condiciones que hay que seguir. También criticó y se declaró en contra de la última reforma laboral por constar en ella el abaratamiento del despido y tener una actuación favorable a la empresa y no al trabajador. “Es una reforma que no va a crear empleo a corto plazo ni tampoco nos va a sacar de la crisis”.

Juan López Gandía terminó la charla diciéndonos a los jóvenes allí presentes, que debíamos ser protagonistas de nuestro futuro.