Friday, 11 December 2015

Olímpic

GRÀCIES OLÍMPIC !

La temporada 2012-13 va ser, sense cap dubte, una de les més glorioses del pas de l'Olímpic per la 2ª B. Durant moltíssimes jornades es va mantenir en posició de promoció d'ascens a 2ª A, objectiu que ni el més optimista dels aficionats ni, per descomptat, el cos tècnic hagués previst a principi de temporada. No obstant això, a mesura que s'anava acostant el final, l'objectiu semblava real i l'optimisme es contagiava, fins i tot als escèptics. Així estàvem quan, a falta de tres jornades i amb dos desplaçaments, calia assegurar l'objectiu sobrevingut.
L'esport té aquestes coses. Gaudim amb la pràctica. Gaudim veient l'equip dels nostres somnis i seguint-lo per llocs que ens donen motius turístics i gastronòmics d'altres geografies ... Si afegim que l'entrenador del nostre equip és company, col·lega esportiu i amic, se'ns fa imprescindible la visita al Nàstic i a l` Hospitalet.
Viatjar avui a Tarragona és un passeig. Altres temps eren més difícils quan a finals de la dècada dels cinquanta o principis dels seixanta, l'Olímpic i el Nàstic es van enfrontar en la fase d'ascens a la segona divisió, època en la qual els mitjans disponibles de desplaçament eren l'autobús, el cotxe i la moto - (Vespa club de Játiva) -, amb infraestructures i mitjans de comunicació en vies de desenvolupament. L'Olímpic era campió del grup novè de la tercera divisió. L'Olímpic era un dels pocs al·licients que tenia la societat local per a aquell desplaçament perquè era un esdeveniment social. D'aquell Olímpic-Nàstic segueix amb nosaltres la línia medul·lar de l'equip amb Sarrión i Roselló i, en un altre aspecte  més íntim, l'atles geogràfic que el meu pare ens va portar com a record.
En aquesta ocasió els companys de viatge a Tarragona, després de la corresponent calçotada, vam assistir al partit al Nou Estadi, esplèndid camp de futbol, digne de primera divisió, on va militar anys abans l'equip local, però que, en aquest partit, la graderia presentava un estat paupèrrim de seguidors locals i visitants. El resultat del partit , d'empat a dos,  va ser satisfactori per a directius i aficcionats, però l'ombra del dubte va arribar amb la reflexió de T. Aparicio: "Llevant i Alcoià faran el que hagin de fer per jugar la promoció i, com avui no hem guanyat, per jugar-la, donant per fet la victòria a La Murta contra el Badalona, serà imprescindible guanyar a l'Hospitalet ".
Efectivament, el partit del Badalona es va resoldre amb serietat i ambient dels grans esdeveniments. Per tant, el resultat final hauria de dilucidar-se el diumenge següent.
De nou a l'autopista per ser testimonis presencials de l'esdeveniment esperat i desitjat. Aquesta vegada amb canvi de companys i bon dinar, degustació d'embotit i botifarra de la terra i, novament, a l'estadi. El camp de l'Hospitalet, amb la seua construcció peculiar per albergar les proves del baseball de les Olimpíades de Barcelona 92, i la característica del líder de la 2ª B, entrada LLIURE, si de cas a l' eixida donatiu, però res més ... increïble en 2ª divisió!. Gran partit de l'Olímpic en la quarantena i última jornada. Aquest any hi havia 21 equips. Amb la presència de la directiva en ple i l'agradable visita de companys del 69TEAM, l'alegria de saludar els vells amics que resideixen a Catalunya no eclipsava el nerviosisme per obtenir el resultat que duguera a la consecució de l'objectiu de la promoció. Tots els aficionats i directius de l'Olímpic estàvem junts i de peu, no només veient el partit en directe, sinó també enganxats al transistor per sentir com anaven els rivals. Excepte els primers minuts del partit en què hi va haver un estira i arronsa, la premonició de Toni es va complir exactament, .. -El que saben els que saben! -. El davanter centre va tenir una magnífica oportunitat a pocs minuts del final que va eixir fregant el pal esquerre de L'Hospitalet, però això va ser tot. Gran decepció dels jugadors, que un cop acabat el partit no van poder reprimir la frustració i van quedar escampats per l'herba durant diversos minuts. Gran decepció també dels aficcionats que ens vam quedar muts i perplexos, a excepció del nostre company i amic del 69TEAM* Pepe G. Vela, ampli coneixedor dels secrets del futbol, que, sense pensar-ho un minut, es va introduir al vestidor de l' Olímpic a felicitar i animar, per la gran campanya realitzada, tant a jugadors com al cos tècnic. La sensació de fracàs es respirava en l'ambient i només es va aclarir una vegada iniciat el llarg viatge de retorn amb l'enviament d'un missatge de suport al Míster per l'excel·lent campanya realitzada. S'havia perdut, en l'últim sospir, el gran trampolí que suposava jugar la promoció de l'ascens. Al final i, de passada, algú va comentar que el cinquè lloc facilitava jugar la Copa del Rei, sens dubte premi de segon ordre que arribava com consol per al desconsol d'aquell moment ...
La nova temporada començava amb la curiositat del sorteig de la Copa del Rei. La sort començava a canviar. Exempts en la primera ronda, -les tres primeres a partit únic-, en la segona,  el bombo ens deparà un enfrontament a casa amb el Barakaldo, que, en un partit típic de 2ªB, l'Olímpic s'imposa amb un gol a pilota parada del davanter Cristian que certificà l'accés a la tercera ronda.
Cordem-nos els cinturons que, a partir d'ara les emocions són contínues i d'alt voltatge. Ens situem al moment del sorteig, se celebra  divendres al migdia, hora de la partida setmanal de pàdel entre companys de treball, entre els que es troba T. Aparicio. Juguem amb normalitat i només acabar sorgeix el nom, Laudio i ens toca fora de casa. Ens vam quedar tots perplexos, només sabem que és del P. Basc, furguem una mica en Google i ens diu que Laudio és el nom en euskera de Llodio. Les coses ja comencen a funcionar i la maquinària per conèixer quins jugadors té, com juga, etc. etc. etc. es posa aquesta mateixa tarda en marxa.
 L'afició ja sospita que si s'elimina el Laudio pot arribar un rival de primeríssim nivell, l'expectació comença a disparar-se, l'eliminatòria és a doble partit i contra un equip de primera que jugue a Europa. El partit de Laudio es celebra entre setmana de manera que el desplaçament s'intueix poc concorregut, ... jubilats, directiva, algun estudiant despistat i poc més. La premsa local xifrava l'assistència d'aficionats de l'Olímpic en 15 persones. Nous companys de viatge i rumb a Vitòria-Gasteiz, primera etapa. En la segona etapa, Bilbao, visita turística i passeig per l'Estadi de San Mamés per recollir alguna "relíquia" del vell camp per als fidels lleons de Novetlè. Dinar al casc antic, descans i eixida cap a Laudio i arribada a l'Estadi de Ellakurri, amb capacitat per 2.550 espectadors i pista d'atletisme, bo per a l'equip visitant que no té a l'afició local damunt. Aquí a diferència de l'Hospitalet, tots vam passar per taquilla, directius inclosos. Intercanvi de salutacions amb els expedicionaris i afició local que va compartir viandes i comentaris amb els forasters. El primer temps va transcórrer amb relativa tranquil·litat i amb la TV de l' Olímpic emetent, però el segon temps va ser d'infart com assenyala el tòpic, el Laudio es va avançar al marcador i nosaltres sempre a remolc. A mesura que transcorria el partit, el nerviosisme ens feia efecte. Si a això afegim que la TV va deixar d'emetre, les trucades de telèfon, els whats a grups, les notícies contradictòries que venien de Xàtiva feien impossible prestar atenció al partit. Però va arribar l'empat i va tornar la tranquil·litat fins al final del temps reglamentari. Les trucades i missatges continus -de Barcelona, València, Salamanca, Xàtiva-, amb empat al final de la primera part de la pròrroga, donaven més intensitat emotiva al partit. Començava la segona part i de nou a remar costera amunt, gol del Laudio, ja sense gairebé temps material per reaccionar ... Però el dia, el viatge, les trucades i el partit no volien posar límit a les emocions i va arribar novament l'empat . Calia anar a la tanda de penals i, una altra vegada, el pensament de si "tant nedar per morir a la riba". Amb empat, de nou, a la tanda de penals s'arribava a la mort sobtada: qui falle, perd. I en el novè penal, potser es va sentir al més enllà les pregàries d'un directiu expert en finances, ens va donar la classificació. Amb l’eliminatòria a la butxaca i després de les fotos de rigor, aquest cop si baixem a la caseta a felicitar el Míster, que ens va rebre completament exhaust i satisfet de l'èxit aconseguit. Abraçades i comiat ràpid perquè l'equip part immediatament cap a casa, uns a descansar i Toni a les vuit a classe, esmorzar al Moncho i relat als companys de taula amb final feliç. Nosaltres a Bilbao i al matí següent a casa amb la satisfacció d'haver assistit a un dels moments més importants en la història de l’Olímpic.
Altra vegada el sorteig, però aquesta sí que hi va haver d'endarrerir la partida de pàdel de divendres, a requeriment dels mitjans de comunicació, plantilla i cos tècnic. Tots es reuneixen al Betet a veure per televisió l'aparellament: València, Sevilla, Betis, Reial Societat i els grans, Barcelona i Reial Madrid, poden ser els rivals. Des força temps abans al bar era un anar i venir d'aficionats, directius, jugadors, tècnics, càmeres de TV, micros, que els transeünts miraven perplexos sense entendre què passava. "La Grossa" no es va fer esperar i a la primera es va aparellar l’Olímpic i Madrid. A partir d'aquí, l'èxtasi col·lectiu, crits, abraçades, fotos, entrevistes a jugadors i entrenador, fins que, per fi, es va anar tranquil·litzant l'ambient i vam poder complir amb la nostra  partida setmanal de pàdel. Des d'aquest moment a Xàtiva tot era Reial Madrid, per a bé o per a mal, una altra vegada el futbol local ho envaïa tot, la bogeria. Xàtiva, via Olímpic, apareixia en els telenotícies i en la premsa de Madrid, reportatges a jugadors de totes les maneres, anuncis de TV amb jugadors de l'Olímpic, en les tertúlies dels bars, mercats, en definitiva, el teixit social es va impregnar de futbol local. Meravella el que dóna de si un equip semi professional i de províncies mesurant-se als galàctics del Madrid a ulls de la premsa i TV de Madrid, i, sobretot, si l'entrenador és professor d'institut. Però no tot van ser entrevistes en les grans cadenes. Destaquem l'entrevista a Toni pel blocaire "JM Simón-Enguera y su Sierra ", que, amb uns mitjans rudimentaris, amb molta il·lusió i amb l'ajuda dels amics, va donar a conèixer les aventures d'un dels seus ciutadans més famosos. Les mancances de la Murta, la instal·lació de grades supletòries, l'estat de la gespa, van ser temes de conversa i per descomptat , les entrades. Un altre cop el telèfon per mitjançar en l'adquisició d'entrades, cosa fàcil amb un cap de taquilla tan eficient. En definitiva, èxit social, esportiu i econòmic, amb les càmeres de Canal + de testimoni directe i el camp a rebentar. Al final del primer acte ens vam quedar amb el titular que va regalar l'entrenador en la roda de premsa: "P. Contra qui heu jugat aquesta setmana? R, No, res, venim d'empatar al Reial Madrid " recordem que va ser l'únic partit de la competició que no va guanyar.
Superat el primer round amb dignitat, el desplaçament a Madrid va ser modèlic. Una altra vegada en dia laborable, però una visita al Santiago Bernabéu bé s'ho mereix, la proximitat al nadal possibilita l'assistència d'estudiants, ja lliures de les seues obligacions acadèmiques, Ningú vol perdre la trobada per la qual cosa s'habilita un tren exclusiu per al desplaçament gràcies a la gestió dels empleats de Renfe aficcionats de l’Olímpic i la col·laboració de la directiva. Tan alta era l'expectativa que va caldre llogar un altre que immediatament es va omplir. Una infinitat d'autobusos i cotxes particulars es van llançar a l'autovia, cosa mai vista. No tots els dies es juga contra el Reial Madrid al Bernabeu. El dia somiat, matinet a l'estació de ferrocarril i motxilles carregades de peces d'abric, bufandes commemoratives i il·lusió a dojo, penyes d'amics, parelles, famílies al complet, algun que altre directiu, preocupat per si finalment seria inclòs en el dinar oficial del Reial Madrid, càmeres de tv, tots amb l’equip
Que bé funcionaria el club si la meitat dels desplaçats continuaren donant-li suport al llarg de la temporada, però així són les coses i després tornarà la normalitat de la lliga i l'assistència al camp tornarà a ser com a una família. Madrid ens va rebre amb curiositat i afecte, per allà on ens desplaçàvem, menjar típic i visita obligada a la concentració de l'equip rebent-nos amb els braços oberts. Al hall del cèntric hotel on s'allotjaven es va improvisar una classe de futbol i societat per part de l'entrenador i professor a tots els que estàvem, especialment inoblidable per als més joves, fotos de rigor, comiat i marxa a l'estadi amb temps suficient per a rebre l'equip que va arribar com si d'un cap d'estat es tractara, sirenes, llums, cotxes i motos de policia, obrint-se pas davant de moltíssims aficionats que esperaven al crit d' OLÍMPIC, OLÍMPIC !. Veritablement emocionant, el camp amb una boníssima entrada i els aficionats visitants agrupats en un lateral, .. impressionant!. Del desenvolupament del partit ja es va encarregar Canal + de fer-lo arribar a tot arreu amb la professionalitat que els caracteritza. Final del partit i del somni coper. Als jugadors encara els quedava un sopar de celebració i descans a la capital, la resta, inclòs l'entrenador, tornada a casa, cada un amb el seu mitjà de locomoció que al matí següent era dia de pantaló vell.
Només resta agrair a tots els estaments del club per haver-nos fet somiar, encara que fos com aquell programa de la millor televisió de la dècada dels seixanta "Reina por un  día.
 GRÀCIES OLÍMPIC !
*69TEAM, companys de curs de l’institut de la dècada del seixanta.

Tuesday, 27 May 2014

AUTORITZACIÓ



AUTORITZACIÓ PER A ACTIVITATS EXTRAESCOLARS 

 En/Na_______________________________________________amb DNI__________. Com a pare, mare o tutor legal de l’alumne/a_____________________________ del curs i del grup____.
AUTORITZE el meu fill/a a participar en l’activitat extraescolar exposada més avall, tot i assumint qualsevol responsabilitat derivada del seu comportament o actes.
Així mateix, autoritze el professor acompanyant a dispensar ajuda sanitària en el supòsit que fora estrictament necessaria.
 VIATGE FI DE CURS A EIVISSA 2015
DATA DE L’ACTIVITAT:  14:06:2015 al  19:06:2015
TRANSPORT: autocar i vaixell
HORA PREVISTA D’EIXIDA: . D’ARRIBADA: . 
PROFESSORS ACOMPANYANTS: TONI. APARICIO.

Xàtiva__de juny de 2015

EIVISSA 15


14 JUNIO  XATIVA / DENIA / SAN ANTONIO
 Salida desde el IES Jose Ribera a las 10,45 hrs
con destino al puerto de Denia, llegada paseo por la ciudad y comida en la playa de Las Marinas a cargo de cada uno, salida a las 19:00 hrs en el Ferrys rápido de la Cía Balearia con destino Ibiza. Llegada y traslado al hotel. Acomodación   CENA (fria) y ALOJAMIENTO.

DEL 16 AL 19 DE JUNIO I B I Z A


Estancia en régimen de PENSION COMPLETA. Días libres que aprovecharemos para disfrutar del sol, las playas, de las instalaciones hoteleras, etc .... Además vamos realizar excursiones : Mercado Hippie, Castillo de Ibiza, paseo en barco; a determinar las fechas en función de las disponibilidades..


19 JUNIO IBIZA / DENIA / XATIVA 
DESAYUNO en el hotel y tiempo libre. ALMUERZO en régimen de pic-nic. A las 12:00 hrs traslado al puerto de San Antonio y salida en el Ferrys a las 14:30 hrs con destino Denia. Llegada y traslado en autocar hasta nuestra ciudad de origen, llegada y …..

Fin del viaje y de nuestros servicios


 SERVICIOS INCLUIDOS



• Traslados en autocar  Xativa a Denia y regreso

• Billete de barco en Ferrys de la Cía Balearia : Denia / Ibiza / Denia

• Traslados puerto – hotel – puerto

• HOTEL  3 ***

• Régimen: PENSION COMPLETA – 05 NOCHES -

• Seguro de viajes

• Seguro de responsabilidad civil para profesores

• IVA

• Las excursiones, hasta donde lleguen los fondos de reserva.

Monday, 17 February 2014

Camí de Santiago


CAMINO DE SANTIAGO
  MATINERS DEL TENIS

SALIDA DIA 28 DE MAYO Y REGRESO DIA 3 DE JUNIO SALIDA DIA 28 DE MAYO A LAS 7, 30 DE LA MAÑANA DESDE LA ESTACION DE FERROCARRIL DONDE ESTARAN LA FURGONETA Y EL COCHE PARA DISTRIBUIR MOCHILAS Y SUBIR A LOS VEHICULOS SE RUEGA PUNTUALIZAD, PARA LLEGAR TRANQUILOS A SARRIA Y DESCANSAR. 

Dia 28-05 Salida con destino a SARRIA haciendo las paradas necesarias para estirar las piernas, almorzar y comer lo mas cerca posible de Sarria para descansar y dormir en el hotel RECTORAL DE GOIAN en Sarria. 

Dia 29-05 Levantarnos cada uno con el tiempo que necesite para arreglarse, desayunar y estar apunto para salir de caminata a las 8 de la mañana desde SARRIA a PORTOMARIN con un total de 22,4 kilometros llegando a Porto Marin donde dormiremos en el hotel POUSADA PORTOMARIN en Portomarín. 

Dia 30-05 Salida de caminata desde PORTOMARIN A PALAS DE REI con un total de 25 Km. Llegando a Palas de Rei donde dormiremos en una casona rural llamada CASA BLANCO. 

Dia 31-05 Salida de caminata desde PALAS DE REI A ARZÚA con un total de 28,8 Km que es la ruta mas larga de todas, llegando a Arzua donde dormiremos en el HOTEL SUIZA en Arzua. 

Dia 01-06 Salida de caminata desde ARZÚA A PEDROUZO esta etapa es la mas corta por el cansancio de ayer y tiene un total de 19,1 Km llegando a Pedrouzo para coger los vehículos y desplazarnos para pasar la tarde en Santiago de Compostela donde dormiremos en el HOTEL UNIVERSAL pegado al centro histórico y muy cerca de la Catedral. 

Dia 02-06 Salida desde Santiago con los vehículos a Pedrouzo, donde empezaremos la caminata desde PEDROUZO A SANTIAGO DE COMPOSTELA, este día deberíamos de salir antes para poder llegar antes de las 12 a Santiago para poder asistir a la misa del peregrino, que es dedicada a los peregrinos y muy bonita. Después tenemos tiempo para descansar y tomar unas tapitas típicas de Galicia y para cenar lo celebraremos con una mariscada como marcan los cánones del caminante, en el restaurante El PASAJE en Santiado y dormiremos en el mismo HOTEL UNIVERSAL EN SANTIAGO. 

Dia 03-06 Levantarnos y preparar las maletas y mochilas para la vuelta a casa, desayunaremos unos churritos frente al hotel y conducir tranquilamente hacia casa haciendo las paradas necesarias para descansar y comer.

Wednesday, 30 October 2013

Ximo Ca

           Un altre que deixa la feina!


Sí, un altre del 53 o de la promoció del 69 del Ribera que acaba amb la seua tasca diària a l’IES de Canals: XIMO CAMARENA.

Al principi del curs passat, quan li comentava que ja tenia clar que em volia jubilar, ell no estava gens convençut i dubtava molt… però a mesura que passaven els mesos i els rumors deien que possiblement no arribaríem a jubilar-nos, va començar a decidir-se. Aquests darrers mesos,… està insuportable...!!! El 31 d’octubre… passa a la reserva, jejeje…

Setembre de 1.963… amb uniforme nou i amb pantaló curt, per mig d’un vell autobús de línia, arribem a Xàtiva, destí: l’institut de Xàtiva, EL RIBERA. allí coneguem als nostres nous companys: uns de Xàtiva, altres de Canals, de l’Alcúdia de Crespins, de tots els pobles de la Canal… Al mateix temps que compartim aula, també compartim aficions comuns, especialment… EL FUTBOL.

Ximo no destacava per la seua potència física… destacava per la seua tècnica, el saber portar el baló als peus i especialment en fer jugar a l’equip… el típic migcampista tècnic que compensava amb tècnica la força bruta de un tal “Willy” de l’Alcudia (d.e.p.) o els anys de avantatge que ens portaven Adelino o Alberto Pardo; Ximo sí que sabia “crusar-la” com li demanava “Coca” esperant el desmarque.

Al seu poble, l’Olleria, també va destacar com a futbolista i va ser quasi l’únic que a l’acabar l’etapa de juvenil, un tal Domínguez, entrenador del primer equip de l’Olleria, li va demanar que jugara amb ells. Els altres anàrem al segon equip, el dels aficionats de regional.

També era aficionat al joc de la pilota valenciana, concretament al RASPALL, al vell Trinquet de l’Olleria. També allí era dels tècnics… no era dels que amb “una bona raspallà” enviava la pilota al palquet o la galeria; era dels que sempre buscava la “muralla” del trinquet per a que el contrari tinguera dificultats en tornar la pilota i poder acabar el “quinze”.

Estes aficions sempre les ha combinat amb el seu treball a l’IES Francesc Gil de Canals, no més interromput un parell d’anys, si no recorde mal, en que es va fer càrrec d’un mòdul formatiu dedicat al vidre a l’IES del seu poble.

Però… quasi de sobte, Ximo va desaparèixer de la vida quotidiana del poble. Ja no el veies pel trinquet, ni pel futbol, ni pel casino al que de vegades anava a jugar una partideta a cartes als “tres sets”…

XIMO ES VA ESTRELLAR!!!

Ací tenim a Ximo amb els professors del Ribera i el conseller d'Educació de l'época, després de la visita al seu observatori astronòmic
No, no va tindre cap accident de cotxe, simplement… es va dedicar a estudiar les estrelles. Es va muntar el seu observatori al seu xalet, i d’allí ja no el va traure quasi ningú. I amb eixa afició i dedicació segueix i… ara que tindrà mes temps, estic segur que el firmament deixarà de tenir cap misteri per a ell.

No més em queda un dubte… seguirà estudiant el cel i les estrelles o, tal vegada, no més tinga ulls per la seua gran estrella?... LA SEUA NETETA!

Avant XIMO, sé que portaràs molt bé la teua jubilació, tens aficions i coses per a fer (encara que siga passejar al teu gos) i estic segur que no seràs d’eixos jubilats que es dediquen a veure les poques obres que hui dia es fan i… també estic segur que no seràs dels que diuen que cauen en depressió i precisen de psicòleg.

Quasi quaranta anys de treball, bé valen uns anys de descans junt als teus i les teues aficions, i… no oblides als teus amics i companys del 69 TEAM (els jubilats i els que segueixen quotitzant per a que la pensió no ens falte cap mes) jejeje…








Vicent Albinyana
un del 69

Thursday, 27 June 2013

co emili

A l'amic EMILI SALA

Hola Emili: ha passat ja el temps necessari del teu acomiadament professional per a que els amics des de fa molts anys manifestem el nostre parer sense que la data i la celebració ens faça bullir en favor teu. Per tant, aquestes notes són senzillament unes impressions matisades per la llunyania de l'esdeveniment i, alhora, pel reforçament del que hom te de la teua presència com amic i persona estimada.
De les teues condicions innates per a conduir a grups de persones cap a objectius comuns sense voler mai posar-te medalles i flors no hi ha cap dubte: deixebles i companys professors ho poden manifestar a poc que els preguntes. De les teues inquietuds professionals i de l'interés per provocar el debat raonat i raonable sobre les qüestions d'actualitat, primer en l'escola de formació professional i després en l'institut Josep de Ribera, hi ha constància explícita pels professors universitaris que tots els anys han passat “gratis et amore” per les aules dels dos centres. El funcionament de l'equip tan estimat per tots del “teachers team” futbolístic no hagués estat possible tant d'any sense la teua dedicació permanent a que tota la intendència estigués disponible per a ús i gaudi dels companys. Com eres de ciències i les locucions llatines no les sols tindre a mà, n'apunte una que crec tu has eixamplat. Una d'elles és “carpe diem” que els assabentats venen a donar-li com a significat: “aprofita el dia”, ja que davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l'endemà. Doncs be, alguns de nosaltres tenim la sensació que la primera part “aprofita el dia” ho has tingut clar però, t'has preocupat per l'endemà tant dels deixebles com dels amics. Acabe amb un text que, m'agradaria fos meu i que subscric que parla dels AMICS:

Poema del Amigo. (Vinicius de Moraes)Se necesita un amigo.
No es necesario que sea hombre,
basta que sea humano,
basta que tenga sentimientos,
basta que tenga corazón.
Se necesita que sepa hablar y callar,
sobre todo que sepa escuchar.
Debe hablar siempre de frente y
no traicionar con mentiras o deslealtades.

Debe tener un ideal, y miedo de perderlo,
y en caso de no ser así,
debe sentir el gran vacío que esto deja.

Se necesita un amigo para dejar de llorar.
Para no vivir de cara al pasado,
en busca de memorias perdidas.
Que nos palmee los hombros,
sonriendo o llorando,
pero que nos llame amigo,
para tener la conciencia de que aún estamos vivos.

Tuesday, 25 June 2013

despe



EL DEUTE
De SETMANA CULTURAL 2013

El pasado 28 de marzo tuve la oportunidad, un año más, de participar en la Semana Cultural que desde hace ya muchos años organiza el I.E.S. José de Ribera de Xàtiva. En torno a estas convocatorias se han dado cita durante años reconocidos expertos en diferentes parcelas de la economía, que han permitido a los alumnos de bachillerato de los institutos públicos de Xàtiva tomar contacto con ciertos aspectos de la realidad económica que les explicaba en sus clases de la asignatura de economía el admirado profesor Emilio Sala Benimeli.
Nadie pone en duda que Emilio Sala forma parte inequívoca del éxito de la Semana Cultural, pues todos los que le conocemos somos conscientes que a la par de su naturalidad y sencillez cotidiana, discurre su bonhomía, su don de gentes y su deseo de avanzar incansablemente en favor de la mejor formación posible de sus discentes.
La sorpresa para mí este año obedeció a que se me advirtió de que coincidía mi intervención ante los alumnos del Instituto con la jubilación del profesor Sala, lo cual fue un acicate para atender de forma más comprometida, si cabe, su invitación. Tal hecho inevitablemente me iba a producir un sabor agridulce, al tener que conjugar el placer que siempre me produce compartir con Emilio una jornada en la que demuestra que como anfitrión no tiene competidor, conque fuese la última vez en que iba a comparecer en su calidad de profesor de economía del Instituto.
El tema de mi participación en la Semana Cultural 2013 estuvo dedicado al turismo como actividad económica capaz de relanzar la economía y, como en ocasiones anteriores, pude concitar el interés evidente de una minoría, aunque cabe reconocer que fue razonable y muy educadamente seguida por la inmensa mayoría. Dicho sea de paso, con independencia de la aridez de la temática tratada, resulta difícil suscitar el interés general de un público tan joven y tan bombardeado por mensajes y publicidades que distraen su atención incluso de forma manifiestamente involuntaria, sabidos los condicionantes propios del momento actual, las circunstancias y la multitud de factores que son susceptibles de influir en la concentración del público más joven, el cual compartió auditórium con invitados que asistían al homenaje que se le iba a tributar al profesor Sala al final de la mañana.
Pero lo importante este año y en esta ocasión era estar a la altura del profesor y maestro de más de treinta promociones, cuyos alumnos recuerdan y sienten afecto por la economía fruto de la pasión por la enseñanza del profesor Emilio Sala. Y lo digo con conocimiento de causa, pues yo mismo me acerqué a la economía y he acabado atrapado por ella, a partir de los consejos y reflexiones de Emilio y puede que sea hoy la primera vez que lo cuento en público, pero es una deuda que había contraído y que quería saldar aprovechando su despedida.
Cabe reconocer que fue emotivo a la par que sobrio el acto de despedida de sus alumnos, donde no encontraron cobijo, como no podía ser de otro modo conociendo a Emilio, ni la cursilería, ni las estridencias, ni las lisonjas desmedidas. Yo como exalumno del Instituto y conferenciante durante algunos de estos años de su magisterio, fue un honor y un magnífico broche el poder asistir al cierre de su carrera docente compartiendo el escenario de su adiós, si bien tengo la percepción de que seguiremos encontrando motivos para continuar coincidiendo en el futuro. Sobre todo si se tiene en cuenta lo polifacético de Emilio, cuyos retos no parecen tener límite, pues en el ámbito profesional ha sido un líder impulsor de una educación abierta de la economía, pero quién ignora sus gestas al promover iniciativas deportivas nacionales e internacionales, tanto tenísticas como futbolísticas, culturales, viajeras, etcétera, etcétera.
En fin, se jubila un joven amigo, un querido profesor y un mirífico gestor y promotor de empresas posibles e imposibles, aunque a la postre la esencia de Emilio es su capacidad para hacer fácil la vida de cuantos le rodean y ese es, sin ningún género de dudas, su principal activo; un activo de muy difícil emulación, además de una ventaja competitiva que lo hace distintivo y capaz de aportar réditos por encima de la competencia.
¡Enhorabuena Emilio y hasta siempre!


Valencia, 9 de abril de 2013

Vicente M. Monfort