Tuesday, 4 May 2010
Saturday, 1 May 2010
jjf
Adéu a l’amic i al mestre
Ximo Corts
A l’alba del dia 18, el cel va aparèixer ennuvolat i gris. Aqueix diumenge, s’havia d’ascendir a l’ermita del Puig. He repassat mentalment les diverses fites de l’ascensió i, malgrat no creure en presagis, he arribat a pensar que l’oratge, l’escenografia, dalt del turó, semblaven disposats per una mà invisible, per algú que ja coneixia el terrible esdeveniment: la nit anterior, havia mort el nostre amic Joan Juan Barberà. La notícia s’escampà entre el plugim. Des de llavors, molts amics han desgranat a poc a poc diferents episodis d’una biografia extensa. Vaig conèixer Joan un principi de curs de l’any 1968, al col•legi Claret. Fou professor meu d’Història de l’Art en 6é de Batxillerat. Encara recorde com arribava a classe carregat amb un projector de diapositives, tota una novetat. Posteriorment, hauríem de recordar més d’una vegada, ell i jo, aquella època.
Joan era llicenciat en Història per la Universitat de València. A la vella Facultat de Filosofia i Lletres, situada al carrer la Nau, havia enfortit amb Raimon, altre xativí il•lustre, una amistat que venia de lluny; s’havien conegut a les aules del Josep de Ribera, quan l’institut encara romania a la Casa de l’Ensenyança. A poc d’acabar la carrera, a la dècada dels seixanta, Joan s’incorporà al negoci familiar; era cosí dels amos d’una concessionària dedicada a la venda d’automòbils. Durant un temps, féu simultanis, però, el treball a l’empresa i la docència; donà classes al Josep de Ribera i, com ja s’ha dit, al Claret. A l’institut, coincidí amb el professor Josep Lluís Bausset, persona compromesa amb la llengua i la cultura del país (a primeries del passat desembre, se’ls pogué veure junts, durant l’acte en què fou lliurada a Raimon la medalla d’or de la Universitat).
En esdevenir gerent de l’empresa familiar, Joan abandonà definitivament aquelles incursions al món de la docència. Mai no deixaria, però, de dedicar-se a l’activitat cultural. Formà part del grup de persones que, després d’aconseguir paralitzar l’enderroc de l’ermita de Santa Anna, van fundar l’Associació d’Amics de la Costera; Joan en fou el segon president. Alguns estius, la junta directiva es reunia (amb assistència de molts socis interessats) al seu palau de Vallés. Ell i la seua esposa, Dolors, ens acollien divendres a poqueta nit. En aquelles vetllades, es gestà el primer número de la revista Papers de la Costera (Joan hi va col•laborar amb dos articles dedicats al pintor Estruch). Gràcies a les seues relacions, l’associació portà a terme, quan encara cuejava el darrer ajuntament franquista, una programació cultural esplendorosa.
I és que Joan conreà amistats duradores amb nombroses personalitats del món de la cultura i la política. Vicent Andrés Estellés i la seua esposa sojornaren uns dies, a finals dels setanta, a casa seua. El poeta escriví posteriorment un llibre, Xàtiva, que acabaria formant part del Mural del País Valencià. Joan, empresari progressista i pròxim al socialisme, arribaria a col•laborar amb el PSPV; figurà a la llista electoral encapçalada, el 1995, per Manuel Casesnoves. Jo recorde, però, altres episodis més pròxims del mestre i amic desaparegut: el sopar en què havíem convidat Raimon i el rector Pedro Ruiz; l’acte de presentació del darrer Papers de la Costera, compartint taula, per última vegada, amb Vicent Montés; les xerrades al seu despatx sobre açò i allò... Em vénen al cap les converses sobre les nostres aficions comuns: els viatges, la pintura, la música...
Darrerament, Joan i Dolors havien viatjat a Nàpols i Sicília. En saber que jo també marxava a la Campània, m’aconsellà de visitar el Museu de Capodimonte, amb pintures esplendoroses de Ribera, i d’escoltar la música de Roberto Murolo, Pietra Montecorvino, el Neapolis Ensemble... Així era Joan, un home atent i afable. Sabíem que estava malalt. Ningú no podia sospitar, però, una mort tan sobtada, una mort que ha deixat en suspens tants projectes... Ja no podrem, per exemple, retre-li personalment, des de l’Associació d’Amics de la Costera, l’homenatge que mereixia. El dia del soterrar, mossèn Albelda, rector de Montesa, em digué a cau d’orella, mentre esperàvem l’entrada del taüt a la Seu: «Ximo, li haurem de dedicar alguna cosa.» Sí, li dedicarem més d’una. Adéu, Joan Juan, amic i mestre. Sempre et recordarem.
(publicat a Levante-EMV, el 01/05/2010)
Ximo Corts
A l’alba del dia 18, el cel va aparèixer ennuvolat i gris. Aqueix diumenge, s’havia d’ascendir a l’ermita del Puig. He repassat mentalment les diverses fites de l’ascensió i, malgrat no creure en presagis, he arribat a pensar que l’oratge, l’escenografia, dalt del turó, semblaven disposats per una mà invisible, per algú que ja coneixia el terrible esdeveniment: la nit anterior, havia mort el nostre amic Joan Juan Barberà. La notícia s’escampà entre el plugim. Des de llavors, molts amics han desgranat a poc a poc diferents episodis d’una biografia extensa. Vaig conèixer Joan un principi de curs de l’any 1968, al col•legi Claret. Fou professor meu d’Història de l’Art en 6é de Batxillerat. Encara recorde com arribava a classe carregat amb un projector de diapositives, tota una novetat. Posteriorment, hauríem de recordar més d’una vegada, ell i jo, aquella època.
Joan era llicenciat en Història per la Universitat de València. A la vella Facultat de Filosofia i Lletres, situada al carrer la Nau, havia enfortit amb Raimon, altre xativí il•lustre, una amistat que venia de lluny; s’havien conegut a les aules del Josep de Ribera, quan l’institut encara romania a la Casa de l’Ensenyança. A poc d’acabar la carrera, a la dècada dels seixanta, Joan s’incorporà al negoci familiar; era cosí dels amos d’una concessionària dedicada a la venda d’automòbils. Durant un temps, féu simultanis, però, el treball a l’empresa i la docència; donà classes al Josep de Ribera i, com ja s’ha dit, al Claret. A l’institut, coincidí amb el professor Josep Lluís Bausset, persona compromesa amb la llengua i la cultura del país (a primeries del passat desembre, se’ls pogué veure junts, durant l’acte en què fou lliurada a Raimon la medalla d’or de la Universitat).
En esdevenir gerent de l’empresa familiar, Joan abandonà definitivament aquelles incursions al món de la docència. Mai no deixaria, però, de dedicar-se a l’activitat cultural. Formà part del grup de persones que, després d’aconseguir paralitzar l’enderroc de l’ermita de Santa Anna, van fundar l’Associació d’Amics de la Costera; Joan en fou el segon president. Alguns estius, la junta directiva es reunia (amb assistència de molts socis interessats) al seu palau de Vallés. Ell i la seua esposa, Dolors, ens acollien divendres a poqueta nit. En aquelles vetllades, es gestà el primer número de la revista Papers de la Costera (Joan hi va col•laborar amb dos articles dedicats al pintor Estruch). Gràcies a les seues relacions, l’associació portà a terme, quan encara cuejava el darrer ajuntament franquista, una programació cultural esplendorosa.
I és que Joan conreà amistats duradores amb nombroses personalitats del món de la cultura i la política. Vicent Andrés Estellés i la seua esposa sojornaren uns dies, a finals dels setanta, a casa seua. El poeta escriví posteriorment un llibre, Xàtiva, que acabaria formant part del Mural del País Valencià. Joan, empresari progressista i pròxim al socialisme, arribaria a col•laborar amb el PSPV; figurà a la llista electoral encapçalada, el 1995, per Manuel Casesnoves. Jo recorde, però, altres episodis més pròxims del mestre i amic desaparegut: el sopar en què havíem convidat Raimon i el rector Pedro Ruiz; l’acte de presentació del darrer Papers de la Costera, compartint taula, per última vegada, amb Vicent Montés; les xerrades al seu despatx sobre açò i allò... Em vénen al cap les converses sobre les nostres aficions comuns: els viatges, la pintura, la música...
Darrerament, Joan i Dolors havien viatjat a Nàpols i Sicília. En saber que jo també marxava a la Campània, m’aconsellà de visitar el Museu de Capodimonte, amb pintures esplendoroses de Ribera, i d’escoltar la música de Roberto Murolo, Pietra Montecorvino, el Neapolis Ensemble... Així era Joan, un home atent i afable. Sabíem que estava malalt. Ningú no podia sospitar, però, una mort tan sobtada, una mort que ha deixat en suspens tants projectes... Ja no podrem, per exemple, retre-li personalment, des de l’Associació d’Amics de la Costera, l’homenatge que mereixia. El dia del soterrar, mossèn Albelda, rector de Montesa, em digué a cau d’orella, mentre esperàvem l’entrada del taüt a la Seu: «Ximo, li haurem de dedicar alguna cosa.» Sí, li dedicarem més d’una. Adéu, Joan Juan, amic i mestre. Sempre et recordarem.
(publicat a Levante-EMV, el 01/05/2010)
Subscribe to:
Posts (Atom)
