El passat 28 de desembre, un any més, els del 69 tornàrem
a veure’ns les cares. Aquesta vegada, fou el camp de futbol de Genovés el que
va acollir el tradicional partit. La manca, cada vegada major nombre de membres
del 69, i és que la vellesa no perdona, es troben al dic sec. Uns per malalties
diverses, altres per lesions (hi ha que encara es pensa que té setze anys) i
altres, per què no dir-ho, per gossera no es posen els calçotets curts i, amb
l’orgullosa samarreta del 69, i fan que es tinga que buscar entre amics i
coneguts d’altres guerres, el personal suficient per a tenir un onze titular.
Això sí, el Damià, el Pep Gutierrez, l’Emili Llopis no faltaren a la cita i
compliren més de l’esperat. Front a ells, un grup de joves, molts d’ells, de
Genovés, els ho posaren difícil. El partit, baix la sapiència i ben quefer
d’Antoni Martínez, transcorregué amb absoluta esportivitat, no calia esperar
altra cosa, i encara que els nostres es posaren per davant al marcador, l’equip
contrari reaccionà i li va pegar la volta però el ben fer dels nostres, la fe
amb la remuntada va donar els seus fruits i aconseguiren l’empat per dues
vegades.
La parròquia, entre festejos, aplaudiments i algun que
altre glop de “Fino” i “Manzanilla” que Eugeni va tenir a bé
dur d’una de les seues escapades a Andalusia i mentre pelaven algun que altre
llagostí (de la mar, que ningú pense que els havien trobat entre tarongers) va
agrair l’espectacle proporcionat pels esportistes.
La conversa, per tot arreu girava al voltant d’una tema,
del que feia tan sols tres o quatre anys ningú parlava: la jubilació. I, és
que, el temps no passa de bades i, a poc a poc, ens ha dut on tenia que
dur-nos. Abans dèiem que, al onze titular ja només en teníem tres homes i que
l’edat estava passat factura. Igualment l’edat ens ha dut a les portes de la
jubilació. Uns, com Carles Sanchis i Saoro, perquè a les seues empreses, grans,
els han jubilat anticipadament, altres, per malalties i altres, els que s’han
dedicat a treballar per a l’administració, com l’ensenyament, perquè reuneixen
tots els requisits necessaris per a fer-ho. Ja s’han jubilat Paco Collado i
Carles Martí i l’amic Emili ho ha sol·licitat, encara que sofrint algun que
altre mal de panxa i davant l’enveja, bona, això sí d’algun que altre company,
com Joanma. Els professionals lliberals com metges o advocats ni s’ho
plantegen, sempre tenen excuses. A hores d’ara, un conegut per molts de
nosaltres, com Guaita, el del Banc de València, diu que jubilar-se és com
passar al cel. Doncs que eixe cel arribe a tots i gaudisca d’ell molts anys.
No vull deixar de recordar a Ximo Martínez que ens ha
deixat enguany poc després de celebrar la seua jubilació. Va ésser emotiu el
record per a ell al començament del partit amb el minut de silenci. Un record
per a ell.
El partit de futbol va acabar amb l’entrega d’un cartell,
molt artístic, i amb l’agraïment a Vicent Martínez de Vila-real en que es recordava
als del 69, amb imatges mig velades
d’alguns companys emmarcades per les samarretes que, al llarg dels darrers anys
han defensat, en el camp de futbol, els nostres.
Per a celebrar l’esdevenir, com no, ens desplaçàrem al
Balcó del Xúquer, lloc tradicional de les celebracions dels del 69. Allà, baix
l’atenta supervisió d’Emili, “el Sardi”, i amb la presidència, aquest any sense
delegar a ningú, d’Enric Bolinches, gaudiren del dinar de confraternitat que, amb
total seguretat,i any darrere d’any, esperem per a retrobar-nos amb els antics
camarades i amics. A l’arribada i amb el temps comptat per a fer-se la primera
foto, tothom buscà la primera cervesa. Què bona estava i, fresqueta, què bé
entrava.
El dinar va estar d’allò més animat. Per un costat la “papanda”, bona, com sempre. No faltaren
ni els ibèrics, ni els bons formatges, ni la sèpia, ni les mandonguilles, ni, per
suposat els escamarlans bullits i les gambes torrades. Tot estava bo.
Però el millor, com no podia ser menys, la companyia, la
conversa i el bon humor que sempre ens envolta a tots. Recordàrem als que no
havien pogut estar per diversos motius i brindàrem per a que el proper any
estiguérem els que estaven i que els absents ens poguérem acompanyar. Xerràrem,
ens férem algunes copetes i finalment l’Emili va repartir algunes samarretes i
balons per a que els que no hi havia rebut encara cap, en tingueren.
I com sempre,i per a no faltar a la tradició, a les
escales del Balcó del Xúquer, ens férem la foto d’acomiadament, recordant-nos
que a l’any que ve i, encara que neve o pedregue ens tornarem a veure, a gaudir
de l’amistat, de la conversa dels antics i vells companys, en un dia que, no
per esperat, no deixa de ser desitjat.
J.LL. BORREDÀ
No comments:
Post a Comment