GRÀCIES OLÍMPIC !
La
temporada 2012-13 va ser, sense cap dubte, una de les més glorioses del pas de
l'Olímpic per la 2ª B. Durant moltíssimes jornades es va mantenir en posició de
promoció d'ascens a 2ª A, objectiu que ni el més optimista dels aficionats ni,
per descomptat, el cos tècnic hagués previst a principi de temporada. No
obstant això, a mesura que s'anava acostant el final, l'objectiu semblava real
i l'optimisme es contagiava, fins i tot als escèptics. Així estàvem quan, a falta
de tres jornades i amb dos desplaçaments, calia assegurar l'objectiu
sobrevingut.
L'esport
té aquestes coses. Gaudim amb la pràctica. Gaudim veient l'equip dels nostres
somnis i seguint-lo per llocs que ens donen motius turístics i gastronòmics
d'altres geografies ... Si afegim que l'entrenador del nostre equip és company,
col·lega esportiu i amic, se'ns fa imprescindible la visita al Nàstic i a l`
Hospitalet.
Viatjar avui a
Tarragona és un passeig. Altres temps eren més difícils quan a finals de la dècada
dels cinquanta o principis dels seixanta, l'Olímpic i el Nàstic es van
enfrontar en la fase d'ascens a la segona divisió, època en la qual els mitjans
disponibles de desplaçament eren l'autobús, el cotxe i la moto - (Vespa club de
Játiva) -, amb infraestructures i mitjans de comunicació en vies de
desenvolupament. L'Olímpic era campió del grup novè de la tercera divisió.
L'Olímpic era un dels pocs al·licients que tenia la societat local per a aquell
desplaçament perquè era un esdeveniment social. D'aquell Olímpic-Nàstic segueix
amb nosaltres la línia medul·lar de l'equip amb Sarrión i Roselló i, en un
altre aspecte més íntim, l'atles
geogràfic que el meu pare ens va portar com a record.
En
aquesta ocasió els companys de viatge a Tarragona, després de la corresponent
calçotada, vam assistir al partit al Nou Estadi, esplèndid camp de futbol,
digne de primera divisió, on va militar anys abans l'equip local, però que, en
aquest partit, la graderia presentava un estat paupèrrim de seguidors locals i
visitants. El resultat del partit , d'empat a dos, va ser satisfactori per a directius i
aficcionats, però l'ombra del dubte va arribar amb la reflexió de T. Aparicio:
"Llevant i Alcoià faran el que hagin
de fer per jugar la promoció i, com avui no hem guanyat, per jugar-la, donant
per fet la victòria a La Murta contra el Badalona, serà imprescindible guanyar
a l'Hospitalet ".
Efectivament,
el partit del Badalona es va resoldre amb serietat i ambient dels grans
esdeveniments. Per tant, el resultat final hauria de dilucidar-se el diumenge
següent.
De
nou a l'autopista per ser testimonis presencials de l'esdeveniment esperat i
desitjat. Aquesta vegada amb canvi de companys i bon dinar, degustació
d'embotit i botifarra de la terra i, novament, a l'estadi. El camp de l'Hospitalet,
amb la seua construcció peculiar per albergar les proves del baseball de les
Olimpíades de Barcelona 92, i la característica del líder de la 2ª B, entrada
LLIURE, si de cas a l' eixida donatiu, però res més ... increïble en 2ª
divisió!. Gran partit de l'Olímpic en la quarantena i última jornada. Aquest
any hi havia 21 equips. Amb la presència de la directiva en ple i l'agradable
visita de companys del 69TEAM, l'alegria de saludar els vells amics que
resideixen a Catalunya no eclipsava el nerviosisme per obtenir el resultat que
duguera a la consecució de l'objectiu de la promoció. Tots els aficionats i
directius de l'Olímpic estàvem junts i de peu, no només veient el partit en
directe, sinó també enganxats al transistor per sentir com anaven els rivals.
Excepte els primers minuts del partit en què hi va haver un estira i arronsa,
la premonició de Toni es va complir exactament, .. -El que saben els que saben!
-. El davanter centre va tenir una magnífica oportunitat a pocs minuts del
final que va eixir fregant el pal esquerre de L'Hospitalet, però això va ser
tot. Gran decepció dels jugadors, que un cop acabat el partit no van poder
reprimir la frustració i van quedar escampats per l'herba durant diversos
minuts. Gran decepció també dels aficcionats que ens vam quedar muts i
perplexos, a excepció del nostre company i amic del 69TEAM* Pepe G. Vela, ampli
coneixedor dels secrets del futbol, que, sense pensar-ho un minut, es va
introduir al vestidor de l' Olímpic a felicitar i animar, per la gran campanya
realitzada, tant a jugadors com al cos tècnic. La sensació de fracàs es
respirava en l'ambient i només es va aclarir una vegada iniciat el llarg viatge
de retorn amb l'enviament d'un missatge de suport al Míster per l'excel·lent campanya
realitzada. S'havia perdut, en l'últim sospir, el gran trampolí que suposava jugar
la promoció de l'ascens. Al final i, de passada, algú va comentar que el cinquè
lloc facilitava jugar la Copa del Rei, sens dubte premi de segon ordre que
arribava com consol per al desconsol d'aquell moment ...
La nova temporada
començava amb la curiositat del sorteig de la Copa del Rei. La sort començava a
canviar. Exempts en la primera ronda, -les tres primeres a partit únic-, en la
segona, el bombo ens deparà un
enfrontament a casa amb el Barakaldo, que, en un partit típic de 2ªB, l'Olímpic
s'imposa amb un gol a pilota parada del davanter Cristian que certificà l'accés
a la tercera ronda.
Cordem-nos
els cinturons que, a partir d'ara les emocions són contínues i d'alt voltatge.
Ens situem al moment del sorteig, se celebra
divendres al migdia, hora de la partida setmanal de pàdel entre companys
de treball, entre els que es troba T. Aparicio. Juguem amb normalitat i només
acabar sorgeix el nom, Laudio i ens toca fora de casa. Ens vam quedar tots
perplexos, només sabem que és del P. Basc, furguem una mica en Google i ens diu
que Laudio és el nom en euskera de Llodio. Les coses ja comencen a funcionar i
la maquinària per conèixer quins jugadors té, com juga, etc. etc. etc. es posa
aquesta mateixa tarda en marxa.
L'afició ja sospita que si s'elimina el Laudio
pot arribar un rival de primeríssim nivell, l'expectació comença a disparar-se,
l'eliminatòria és a doble partit i contra un equip de primera que jugue a
Europa. El partit de Laudio es celebra entre setmana de manera que el
desplaçament s'intueix poc concorregut, ... jubilats, directiva, algun
estudiant despistat i poc més. La premsa local xifrava l'assistència
d'aficionats de l'Olímpic en 15 persones. Nous companys de viatge i rumb a
Vitòria-Gasteiz, primera etapa. En la segona etapa, Bilbao, visita turística i
passeig per l'Estadi de San Mamés per recollir
alguna "relíquia" del vell camp per als fidels lleons de Novetlè.
Dinar al casc antic, descans i eixida cap a Laudio i arribada a l'Estadi de
Ellakurri, amb capacitat per 2.550 espectadors i pista d'atletisme, bo per a
l'equip visitant que no té a l'afició local damunt. Aquí a diferència de
l'Hospitalet, tots vam passar per taquilla, directius inclosos. Intercanvi de
salutacions amb els expedicionaris i afició local que va compartir viandes i
comentaris amb els forasters. El primer temps va transcórrer amb relativa tranquil·litat
i amb la TV de l' Olímpic emetent, però el segon temps va ser d'infart com assenyala
el tòpic, el Laudio es va avançar al marcador i nosaltres sempre a remolc. A mesura
que transcorria el partit, el nerviosisme ens feia efecte. Si a això afegim que
la TV va deixar d'emetre, les trucades de telèfon, els whats a grups, les
notícies contradictòries que venien de Xàtiva feien impossible prestar atenció
al partit. Però va arribar l'empat i va tornar la tranquil·litat fins al final
del temps reglamentari. Les trucades i missatges continus -de Barcelona, València,
Salamanca, Xàtiva-, amb empat al final de la primera part de la pròrroga,
donaven més intensitat emotiva al partit. Començava la segona part i de nou a
remar costera amunt, gol del Laudio, ja sense gairebé temps material per
reaccionar ... Però el dia, el viatge, les trucades i el partit no volien posar
límit a les emocions i va arribar novament l'empat . Calia anar a la tanda de
penals i, una altra vegada, el pensament de si "tant nedar per morir a la
riba". Amb empat, de nou, a la tanda de penals s'arribava a la mort
sobtada: qui falle, perd. I en el novè penal, potser es va sentir al més enllà
les pregàries d'un directiu expert en finances, ens va donar la classificació.
Amb l’eliminatòria a la butxaca i després de les fotos de rigor, aquest cop si
baixem a la caseta a felicitar el Míster, que ens va rebre completament exhaust
i satisfet de l'èxit aconseguit. Abraçades i comiat ràpid perquè l'equip part
immediatament cap a casa, uns a descansar i Toni a les vuit a classe, esmorzar
al Moncho i relat als companys de taula amb final feliç. Nosaltres a Bilbao i
al matí següent a casa amb la satisfacció d'haver assistit a un dels moments
més importants en la història de l’Olímpic.
Altra
vegada el sorteig, però aquesta sí que hi va haver d'endarrerir la partida de
pàdel de divendres, a requeriment dels mitjans de comunicació, plantilla i cos
tècnic. Tots es reuneixen al Betet a veure per televisió l'aparellament: València,
Sevilla, Betis, Reial Societat i els grans, Barcelona i Reial Madrid, poden ser
els rivals. Des força temps abans al bar era un anar i venir d'aficionats,
directius, jugadors, tècnics, càmeres de TV, micros, que els transeünts miraven
perplexos sense entendre què passava. "La Grossa" no es va fer
esperar i a la primera es va aparellar l’Olímpic i Madrid. A partir d'aquí, l'èxtasi
col·lectiu, crits, abraçades, fotos, entrevistes a jugadors i entrenador, fins
que, per fi, es va anar tranquil·litzant l'ambient i vam poder complir amb la
nostra partida setmanal de pàdel. Des
d'aquest moment a Xàtiva tot era Reial Madrid, per a bé o per a mal, una altra
vegada el futbol local ho envaïa tot, la bogeria. Xàtiva, via Olímpic, apareixia
en els telenotícies i en la premsa de Madrid, reportatges a jugadors de totes les
maneres, anuncis de TV amb jugadors de l'Olímpic, en les tertúlies dels bars, mercats,
en definitiva, el teixit social es va impregnar de futbol local. Meravella el
que dóna de si un equip semi professional i de províncies mesurant-se als
galàctics del Madrid a ulls de la premsa i TV de Madrid, i, sobretot, si
l'entrenador és professor d'institut. Però no tot van ser entrevistes en les
grans cadenes. Destaquem l'entrevista a Toni pel blocaire "JM
Simón-Enguera y su Sierra ", que, amb uns mitjans rudimentaris, amb molta
il·lusió i amb l'ajuda dels amics, va donar a conèixer les aventures d'un dels
seus ciutadans més famosos. Les mancances de la Murta, la instal·lació de
grades supletòries, l'estat de la gespa, van ser temes de conversa i per descomptat
, les entrades. Un altre cop el telèfon per mitjançar en l'adquisició d'entrades,
cosa fàcil amb un cap de taquilla tan eficient. En definitiva, èxit social, esportiu
i econòmic, amb les càmeres de Canal + de testimoni directe i el camp a rebentar.
Al final del primer acte ens vam quedar amb el titular que va regalar l'entrenador
en la roda de premsa: "P. Contra qui
heu jugat aquesta setmana? R, No, res, venim d'empatar al Reial Madrid " recordem
que va ser l'únic partit de la competició que no va guanyar.
Superat
el primer round amb dignitat, el desplaçament a Madrid va ser modèlic. Una altra
vegada en dia laborable, però una visita al Santiago Bernabéu bé s'ho mereix,
la proximitat al nadal possibilita l'assistència d'estudiants, ja lliures de
les seues obligacions acadèmiques, Ningú vol perdre la trobada per la qual cosa
s'habilita un tren exclusiu per al desplaçament gràcies a la gestió dels
empleats de Renfe aficcionats de l’Olímpic i la col·laboració de la directiva.
Tan alta era l'expectativa que va caldre llogar un altre que immediatament es
va omplir. Una infinitat d'autobusos i cotxes particulars es van llançar a
l'autovia, cosa mai vista. No tots els dies es juga contra el Reial Madrid al
Bernabeu. El dia somiat, matinet a l'estació de ferrocarril i motxilles carregades
de peces d'abric, bufandes commemoratives i il·lusió a dojo, penyes d'amics,
parelles, famílies al complet, algun que altre directiu, preocupat per si finalment
seria inclòs en el dinar oficial del Reial Madrid, càmeres de tv, tots amb l’equip
Que
bé funcionaria el club si la meitat dels desplaçats continuaren donant-li
suport al llarg de la temporada, però així són les coses i després tornarà la
normalitat de la lliga i l'assistència al camp tornarà a ser com a una família.
Madrid ens va rebre amb curiositat i afecte, per allà on ens desplaçàvem, menjar
típic i visita obligada a la concentració de l'equip rebent-nos amb els braços
oberts. Al hall del cèntric hotel on s'allotjaven es va improvisar una classe
de futbol i societat per part de l'entrenador i professor a tots els que
estàvem, especialment inoblidable per als més joves, fotos de rigor, comiat i
marxa a l'estadi amb temps suficient per a rebre l'equip que va arribar com si
d'un cap d'estat es tractara, sirenes, llums, cotxes i motos de policia,
obrint-se pas davant de moltíssims aficionats que esperaven al crit d' OLÍMPIC,
OLÍMPIC !. Veritablement emocionant, el camp amb una boníssima entrada i els
aficionats visitants agrupats en un lateral, .. impressionant!. Del desenvolupament
del partit ja es va encarregar Canal + de fer-lo arribar a tot arreu amb la
professionalitat que els caracteritza. Final del partit i del somni coper. Als
jugadors encara els quedava un sopar de celebració i descans a la capital, la
resta, inclòs l'entrenador, tornada a casa, cada un amb el seu mitjà de
locomoció que al matí següent era dia de pantaló vell.
Només resta agrair
a tots els estaments del club per haver-nos fet somiar, encara que fos com
aquell programa de la millor televisió de la dècada dels seixanta "Reina
por un día.
GRÀCIES OLÍMPIC !
*69TEAM, companys
de curs de l’institut de la dècada del seixanta.
