Joan, un home de compromís, acció i pensament
Joan ens ha deixat. Des de que, a les darreries dels anys setanta del passat segle, coincidirem en els primers pasos de l'Associació d'Amics de la Costera, he pogut disfrutar de una relació d'amistat, estreta i ininterrompuda, amb Joan Juan Barberà i la seua família. Molt prompte va acceptar el repte de presidir l'Associació, un precedent imprescindible en la creació d'un model culturat determinat que, poc després i amb no poques limitacions, tractaríem de posar en pràctica des del govern municipal, i ho va fer durant els seus anys més importants, aquells del principi en els que encara estava tot per fer, aportant la seua personalitat múltiple, la que el convertia en un home compromés, d'acció i de pensament, sempre amb una dosi de moderació admirable que ens ajudava a arribar una mica més lluny en els nostres propòsits. En aquell moment, la seua dedicació, el seu prestigi i contactes servirien d'enllaç natural entre nosaltres, un grup de joves amb una enorme ànsia transformadora i molta set de democràcia, i la resta de la societat xativenca i valenciana.
És aleshores quan es dugueren a terme les intenses campanyes que permitiren salvar de l'enderroc l'ermita de Santa Anna, el Palau d'Alarcó o el que quedava del convent de Sant Domènec, quan es varen publicar "L'esglèsia de Sant Feliu", primer llibre en valencià sobre el valuós patrimoni local, "Xàtiva", de V. Andrés Estellés, "Blai Bellver. Materials xilogràfics...", i tants altres, quan va començar a editar-se "Papers de la Costera" i als seus actes feia acudir a Manuel Girona, Vicent Andrés Estellés, Josep Renau, Joan Fuster o Raimon, el seu amic de l'ànima. ¡Qins records aquells de les Setmanes de Cultura al Setabense, o de les obres de teatre representades a l'albur d'alguna prohibició d'última hora!.
Van ser uns temps intensos i allí estava Joan, servint d'exemple de com es pot compatibilitzar l'exercici normal de la seua professió amb l'acompliment del que entenia que era el seu deure (en aquest cas protegir i promoure la nostra cultura), només pel fet simple de entendre-ho com un deure, sense donar-hi més importància ni esperar res a canvi. Sempre atent a quant puguera enriquir-nos colectivament va saber comboiar a Rafael Pérez Contel i Francisco Carreño per a que formalitzaren un important llegat artístic per a la ciutat, la donació mes gran, en quantitat i qualitat, que s'ha produit fins ara. La seua capacitat per escoltar l'allunyaven de dogmatismes i el feien capaç de romandre en un segon plànol, però sense fugir mai de l'entrega als demés i, en especial, a qualsevol tasca que podera entendre noble, bé amb la seua presència, bé amb el seu mecenatge.
La pèrdua de Joan Juan ens deixa orfes de referents i d'amor a Xàtiva. Amb ell hem admirat la trama dels nostres carrers, la llum de les nostres façanes, el color de la nostra ceràmica, hem vixcut la necessitat de construir el nostre present sobre la base d'un ferm coneixement i una gran comprensió del nostre passat. He tingut la immensa sort, durant molts anys, de contemplar la seua enteresa, de fruir de la seua intel·ligència i del seu alt sentit de l'amistat. Ara només ens resta enyorar-lo, fins sempre, Joan!
Joan ens ha deixat. Des de que, a les darreries dels anys setanta del passat segle, coincidirem en els primers pasos de l'Associació d'Amics de la Costera, he pogut disfrutar de una relació d'amistat, estreta i ininterrompuda, amb Joan Juan Barberà i la seua família. Molt prompte va acceptar el repte de presidir l'Associació, un precedent imprescindible en la creació d'un model culturat determinat que, poc després i amb no poques limitacions, tractaríem de posar en pràctica des del govern municipal, i ho va fer durant els seus anys més importants, aquells del principi en els que encara estava tot per fer, aportant la seua personalitat múltiple, la que el convertia en un home compromés, d'acció i de pensament, sempre amb una dosi de moderació admirable que ens ajudava a arribar una mica més lluny en els nostres propòsits. En aquell moment, la seua dedicació, el seu prestigi i contactes servirien d'enllaç natural entre nosaltres, un grup de joves amb una enorme ànsia transformadora i molta set de democràcia, i la resta de la societat xativenca i valenciana.
És aleshores quan es dugueren a terme les intenses campanyes que permitiren salvar de l'enderroc l'ermita de Santa Anna, el Palau d'Alarcó o el que quedava del convent de Sant Domènec, quan es varen publicar "L'esglèsia de Sant Feliu", primer llibre en valencià sobre el valuós patrimoni local, "Xàtiva", de V. Andrés Estellés, "Blai Bellver. Materials xilogràfics...", i tants altres, quan va començar a editar-se "Papers de la Costera" i als seus actes feia acudir a Manuel Girona, Vicent Andrés Estellés, Josep Renau, Joan Fuster o Raimon, el seu amic de l'ànima. ¡Qins records aquells de les Setmanes de Cultura al Setabense, o de les obres de teatre representades a l'albur d'alguna prohibició d'última hora!.
Van ser uns temps intensos i allí estava Joan, servint d'exemple de com es pot compatibilitzar l'exercici normal de la seua professió amb l'acompliment del que entenia que era el seu deure (en aquest cas protegir i promoure la nostra cultura), només pel fet simple de entendre-ho com un deure, sense donar-hi més importància ni esperar res a canvi. Sempre atent a quant puguera enriquir-nos colectivament va saber comboiar a Rafael Pérez Contel i Francisco Carreño per a que formalitzaren un important llegat artístic per a la ciutat, la donació mes gran, en quantitat i qualitat, que s'ha produit fins ara. La seua capacitat per escoltar l'allunyaven de dogmatismes i el feien capaç de romandre en un segon plànol, però sense fugir mai de l'entrega als demés i, en especial, a qualsevol tasca que podera entendre noble, bé amb la seua presència, bé amb el seu mecenatge.
La pèrdua de Joan Juan ens deixa orfes de referents i d'amor a Xàtiva. Amb ell hem admirat la trama dels nostres carrers, la llum de les nostres façanes, el color de la nostra ceràmica, hem vixcut la necessitat de construir el nostre present sobre la base d'un ferm coneixement i una gran comprensió del nostre passat. He tingut la immensa sort, durant molts anys, de contemplar la seua enteresa, de fruir de la seua intel·ligència i del seu alt sentit de l'amistat. Ara només ens resta enyorar-lo, fins sempre, Joan!
No comments:
Post a Comment