jj2

En record de Joan Juan

Benvolguda família: sols unes línies per a manifestar la meua estima i deute amb la persona amiga que ens ha deixat. Qualsevol que haja tingut la sort de compartir amb ell durant molts anys inquietuds i aficions ha de sentir-se afectat per la pèrdua irreparable del que suposava mantenir un nivell permanent de convivència enriquidora. Tant institucionalment com personal, sempre teníem la seua agenda oberta per a facilitar-nos els contactes que necessitàvem.

Joan es manifestava compromés amb els valors cívics democràtics essent, a banda d’una persona culta i intel•ligent, un model de comportament en els àmbits en que es movia. La seua elegància no era producte, com pensa la fatuïtat dels nous rics, d’usar: Rolex, Hermés o Armani (que haguera pogut); ans al contrari consistia en la seua coherència en el bon gust que demostrava en els seus comentaris sobre qualsevol aspecte cívic i en el tracte exquisit que tenia amb les persones amb qui es relacionava.
Independentment de la posició social que si li atribuïra a qui ell es dirigia, sempre tenia la delicadesa de tractar-lo amb respecte. No podem oblidar, els qui freqüentàvem els seu despatx, que quan es dirigia als que treballaven en l’empresa, sempre ho feia de vosté: Paco, Higinio, Pepe...¿pot atendre vosté a aquest client o amic? Mai en molts anys li hem observat una paraula altisonant o un tracte despreciatiu a qui treballava en el seu entorn. Era empresari i, per tant, havia de gestionar la seua empresa amb criteris que li permeteren mantenir l’eficiència i la seua continuïtat, però ell entenia perfectament que compartia el seu temps i els èxits empresarials amb persones i, aquestes, mereixien un tracte adequat per a fer-los partícips del model d’empresa que ell volia tindre.

No era home d’aparences però sí de realitats. Era més fàcil trobar-te’l en inauguracions de: pintors, recitals de músics, presentació de llibres o en llibreries de vell a Barcelona, Madrid o València, cercant alguna cosa que tinguera relació amb la ciutat o amb personatges del passat xativí, que en bars o restaurants. Encara que entenia lo suficient de gastronomia com per aconsellar-te si pensaves anar a ciutats d’ací o de l’estranger. La seua especialitat no era fer de cuiner però, llegia, s’informava i preguntava per a no parlar “per boca de cànter” i tenia bon gust per a apreciar els productes bàsics de qualitat sense sofisticacions. En els anys que tinguérem els sopars dels Pebotabecos sempre contàvem amb les seues faves de Vallés recent collides, els “cachelos” demanats a Galicia o, amb Manolo el de casa l’Abuela, una extensa varietat de bolets del mercat de la Boqueria. El sopar es regava amb vi i l’excel•lent Fondillon de l’amic Rafa Poveda de Monòver, completant aquells moments de meravella i per iniciativa seua, les il•lustracions del sopar de la mà de Manolo Boix. Comente açò perquè en aquesta situació difícil d’assumir per part de la família i amics, hem de mantindre vives aquelles parcel•les del passat que ens permeten minvar l’ansietat i esperar que el malestar es suavitze amb el bàlsam del temps.

Acabe amb uns versos del seu més que amic Raimon:
La nit.
La nit és llarga, la nit.
Per a uns és nit de festa,
per a uns altres nit de dol,
de cremar amor, nit vella,
de sentir la mort tot sol.

Adéu Joan, Voro Verger