Boqueja Prats i Benavent venta el serrell d'esquerra a dreta. Açò és literatura i no la "Deformación del Espíritu Nacional" Signes es trau les espardenyes i es fa hippie, però abans comenta amb Vila certes coses secretes pel que fa, diuen, a la nobilitat de la il•lustre municipalitat de Novetlè. Mentre el delegat continua la seua lletania impròpia. "Caminava Filemón por entre algun arrozal quando un brioso llaurador que plantava un melonar sonriendo i a voz baixa le dixo :”quítame la faixa”. Mas jo, ambaixador de l’Havana, duc de Silèsia i Comte de La Calàbria, li fiz el nus a la fava. Tenga vuesa merzed a bien mis palavras pues de carapijo bien naszido i de fava malcriado de seguro a bien he tenido haver a vós encontrado; ja que haver no he havido un Consuelo tan sagrado ni que dorarle el haba a uno d'estos criados...
Nou, dinou, vint-i-nou. Les cuixes de Rafa i el bigoti de Carme passegen pel Moncho. Pavia paga la ronda i els mobles s'encadenen una mica més a la Llosa.
De sobte se'ns cola un xicot bufonet, és mestre o col•lega? "Cuadradito intersección triangulito igual a rosegó. Isósceles intersección hexágono igual a pentágono menos torres gemelas -uns anys més tard. Redondito menor unión redondito mayor igual a coronita. Coronita sobre cabecita igual a santito. Santita, la matemàtica i cara-perro, sicari d’honor. Mentrestant les propietats dels conjunts es despiloten sota la mirada lasciva del Mister, del braç incorrupte de Sancarlos i del quadern socarrimat d'Albòrium i li guanyen un quinze a Salamen. Javier Pont Giner, capficat, estrictament, amb l’entrepà d’una barra de quart plena de xoriços, en pren bona nota.
I la classe de francés s’acaba en una munió de pantalons grisos i camises blanques i retallades que s’arremolinen al voltant de la taula del professor per demanar la nota de l’examen i altres fer la pilota, ballar-li l'aigua i veges: vés tu a saber quin cul caurà entre mans. En mig, però, per sobre de tot, es destaca la mela imponent del tio mela. N’és l’ocasió: o ara o mai. Gregori, arribant de sota l’estrada alça enèrgicament el braç, a mena de palanca i a tota pala, hi amolla un carxot-esclafit que electritza l’estança. El tio mela amb la mela al roig viu s’alça convulsament mentre desapareixen totes les criatures i se l’emporten els dimonis. És impossible poder saber, reconéixer tan sols, si n'hi ha hagut cap culpable. Redei!
I, a més a més, hi ha Peruggino, l’afer Peruggino. Quatre o cinc que volen divertir-se i Peruggino que està gros no corre massa i paga. Algú diu: “Maricón” I aquesta n'és l’excusa. Ja ho sabia tothom. Però ara es fa públic en acte de represàlia i amonestació exemplaritzadora. El tio Sanchis, doncs, demana 5 punts col•lectius. Tothom es rasca la llibreta de punts. La meua s’ha esgotat i em toca comprar-ne més. Però algun despistat s’ha deixat a mà la seua i n’arranque graciosament els 5 que hi necessite. Don Rafael Pérez Contel ratlla un gargot en la pissarra que sembla un colom coix amb barretina vermella i jura i perjura que no és un falangista, ni un afinador de pianos corrent en sanfermins el diàpason d’una cornada, i accepta l’evidència: NO plouen cardenals per més que demanem la setmana santa anglesa o que la candelera solape la sagrada festa de Santo Tomàs de Aquino, estacant el dit en la plaga. “Ahí viene la plaga, me gusta bailar...”.
Ara per ara, tot ben senzill i ben alegre ja va. I va la vida com va. Alguna cosa s'acaba i ve després l’estiu també. I ve Soler, Sanchís, Sicluna i tants d'altres que deixàrem, durant uns quatre anys, als faldons dels Bartolins i d’altres, pedòfils, efebòfils, infantòfils i altres parafílies més vergonyants, als pares claretons, allà dalt, a la costa.
Nosaltres deixàrem el centre el 69. Villar Palací diu que canviaria el panorama. Poca cosa, però. I després, imagine, vingueren els moros de la costa i de més enllà, del Non Plus Ultra, de tot arreu, des de sempre, com els nostres pares, com els pares dels nostres pares vingueren un jorn desmaiat. Com sempre ha passat. Com ara. Com sempre que no s’espera una queixalada de singular croada nacionaleducativa. Amics. Amigues tinguérem per fi a partir de quart, una vegada. Companys, morí Franco. Com mai ho havia fet, i vingué el valencià. I bé, col.legues ... quina és ara, la consigna, Deja vue, al remat?
Per a Josep Lluís Bausset, Ángel Lacalle, Juan Íñiguez i alguns altres professors/es
Francesc Collado, Foios, Juny 2010
Nou, dinou, vint-i-nou. Les cuixes de Rafa i el bigoti de Carme passegen pel Moncho. Pavia paga la ronda i els mobles s'encadenen una mica més a la Llosa.
De sobte se'ns cola un xicot bufonet, és mestre o col•lega? "Cuadradito intersección triangulito igual a rosegó. Isósceles intersección hexágono igual a pentágono menos torres gemelas -uns anys més tard. Redondito menor unión redondito mayor igual a coronita. Coronita sobre cabecita igual a santito. Santita, la matemàtica i cara-perro, sicari d’honor. Mentrestant les propietats dels conjunts es despiloten sota la mirada lasciva del Mister, del braç incorrupte de Sancarlos i del quadern socarrimat d'Albòrium i li guanyen un quinze a Salamen. Javier Pont Giner, capficat, estrictament, amb l’entrepà d’una barra de quart plena de xoriços, en pren bona nota.
I la classe de francés s’acaba en una munió de pantalons grisos i camises blanques i retallades que s’arremolinen al voltant de la taula del professor per demanar la nota de l’examen i altres fer la pilota, ballar-li l'aigua i veges: vés tu a saber quin cul caurà entre mans. En mig, però, per sobre de tot, es destaca la mela imponent del tio mela. N’és l’ocasió: o ara o mai. Gregori, arribant de sota l’estrada alça enèrgicament el braç, a mena de palanca i a tota pala, hi amolla un carxot-esclafit que electritza l’estança. El tio mela amb la mela al roig viu s’alça convulsament mentre desapareixen totes les criatures i se l’emporten els dimonis. És impossible poder saber, reconéixer tan sols, si n'hi ha hagut cap culpable. Redei!
I, a més a més, hi ha Peruggino, l’afer Peruggino. Quatre o cinc que volen divertir-se i Peruggino que està gros no corre massa i paga. Algú diu: “Maricón” I aquesta n'és l’excusa. Ja ho sabia tothom. Però ara es fa públic en acte de represàlia i amonestació exemplaritzadora. El tio Sanchis, doncs, demana 5 punts col•lectius. Tothom es rasca la llibreta de punts. La meua s’ha esgotat i em toca comprar-ne més. Però algun despistat s’ha deixat a mà la seua i n’arranque graciosament els 5 que hi necessite. Don Rafael Pérez Contel ratlla un gargot en la pissarra que sembla un colom coix amb barretina vermella i jura i perjura que no és un falangista, ni un afinador de pianos corrent en sanfermins el diàpason d’una cornada, i accepta l’evidència: NO plouen cardenals per més que demanem la setmana santa anglesa o que la candelera solape la sagrada festa de Santo Tomàs de Aquino, estacant el dit en la plaga. “Ahí viene la plaga, me gusta bailar...”.
Ara per ara, tot ben senzill i ben alegre ja va. I va la vida com va. Alguna cosa s'acaba i ve després l’estiu també. I ve Soler, Sanchís, Sicluna i tants d'altres que deixàrem, durant uns quatre anys, als faldons dels Bartolins i d’altres, pedòfils, efebòfils, infantòfils i altres parafílies més vergonyants, als pares claretons, allà dalt, a la costa.
Nosaltres deixàrem el centre el 69. Villar Palací diu que canviaria el panorama. Poca cosa, però. I després, imagine, vingueren els moros de la costa i de més enllà, del Non Plus Ultra, de tot arreu, des de sempre, com els nostres pares, com els pares dels nostres pares vingueren un jorn desmaiat. Com sempre ha passat. Com ara. Com sempre que no s’espera una queixalada de singular croada nacionaleducativa. Amics. Amigues tinguérem per fi a partir de quart, una vegada. Companys, morí Franco. Com mai ho havia fet, i vingué el valencià. I bé, col.legues ... quina és ara, la consigna, Deja vue, al remat?
Per a Josep Lluís Bausset, Ángel Lacalle, Juan Íñiguez i alguns altres professors/es
Francesc Collado, Foios, Juny 2010
No comments:
Post a Comment