Ud 2 EOE2

01.- Assenyala els factors determinants de localització d'una empresa que consideres més importants.
En l'anàlisi de les distintes possibilitats, les empreses estuempreses estudien els factors de localització, és a dir, el conjunt de circumstàncies que aconsellen un determinat lloc per a la seua instal•lació, definits fonamentalment per la relació de l'empresa amb l'entorn que l'envolta.
Factors de localització de l'empresa en general o industrial
Com a criteri general, la localització òptima serà aquella en la que els costos totals de producció siguen menors.
Altres factors extern importants són:

1- La disponibilitat i cost del terreny. Hui en dia les empreses industrials se situen totes en els polígons industrials, que les ciutats condicionen en tot tipus de serveis i infraestructures, a les afores del nucli urbà.
2- Facilitat d'accés a les matèries primeres i altres subministres. Per a evitar els costos de transport, les empreses prenen en consideració la proximitat de les seues fonts de matèries primeres. (Ex. Les empreses conserveres de peix se situen prop dels ports pesquers).
3- L'existència de ma d'obra qualificada. Moltes activitats precisen de personal amb una formació tècnica específica, com per exemple les empreses d'electrònica, informàtica..
4- La dotació industrial de la zona. En l'exercici de la seua activitat, l'empresa necessita relacionar-se amb empreses auxiliars que li presten determinats serveis. Ex. Fabricants o distribuïdors de components, serveis d'assistència tècnica... i comptar amb un correcte funcionament dels serveis públics de subministrament d'aigua, energia elèctrica, gas natural, eliminació de residus, vigilància i seguretat, etc.
5- Les infraestructures i comunicacions. Un dels factors més decisius per a la instal•lació d'una empresa és la valoració de les infraestructures que compta la zona elegida. En funció de les característiques de cada empresa es buscarà l'estar prop de l'aeroport, el port, autovia, la línia ferroviària,... segons els casos.
6- Existència d'ajudes econòmiques o fiscals que faciliten els governs, Comunitats Autònomes o ajuntaments per que les empreses s'estableixen en un determinat lloc amb l'objecte d'impulsar el desenvolupament econòmic i social d'una determinada regió o zona. (Per exemple la Zona Especial Canària).
7- La proximitat de la demanda, per exemple els grans centres comercials se situen al voltant de les grans ciutats on es troben la majoria dels consumidors.
8- Altres factors són: el clima social i laboral, la climatologia...A més dels factors que s'han vist per a l'empresa en general, els comerços, hotels, bancs, restaurants..., es preocupen sobre tot d'assegurar que els seus productes o serveis estiguen disponibles i siguen fàcilment accessibles per als seus clients. Altres factors importants per a les empreses comercials i de serveis són:
a- Visibilitat del local. Ex. Molt de trànsit de personal.
b- El cost del local segons la zona. Ex. Segons zones de la ciutat.
c- Facilitats de comunicació i comoditat d'accés. Ex. Zones d'aparcaments.
d- Complementarietat d'activitats. Ex. Diversitat de tendes en centres comercials.

En el context actual d'economia globalitzada, aquestos factors de localització també expliquen el fenomen del trasllat de les factories de producció de moltes empreses multinacionals a països en vies de desenvolupament, on el nivell de salaris, el cost dels terrenys o les condicions fiscals i laborals els permet reduir els costos de producció, de manera que aconsegueixen millorar la seua competitivitat en el mercat i incrementar el marge de benefici empresarial. Aquest fenomen es coneix com a deslocalització empresarial. Per exemple, el trasllat de la producció tèxtil a Xina o l'Índia.
02.- Indica els principals criteris per a mesurar la dimensió de l'empresa.

Entre els economistes no hi ha unanimitat a l'hora de seleccionar els criteris per a definir la dimensió de l'empresa. Els principals indicadors són: el volum de vendes o facturació, els actius del balanç i el nombre de treballadors.
La Unió Europea defineix com a gran empresa, mitjana, petita i microempresa a aquelles que estan dins dels següents parametres:

En la recerca de la dimensió de l'empresa, el que és important és assolir la dimensió òptima de l'empresa, que fa referència a la millor combinació possible de tots els seus recursos disponibles, de manera que puga obtindre la producció que necessita al menor cost. El problema de la dimensió òptima de l'empresa està estretament relacionat amb el de la seua localització. Per exemple, existeixen empreses comercials, com els hipermercats, que basen la seua estratègia en construir centres comercials de grans dimensions amb una varietat gran de serveis en les afores de les grans ciutats. Altres, en canvi, opten per crear cadenes d'establiments xicotets o mitjans en el centre urbà de les ciutats. El resultat final, mesurat en termes de volum de vendes pot ser paregut, però s'ha obtingut mitjançant combinacions de localització-dimensió molt diferents.

03 Per quines raons les empreses volen créixer?
La raó principal per la que les empreses volen créixer és per augmentar la seua capacitat productiva per tal d'assolir la seua dimensió òptima, que li permeta produir amb el mínim cost possible com a conseqüència de les denominades economies d'escala, i obtindre majors beneficis.

Les raons que expliques aquestes economies d'escala són:
Des del punt de vista de la producció, una major dimensió de l'empresa suposa una major divisió i especialització en el treball amb la consegüent millora en l'habilitat dels treballadors i menors pèrdues de temps en el canvi de faenes. També permet automatitzar els processos de producció amb robots i màquines estalviant en costos i personal.
En quan a l'aspecte comercial, un major tamany de l'empresa pot suposar l'eliminació d'intermediaris entre el productor i el client final. També les grans empreses obtenen dels seus proveïdors millors preus al fer comandes molt voluminoses.
Açò, unit a les avantatges productives li permet a la gran empresa disposar de més recursos per a permetre's costejar grans campanyes publicitàries i de promoció, que repercuteixen positivament en les seues vendes.
En l'aspecte financer, les grans empreses tenen més possibilitats d'accés a les diferents fons de finançament (borsa, financiació Internacional...) i a més en millors condicions en els tipus d'interés i terminis d'amortització.

04.- En què consisteix el creixement intern de l'empresa?

El creixement intern es fonamenta en la realització d'inversions productives en la pròpia empresa, per a augmentar així la seua capacitat productiva. També s'anomena creixement patrimonial.
Si consideren el creixement intern, l'empresa pot créixer mitjançant l'expansió, incrementant l'activitat de l'empresa en la mateixa línia, o siga, especialitzant-se en el producte o mercat en el que opera. O per contra, el mètode utilitzat pot ser la diversificació, és a dir, ampliant el camp d'actuació de l'empresa en noves àrees d'activitat, o siga, a nous productes o nous mercats.
La matriu mercat/producte, (matriu d'Ansoff), mostra les distintes opcions de creixement intern de l'empresa:

a) L'estratègia d'expansió de l'empresa pot produir-se mitjançant alguna d'aquestes tres estratègies:
-Penetració en el mercat. Consisteix en augmentar la participació de l'empresa en el mercat actual amb els productes actuals. Açò es produeix quan els clients actuals compren més o quan s'aconsegueixen nous clients. Algunes de les estratègies que fan servir les empreses poden ser: promocions en el punt de venda, publicitat, canvis de tamany o disseny de l'envàs, ofertes... Per exemple, ampliació de l'horari comercial per a atraure més clients, promocions i ofertes de productes 3 x 2, la segon unitat a meitat de preu, etc.
-Desenvolupament del mercat. Consisteix en introduir els productes actuals de l'empresa en nous mercats on aquestos productes no existeixen. En aquest cas per nous mercat s'entén tant una zona geogràfica (per exemple, Àfrica) com un concepte funcional (per exemple, productes per a menjar de gos). També és desenvolupament de mercat el fet d'ampliar el ventall dels possibles clients (per exemple els iogurts han ampliat el seu mercat del públic infantil al públic adult anunciant el beneficis d'aquestos productes per a la salut.
-Desenvolupament del producte. Es refereix a l'oferta de productes nous derivats dels ja existents. Per exemple, una empresa de iogurts introdueix un nou iogurt per a beure. En aquestos casos l'empresa aprofita la seua base de clients per aconseguir vendre més, però d'altres productes evolucionats de l'original.
b) L'estratègia de diversificació correspon al de una empresa que introdueix productes totalment nous en nous mercats. Suposa que una empresa, que fabricava un tipus de producte, es llança a produir altres productes diferents per a oferir-los en mercats diferents.
Donada l'amplitud de possibilitats dins d'una estratègia de diversificació, se sols distingir entre diversos modes de portar-la a cap:
-Diversificació homogènia (horitzontal). Es produeix quan una empresa llança un nou producte que està relacionat amb l'activitat original dels productes que ja comercialitza. És el cas de les firmes d'alta costura que decideixen introduir-se en el mercat dels complements (rellotges, bosses de mà, ulleres, bijuteria...) i dels perfums.
-Diversificació heterogènia. És aquella que suposa la irrupció de l'empresa en mercats de productes en els que abans no havia estat i que no guarden cap relació amb el producte original. Ës el cas, per exemple, de les grans corporacions japoneses, com Mitsubishi, que fabrica des d'aparells d'aire condicionat fins a automòbils.
-Diversificació vertical. Mitjançant la qual l'empresa incorpora activitats dels distints nivells de producció, des de l'obtenció de les matèries primeres fins a la distribució en les seues pròpies tendes del producte. El cas de més èxit d'aquest tipus de diversificació és el de l'empresa INDITEX (ZARA).

05.- Explica breument les formes de creixement extern de les empreses.

El creixement extern es du a terme mitjançant l'adquisició, absorció, fusió o cooperació amb altres empreses ja existents en el mercat. També s'anomena creixement financer. Durant molt de temps s'ha considerat el creixement extern com una forma de reduir riscos, ja que permetia l'accés a nous productes i mercats, incorporava noves capacitats humanes i directives, noves tecnologies i en conjunt una major competitivitat.
Existeixen diferent fórmules de creixement extern:
-Fusió. És la integració de varies empreses en una sola, units els seus patrimonis, recursos, xarxa comercial, clients, etc. Cap de les empreses que es fusionen imposa a l'altra la seua cultura o estructura. Per això es deu produir entre empreses que tinguen un tamany similar. Després d'una fusió les empreses solen mantindre les seues marques o noms. Un exemple recent a Espanya es la fusió entre bancs que han donat lloc a corporacions con el BBVA, BSCH. O el cas de les companyies aèries Vueling i Clickair.
-Absorció. En aquest cas hi ha una empresa que adquireix la propietat de l'altra, que desapareix com a tal i que passa a integrar-se en l'estructura de l'entitat compradora. El nom i les marques de l'empresa absorbida desapareixen.
Una de les vies és per mitjà d'una OPA, Oferta Pública d'Adquisició. S'ofereixen a tots els accionistes de l'empresa que es desitja controlar un preu superior al de cotització en borsa per les seues accions, per exemple l'opa llançada per Gas Natural sobre Endesa en l'any 2005 (opa hostil).
-Holding. És la presa de participacions que una empresa (matriu) realitza sobre unes altres empreses (filials), mitjançant la compra d'accions; per a fer-se amb el control d'aquestes.
-Trust o concentració vertical. Consisteix en una agrupació vertical d'empreses independents d'un mateix sector d'activitat que intervenen en diferents fases d'un procés productiu. Per exemple, una empresa fabricant de mobles que s'associa amb una empresa proveïdora de fusta i amb una empresa de venta de mobles. La col•laboració es permet reduir costos i arribar a aconseguir una posició de domini en el mercat.
-Cartel o concentració horitzontal. És l'agrupació horitzontal d'empreses independents que actuen en la mateixa fase d'un procés productiu amb el propòsit d'evitar la competència entre elles, regular la producció i venda, i sobre tot exercir un control sobre el preu. El més conegut a nivell mundial és l'OPEP.
-Cooperació entre empreses. És l'establiment de relacions especials entre empreses independents a través d'acords mitjançant el quals es permet compartir recursos i coneixements, evitar riscos, abaratir costos o accedir a nous mercats. La cooperació es una fórmula cada vegada més estesa en el món empresarial. L'èxit de la franquícia, joint venture i altres formes així ho demostren.
-La franquícia. És un tipus de contracte utilitzat en establiments comercials o de serveis mitjançant el qual una part, anomenada franquiciador, cedeix a una altra, anomenada franquiciat, la llicencia d'explotació d'una marca, així com el mètode per a fer negoci, a canvi d'una tarifa o royalty. La franquícia dona com a resultat la creació de cadenes de comerços amb el mateix nom que poden actuar en ciutats i països diferents.
Exemples són BBEP, APP, MacDonald's, Burger King, Pans & Company, Mango...
-La Joint Venture (aventura conjunta). Es dona quan dos o més empreses emprenen un projecte empresarial conjunt en el que s'ofereix un nou producte, generalment en diferents mercats dels de les empreses d'origen. Així, eviten fer-se la competència entre elles i aconsegueixen compartir experiència, coneixements i riscos en el desenvolupament del nou producte.
Exemples són:
Les empreses Sony i Ericson que crearen Sony Ericson Mobile Communications.Nestlé i Coca Cola que crearen Nestea, una empresa aporta la seua experiència i credibilitat en un producte com el té, i l'altra la seua xarxa de distribució. Mercés-benz i Swatch que crearen l'Smart, una empresa aporta experiència i mecànica automobilística, i l'altra, la seua capacitat d'innovació i disseny.
-Les UTE (Unió Temporal d'Empreses). On varies empreses s'associen per a dur endavant projectes de construcció de gran envergadura, com per exemple la línia fèrria de l'AVE, Autovies, obres d'ampliació del canal de Panamà...

06.- La globalització: concepte, causes i efectes.

Es denomina globalització al procés d'internacionalització de les activitats econòmiques, i més en concret del comerç. Aquest procés, que hui en dia abasta a més del 90% dels pobles de la terra, s'ha accelerat en les últimes dos dècades degut principalment a la revolució en el transport, les noves tecnologies d'informació i comunicació i la reducció a escala mundial de les restriccions al lliure comerç.
La globalització inclou aspectes socials, econòmics, financers, culturals, tecnològics, etc. pels quals existeix una major dependència entre països, ja que les seues economies estan cada vegada més interrelacionades. Algunes de les causes o factors que han originat el procés de globalització són:
• Reducció de les barreres al lliure comerç, que ha provocat un increment dels intercanvis de béns i serveis.
• La liberalització del moviments de capitals, que ha permès una major integració dels mercats financers i de les borses de valors de tot el món.
• Els avenços en els mitjans de transport i la revolució de les noves tecnologies, sobre tot les comunicacions, la informàtica i Internet.
• La incorporació al mercat internacional dels països de l'antic bloc comunista i d'Amèrica del Sud i Àsia.
• L'augment progressiu del poder econòmic de les grans empreses multinacionals.
• El paper dels organismes internacionals (OMC, OCDE, FMI, Banc Mundial, etc) que potencien el lliure comerç.
Els efectes que provoca la globalització poden ser positius o negatius:
Efectes positius:
• Ha facilitat el creixement econòmic de molts països impulsant el comerç i la deslocalització i facilitar-los l'accés a noves tecnologies, coneixements i mètodes de fabricació.
• Permet la ràpida expansió dels coneixements i dels descobriments científics en tots els camps.
• El consum ha arribat a llocs on mai ho haguera fet amb l'aïllament. També ha augmentat la varietat de productes i la seua qualitat, i a un preu menor.
• Les empreses han vist augmentades les seues possibilitats de producció i venda dels seus productes a l'operar en un mercat mundial, i en conseqüència dels seus beneficis.


Efectes negatius:
• Ha intensificat les diferències entre els països rics i els pobres, i gran part d'aquestos estan quedant-se fora del comerç internacional. Les barreres que es mantenen per als productes agrícoles constitueixen un obstacle per a la seua incorporació.
• La globalització és responsable de la pèrdua d'ocupació industrial en els països desenvolupats, degut a la deslocalització de les empreses que s'instal•len en països on els costos de fabricació són menors.
• Augmenta el poder de les multinacionals front a les xicotetes empreses, que cada vegada troben més dificultats per a treballar.
• Pèrdua de poder dels Estats en favor dels blocs econòmics als quals pertanyen.
• Les “crisis”, per l'efecte contagi, es traslladen més ràpidament d'un país a un altre, tornant-se en un problema mundial i no local.
• Pèrdua d'identitat cultural. Els moviments migratoris i la fluidesa de la informació i comunicacions entre països han propiciat una creixent similitud d'estils de vida, costums i inclús valors.
07.- La internacionalització de l'empresa. La multinacional: concepte i característiques principals.

Una de les característiques de l'activitat empresarial en els últims anys és la creixent internacionalització de les empreses, que busquen el seu creixement a través de l'expansió per altres països.
Internacionalitzant-se, les empreses poden obtindre avantatges en quan als costos dels factors de producció, aprofitant economies d'escala i en les carregues financeres i fiscals dels distints països. També és un recurs per a prolongar la vida del producte, introduint-lo com a novetat en altres països quan en el mercat nacional les seues vendes comencen a decréixer. El procés d'internacionalització compren quatre fases o etapes:
1- Fase d'exportacions irregulars.
2- Fase d'exportacions via agent independent. Es contracta una persona o empresa resident en el país a exportar per que s'encarregue d'introduir i comercialitzar el producte.
3- Establiment de filials comercials.
4- Establiment de filials de producció.
Les empreses multinacionals són companyies formades per una empresa matriu que compta amb una sèrie de filials que operen en diferents països del món i que comparteixen uns mateixos objectius; la matriu és l'empresa originària de l'Estat on va iniciar l'activitat i on radica la gestió de la companyia, mentre que les filials es creen per a operar en altres països.Per als països receptors, la implantació de les EM porta avantatges i inconvenients. Per un costat, afavorís el desenvolupament de les economies locals al facilitar l'activitat econòmica i l'ocupació. L'aportació de tecnologia avançada millora el nivell tecnològic del país receptor que l'ajuda a desenvolupar-se més ràpidament.
Per contra, eixa mateixa aportació tecnològica genera una dependència tecnològica de l'exterior, ja que no sol acompanyar-se d'activitats pròpies de I+D. També els estats receptors ofereixen unes condicions molt permissives en aspectes socials, fiscals o mediambientals, i és per això que les EM abusen amb la sobreexplotació dels recursos naturals, o en les condicions laborals dels treballadors.

Ud 1 EOE2

Economia de l'Empresa

Activitats tema1 L'empresa i l'empresari

01.- Definició d'empresa. Elements, funcions i objectius.

Concepte d'empresa

Les persones tenen diverses necessitats, que són il•limitades, que se satisfan en béns i serveis. En canvi els recursos productius emprats en la producció d'eixos béns i serveis són limitats i d'usos alternatius. Això fa que els béns tinguen un valor i que les persones que els necessiten hagen de pagar per a aconseguir-los. Com a conseqüència, sorgeix la necessitat de proporcionar aquests béns a la població.
Aquests és el punt de partida de l'empresa com a unitat econòmica de producció, o siga, el proporcionar a les persones els béns i serveis que necessiten per tal de satisfer les seues necessitats, a canvi d'un preu.
En resum, podem definir l'empresa com:

“La unitat bàsica de producció que, a partir de la combinació de diferents factors de producció, coordinats per l'empresari, obté els béns i serveis que la societat demanda per tal de satisfer les seues necessitats, a canvi d'un benefici”.

Elements de l'empresa

En tota empresa es poden observar els següents elements comuns:
a- Elements humans. Són el conjunt de persones que desenvolupen la seua activitat laboral en l'empresa i els seus propietaris. En ell s'inclouen els treballadors o empleats, els administradors o directius i els propietaris o accionistes.
b- Elements materials. Són els béns econòmics de l'empresa que utilitza per a la producció d'altres béns i els béns produïts i encara no venuts. Podem distingir entre:
-els béns que estan lligats a l'empresa més d'un exercici econòmic, capital fix, com per exemple maquinària, construccions, ferramentes...
-i aquells altres béns que es renoven constantment i que depenen del cicle d'explotació, capital circulant, com per exemple matèries primeres, ma d'obra, energia...

Funcions de l'empresa

Les empreses desenvolupen tres importants funcions en el marc d'una economia mixta de mercat:
1- Les empreses dirigeixen i coordinen els factors de producció, buscant sempre la màxima eficiència possible, servint d'enllaç entre el mercat de factors i el mercat de béns i serveis.
2- Les empreses al transformar las matèries primeres en productes elaborats, creen o augmenten la utilitat dels béns, és a dir, incrementen la seua capacitat per a satisfer les necessitats humanes. A mesura que els béns són més útils per a les persones, s'incrementa el seu valor i, en conseqüència, el preu que s'està dispost a pagar.
3- Les empreses creen riquesa, tant a les persones directament relacionades amb l'empresa com a la societats en general, i proporcionen treball a les persones.

Objectius de l'empresa

Tradicionalment s'ha considerat que l'objectiu principal de l'empresa és l'obtenció del màxim benefici. Segons això, l'empresa ha de procurar aconseguir els màxims ingressos possibles per la venda dels seus productes amb els mínims costos.
Cal diferenciar entre l'objectiu primari i els objectius secundaris de l'empresa. Per objectiu primari o de primer nivell s'entén la meta que perseguix l'empresa, i que bàsicament és obtindre els beneficis que faran possible la seua supervivència i desenvolupament futurs. Sols una vegada que els beneficis siguen suficients per a mantindre's en el mercat, l'objectiu prioritari passa a ser la maximització del benefici.L'empresa també té uns objectius secundaris o de segon nivell, alguns d'ells són:
-Objectiu de creixement i poder de mercat per a assegurar futurs i majors beneficis.
-Objectius d'estabilitat laboral, principalment mitjançant correctes polítiques salarials, formatives i de promoció.
-Objectius d'estabilitat i adaptabilitat a l'entorn, o siga, oberta als canvis en el mercat i a les innovacions tecnològiques.
-Objectius de responsabilitat social i ètica. Cada vegada més les empreses estan incorporant objectius de responsabilitat social i ètica cap als col•lectius que la integren (treballadors, clients, proveïdors, administracions públiques...) i cap a la societat i medi ambient en el que desenvolupen la seua activitat.

02.- La figura de l'empresari en l'actualitat.
Històricament, la figura de l'empresari ha respost, almenys, a un d'aquestos tres perfils, si bé en la majoria d'ocasions els tres han coincidit en la mateixa persona:
-Emprenedor, persona amb iniciativa i capacitat per a materialitzar una idea en un bé o servei empresarial.
-Capitalista, persona que sols aporta diners per a portar a terme un projecte empresarial.
-Administrador, persona contractada per l'empresa que amb la seua gestió pretén assolir els objectius marcats per l'organització.

En les últimes dècades, la major complexitat de les grans empreses i de l'entorn a conduit a una especialització en les funcions, de manera que es freqüent que aquestes tres figures estiguen clarament separades. Així, és habitual que l'emprenedor acudisca a una entitat financera en busca de recursos econòmics que li permeta dur a terme la seua idea. Si l'entitat financera li financia el projecte, es converteix així en el seu soci capitalista, el següent pas es contractar una o varies persones que s'encarreguen de dur la gestió de l'empresa, apareix així la figura de l'administrador..
Pel contrari, en les xicotetes empreses, sobre tot en les de tipus familiar i empreses individuals, emprenedor, capitalista i administrador solen coincidir en la mateixa persona.
En l'actualitat es considera empresari al professional de la direcció que planifica, organitza, dirigeix, i controla l'activitat de l'empresa, independentment de si és o no el propietari de la mateixa.

03.- Explica les teories empresari-risc i empresari-innovador.

En l'actualitat es considera empresari al professional de la direcció que planifica, organitza, dirigeix, i controla l'activitat de l'empresa, independentment de si és o no el propietari de la mateixa.
Fins a la primera meitat del segle XX no es contempla aquesta distinció entre propietat i gestió, en la que es basen una serie de teories sobre l'empresari, entre totes destaquem dues:
-La teoria de l'empresari-risc, (Frank Knight, 1885-1972), considera a l'empresari com a un agent emprenedor i remarca el risc que aquest assumeix en l'activitat empresarial. El benefici de l'empresa dependrà de l'habilitat de l'empresari per a gestionar l'empresa en condicions d'incertesa. Per a Knight, dons, l'essència de l'empresari és la incertesa sobre les conseqüències de les seues decisions. El benefici, per tant, és el premi o recompensa per assumir aquest risc.

-La teoria de l'empresari-innovador, (Joseph Schumpeter, 1883-1950), considera que ser empresari és ser innovador, és a dir, ser capaç d'inventar un nou producte o una nova forma de producció i aconseguir, així, una situació de monopoli temporal i uns beneficis extraordinaris. A mesura que altres empreses competidores imiten o adopten aquesta innovació, els beneficis extraordinaris disminuiran fins a tornar a una situació de beneficis normals.
Segons aquesta teoria, el benefici que rep l'empresari es justifica per la seua capacitat d'innovació, i no pel risc que assumix en la seua activitat, com deia Knigth, docs pot ser que l'empresari no siga el capitalista de l'empresa (qui corre el risc de perdre diners), sinó soles el seu gestor.

04.- Enumera i defineix les àrees funcionals més comuns en l'empresa.

Per poder coordinar tots els seus elements i assolir tots els objectius prèviament planificats, l'empresa funciona com un sistema integrat i s'estructura en una sèrie d'àrees funcionals. Les més comuns en la majoria de les empreses són:

-Àrea d'aprovisionament. L'objectiu global de la funció d'aprovisionament és subministrar al departament de producció els materials necessaris per a la fabricació del producte i al departament comercial els productes acabats per a la seua venda.

-Àrea de producció. En el seu sentit més ampli, la funció productiva de l'empresa consisteix en la combinació de factors materials i humans per a l'elaboració de béns i la prestació de serveis.

-Àrea comercial. La funció comercial de l'empresa, també anomenada funció de màrqueting, és la que s'encarrega de detectar les necessitats dels consumidors i posar els productes i serveis que produeix l'empresa a disposició del mercat de la forma més eficient.
-Àrea financera i d'inversió.
L'àrea financera s'encarrega d'aconseguir els diners necessaris que l'empresa necessita per al seu funcionament. I el departament d'inversions estudia i selecciona les possibles inversions futures de l'empresa.

-Àrea de recursos humans. Està destinada a atraure, desenvolupar i mantindre una força de treball eficient en l'empresa. Per a tal fi realitza una sèrie d'activitats tals com: reclutament i selecció del personal, contractació, formació, prevenció de riscos laborals, resolució de conflictes laborals, etc, o siga que organitza i gestiona el personal de l'empresa.

-Àrea de direcció. S'encarrega de fixar els objectius de l'empresa. La seua finalitat és assignar, coordinar i mobilitzar els recursos amb els que compta, i fer-ho de la manera més eficaç possible.

05.- Què és la cadena de valor en l'empresa?

La creació de valor, és pot definir com la funció de transformació d'una sèrie d'elements d'entrada (inputs) en un conjunt d'elements d'eixida (outputs) deixant un marge per a l'empresa.
La cadena de valor és essencialment una forma d'anàlisi de l'activitat empresarial per mitjà de la qual descomponem una empresa en les seues parts funcionals, buscant identificar fonts d'avantatge competitiu en aquelles activitats generadores de valor. Eixe avantatge competitiu s'aconseguix quan l'empresa desenvolupa i integra les activitats de la seua cadena de valor de forma menys costosa i millor diferenciada que els seus rivals. Per consegüent la cadena de valor d'una empresa està conformada per totes les seues activitats generadores de valor agregat i pels marges que estes aporten.

Estes activitats és divideixen en dos tipus:

a) Les Activitats Primàries, que són aquelles que tenen a veure amb el desenvolupament del producte, la seua producció, les de logística, comercialització i els servicis de postvenda.
b) Les Activitats de Suport a les activitats primàries, com són les d'administració dels recursos humans, les de compres de béns i serveis, les de desenvolupament tecnològic (telecomunicacions, automatització, investigació), les d'organització i direcció (finances, comptabilitat, control de la qualitat, relacions públiques, assessoria legal, la direcció general).
c) El Marge, que és la diferència entre el valor total i els costos totals incorreguts per l'empresa per a exercir les activitats generadores de valor.

06.- Interrelacions de l'empresa amb el seu entorn.

Un dels components fonamentals de l'empresa és el marc extern o entorn en el que desenvolupa la seua activitat. En aquest sentit, l'empresa pot considerar-se com un sistema obert al mig en el que es troba, en el qual influeix i rep influències. Dins d'aquest marc extern, cal distingir entre l'entorn general i l'entorn específic.

Entorn específic.
Afecta d'una manera concreta a cada una de les empreses en particular, i per tant, varia segons el tipus d'empresa. Per exemple, en una empresa industrial que fabrica ordinadors poden influir aspectes com els proveïdors, els clients, la competència, els sindicats..., que soles li afecten a ella en particular, o de manera distinta que a les altres empreses, per exemple a una empresa comercial com pot ser una sabateria.
Entorn general.
Afecta per igual a totes les empreses d'un determinat país o àmbit geogràfic, els més destacats són:
a- Factors econòmics. Alguns exemples són: grau de desenvolupament econòmic i industrial del país o àmbit geogràfic, nivell d'impostos, tipus d'interès, nivell d'inflació...
b- Factors socioculturals. Entre ells podem citar: nivell educatiu i formació professional, estils de vida i hàbits de consum, les creences religioses...
c- Factors politicolegals. Estableixen el marc jurídic en el qual es desenvolupen les empreses i fixen les regles de joc. Els governs influeixen a través de: política monetària i fiscal, promulgació de lleis i normes com la llei de comerç, SMI, etc.
Factors tecnològics. Els canvis tecnològics afecten tant als productes que ofereixen les empreses com als seus processos de producció.

07.- Que s'entén per responsabilitat social de l'empresa?

Durant els últims anys ha sorgit un nou model de gestió empresarial que anima a les empreses a ser més transparents i que les seues actuacions es desenvolupen d'acord a criteris ètics i de responsabilitat cap al seu entorn, tant intern com extern.

En moltes ocasions, la pròpia activitat empresarial fa a les empreses responsables d'una sèrie de problemes amb el medi ambient i socials, com la pol•lució de l'aire i de l'aigua, l'acumulació de residus, la discriminació en el treball, l'esgotament del recursos, la destrucció de la capa d'ozó, etc.
Hui en dia des de les institucions nacionals i internacionals es promou la responsabilitat social corporativa (RSC), que són un conjunt de pràctiques, polítiques i programes desenvolupades per l'empresa amb l'objecte d'actuar correctament les qüestions relatives a l'ètica, les persones amb les que treballa , la societat en general i el medi ambient. Exemples poden ser: la formació continua dels seus treballadors, la implicació de l'empresa en el barri o poble on està instal•lada, la defensa dels drets humans, eliminació del treball infantil, una major responsabilitat social i amb el medi ambient.

08.- Que és una PIME? Enumera els avantatges i inconvenients front a les grans empreses.

Aquest grup d'empreses representen aproximadament el 99,80% del total d'empreses espanyoles. Per tant, tenen molta importància tant socialment com econòmicament, perquè en depenen moltes famílies, ja que generen més del 63% de l'ocupació a Espanya. La majoria de les Pimes es concentren en el sector serveis (80%), i la condició jurídica predominant és l'empresa individual (53,4%). Per tamany el 94,4% són microempreses (entre 0 i 10 treballadors), i la resta xicotetes (entre 11 i 50 treballadors) i mitjanes empreses (entre 51 i 250 treballadors).
Les PIME presenten uns inconvenients i unes avantatges entre les seues característiques, són:

Inconvenients

-Poca formació empresarial. L'empresari té pocs coneixements tècnics. A més la direcció i gestió és més personalista i paternalista i poc professional. Té pocs o cap departament d'assessorament.
-Poca capacitat financera. No té accés a determinats mercats financers, com per exemple la borsa, i els recursos financers al seu abast són més cars que els mateixos per a la gran empresa.
-Qualificació i formació tècnica del personal i obsolescència tecnològica. El reciclatge del personal no avança al mateix ritme que la tecnologia de l'empresa. A més, a causa de la poca capacitat financera, hi sol haver un desfasament tecnològic.
-Control. Degut a la seua reduïda dimensió, poden ser adquirides i controlades per les grans empreses fàcilment.

Avantatges

-Organització flexible, entesa aquesta com la capacitat d'adaptar-se als canvis davant noves circumstàncies (una crisi) o necessitats, podent inclús canviar d'activitat. i, per tant, facilitat de comunicació entre el personal d'empresa i la direcció, ja que el nombre de treballadors és reduït. A més, s'afavoreix la presa de decisions.
-Bona relació interna i implicació del personal. El personal, normalment està integrat en l'empresa, participa de les responsabilitats i això suposa que està més motivat per a treballar i repercuteix també en l'escassa conflictivitat laboral.
-La presa de decisions és molt ràpida, degut a la concentració del capital en una o poques persones i al tamany de l'empresa.
-Creadores de faena. Les PIME tenen més recursos de treball que de capital i, per tant generen més faena que les empreses grans que compten amb més tecnologia.
-Proximitat. La relació amb el client és més pròxima i directa que en les grans empreses. Això constitueix una avantatge competitiu, ja que la majoria de clients aprecien el tracte personalitzat i amés li permet tindre un bon coneixement del mercat local.

09.- Com es classifiquen les empreses segons el seu tamany?

En general, en funció del seu tamany, les empreses es classifiquen en grans empreses, per un costat, i xicotetes i mitjanes empreses (PIME) per l'altre.
La Unió Europea definix com a gran empresa a tota aquella que:
-Emplea a més de 250 treballadors.
-El seu volum de negoci o facturació supera els 50 milions d'euros.
-El valor dels seus actius superen el 43 milions d'euros.
Qualifica com a mitjana empresa a aquella que:
-Emplea entre 50 i 250 treballadors.
-El seu volum de negoci o facturació està entre 10 i 50 milions d'euros.
-El valor dels seus actius està entre 10 i 43 milions d'euros.
I considera com a petita empresa a aquella que:
-Emplea a menys de 50 treballadors.
-El seu volum de negoci o facturació no supera els 10 milions d'euros.
-El valor dels seus actius és inferior als 10 milions d'euros.
Un cas particular dins de les petites empreses és el de les denominades microempreses, que són aquelles amb menys de 10 treballadors en plantilla i amb un volum de negoci o dels seus actius inferior als 2 milions d'euros.

10.- Classifica les empreses segons el sector on desenvolupen la seua activitat i segons l'àmbit geogràfic de la seua activitat.

Segons l'activitat econòmica que desenvolupen

-Empreses del sector primari, que compren les activitats relacionades amb la naturalesa, agricultura, ramaderia, la pesca, les explotacions forestals i la mineria. Actualment representa aproximadament el 3% del PIB i ocupa al voltant del 7% de la població activa.
-Empreses del sector secundari, porten a terme aquelles activitats dedicades a transformar els factors productius en productes, per mitjà de procediments físics o químics, i comprén la indústria, el sector energètic i la construcció. El sector secundari espanyol aporta aproximadament el 34% del total del PIB. Es fonamental comptar amb un sector secundari important i competitiu, ja que és el motor de l'economia i està molt lligat al desenvolupament del sector terciari.
-Empreses del sector terciari, està format per una amplia gamma d'activitats que ofereixen un producte intangible, les més importants són l'activitat comercial i l'activitat de serveis. El sector terciari és el que més pes relatiu té en el PIB, al voltant d'un 63%, a més en els últims anys és el sector que està experimentant un creixement, superior a la resta de sectors productius.

Segons l'àmbit d'actuació

Podem classificar a les empreses en funció de l'espai geogràfic en el que actuen.
-Locals el seu àmbit d'actuació es limita sols a una població.
-Regionals el seu àmbit d'actuació es limita sols a una comarca, comunitat o part del territori nacional.
-Nacionals el seu àmbit d'actuació es desenvolupa en tot el territori nacional.
-Internacionals quan el seu àmbit d'actuació, mitjançant la comercialització, es desenvolupa en diferents paissos del mon.
-Multinacionals quan les empreses internacionals desenvolupen part de la seua activitat productiva en altres paissos del mon.

11.- Òrgans de la societat anònima, (o de la societat limitada).

La gestió i l'administració de la societat s'encarrega a un òrgan social. Aquest òrgan directiu està format per la Junta General d'Accionistes i pels Administradors.
• Junta General d'Accionistes. És l'òrgan de decisió, deliberació i representació de la societat. Tots els socis, inclòs els que no han participat en la reunió, queden sotmesos als acords de la Junta General. N'hi ha tres classes de Junta General:
-Ordinària. S'ha de celebrar en els sis primers mesos de l'any per a censurar la gestió social, aprovar els comptes de l'exercici anterior i resoldre l'aplicació del resultat.
-Extraordinària. Es qualsevol Junta que no reuneix els requisits de l'ordinària. Es pot convocar varies vegades a l'any.
• La Junta General pot delegar l'administració de la societat en un professional de la gestió o Administrador, amb una duració màxima de 5 anys. En lloc de l'administrador es pot designar un Consell d'Administració, de duració indefinida, que adoptarà els acords per majoria. El consell d'administració han de ser imparell. En aquestos casos, l'administrador o consell d'administració constitueixen l'òrgan ejecutiu i representatiu de l'empresa, a l'encarregar-se de la seua gestió i de representar-la en les seues relacions amb tercers.

12.- Què és una societat laboral? Les societats laborals són necessàriament societats anònimes?

És una SL o una SA en la qual la majoria del capital social (+ del 51%) és propietat dels treballadors de l'empresa, que presten serveis retribuïts de manera personal, directa i indefinida.

Característiques:

• La raó social estarà formada per qualsevol nom seguit de “Societat limitada laboral”, “SLL”, “Societat Anònima Laboral” o “SAL”.
• El capital mínim és de 60.102 € (en la SAL) i de 3.006 € (en la SLL).
• Cap soci pot posseir accions que representen més del 33% del capital social, excepte les entitats públiques que poden arribar al 50%.
• La responsabilitat front a tercers està limitada a les aportacions dels socis.
• Aquestes societats han de tindre constituït un fons especial de reserva amb el 10% del benefici net.
• Cap soci pot posseir accions que representen més del 33% del capital, excepte les entitats públiques que poden arribar fins al 49%.
• El nombre de socis mínim és de 3, que poden ser treballadors i capitalistes.
• Per a la transmissió d'accions i participacions socials es donarà preferència als treballadors indefinits que no siguen socis.

Les societats laborals poden ser anònimes o també de responsabilitat limitada, prenent de cada una d'elles les seues característiques principals.

13.- Realitza un quadre comparatiu de les formes jurídiques de l'empresa.

Quadre adjunt.