Amb el cap i la pell encara saturats d’emocions li faig cas a Emilio Sala Benimeli i em dispose a fer quatre pinzellades del dia d’ahir.
Ahir, 12 del 5 del 12 alguns privilegiats gaudirem d’un dia màgic. Huitanta persones ens comboiàrem per oferir-li una amanida de records al meu marit, Francesc Collado, el Lleó. L’excusa: el seu 60 aniversari.
Des d’un mes abans Francesc Barberà (Fum), Manel Reig (casa La Abuela) i la seua dona Carme Caldes, la meua cunyada Lola Collado i la seua dona Alícia –gràcies, cunyades-, Julián, Astrid… i un bon grapat de gent bona –que no vull deixar-me a ningú- maquinàrem una festa sorpresa per tal de reunir el bo i millor dels instants de la vida de Francesc.
L’enganyàrem –perdona, carinyet- i el convocàrem d’urgència per a reparar una canonada trencada i ell, sempre tan disposat a ajudar els amics es va presentar amb una caixa de ferramentes per endreçar una situació que ja no tenia ‘arreglo’: les llàgrimes de tots en vore’l aparèixer per la porta i les seues pròpies ens van acompanyar durant tot el dia.
I com no anàvem a plorar si havíem obert una caixa de fotografies antigues i se’ns havien barrejat totes a eixa casa màgica de Teresa –gracias, hermana!- a Sant Antoni de Benaixéver!
Com si els protagonistes de retrats de totes les époques s’hagueren canviat de fotografia ens barrejarem tots en un trencaclosques: Els de Xàtiva ballaven amb els de Foios, els poetes compartien converses ací i allà, el filòsof es feia ‘mentiretes’ amb la filòloga –Saritíssima, un bes!-, el biòleg reprenia el contacte amb el cuiner, amigues de fa molt de temps reapareixien a la vida de Francesc –Llum i Lourdes, boniques!-, amistats noves que sorgien –era impossible que no es feren amigues Carme Caldes i Montse Anfruns!-...
Els records i les vivéncies recents barrejats en un guirigall de sentiments i emocions, de rialles i llàgrimes.
Toni Soriano, el nabero, no va poder estar físicament però jo sé que ell i Carla estaven acompanyant-nos des de Xixon.
El dia va ser llarg i se’ns va fer curt, la gent plorava i es reia, jo no he estat mai en un lloc on hi haguera tanta felicitat en un rotgle tan reduït, la felicitat que porten els records dels bons moments escampats per un jardí preciós. Pomellets de converses i rialles per ací i per enllà.
La senyora Lola –la sogra més guapa del món- va ser testimoni de l’estima que tots li teniu a Francesc –quin goig per a una mare: saber que el seu fill és estimat d’eixa manera per tots!-, el meu cunyat Mario també va aportar alguna llagrimeta a la festa. Sort que teníem el trellat del seu fill Eric i Anna per ajudar-nos amb els menuts que s’ho passaren tan bé com els grans perpetuant les amistats dels pares per a noves generacions.
Enric Gimeno ens va emocionar a tots amb la seua obra dedicada a Francesc, Fum ens va fer botar les llàgrimes en agrair-li a la meua sogra tot el que ha fet per eixa colleta que ahir reia i plorava de felicitat.
Julián ens va portar per les muntanyes russes dels sentiments amb la sel•lecció musical que ens va preparar. La seua dona Astrid ens va portar també els berenars d’ almoixàvenes i altres delícies.
Maribel Collado i Isabel, matineres vingudes d’Ontinyent, ens van farcir els entrepans i l’ànima amb la seua companyia.
Els amics més recents Emmanuel –chance!-, Carles –el rei de les fideuaes-, Vicent –el rei dels caragols-, les Amparos –les reines de la bellesa i els gintònics!- també treballaren per a fer el dia inoblidable.
Àngel Villatoro, amic des de fa més de 30 anys de Francesc, va convocar els estels per a què la diada fora propícia a l’amistat i certament ho va fer molt bé.
Vicent Franch es va quedar amb ganes de llegir-li un parlament sobre la senectut però és que ahir a Sant Antoni no hi havia cap ‘vell’, només les amistats i el vi eren gran reserva.
Ma mare -4 empanades, 23 quilos de titaina i 7 de faves crec que ja és el rècord, mami-, mon pare –el meu ‘jubileta’ preferit-, les meues germanes –guapes, eh?-, els meus cunyats, els meus nebots –Amparo preciosa, JR un bandoler i Amaieta la menudeta més bonica del món- van participar de l’engany al meu marit –moltes gràcies, família!- .
La festa no haguera anat endavant sense Manel JM Romero i Carmeta, la parelleta sacrificada que a banda d’encarregar-se de botifarres, regals tecnològics i mogudes diverses, es van endur l’homenatjat la nit anterior per a que tornara a casa a hores ‘decents’.
Jaume Pérez Muntaner, Pere Bessó, Josep Mir, Enric Iborra, Paco Mompó, Manel Rodríguez Castelló… feren un rotgle sota les palmeres i allà anaven i venien poemes i tragicomédies per l’aire. Xé, quant de sabut junt!
El dia va ser molt bonic per a Manel Reig que es va retrobar amb gent que feia mooooolts anys que no veia i per a tota la gent el dia va ser millor gràcies als seus ‘ yantars’–l’amanida de fesols rojos, perdiu i colomí en escabetx estava gloriosa que diria Toni Soriano, el paté de fetgets de pollastre un encís i els pepitos van fer que tots tornàrem a l’infantesa en mossegar-los-.
Gust de retrobar a Badia i Mar, la parelleta més feliç del món, que ahir des de la festa es va endur el nostre bon rotllo a la mani del 15M.
Joan Àngel i Laura, amics de nit i de dia.
Manolo Gil –ai, mi Super-Man!- i Rafa Benedito: no puc dir res, ja sabeu que sou part de la nostra vida, benvolguts amics, i també que sense Rafa les ratlletes del paellero no hagueren estat així de blanquetes.
Àngel Esteban, eres un crack. Ja saps que sense tu, a banda d’altres moltes coses, no haguera estat tan fresqueta la festa ;)
Elesban, Paco Lledó –qué guapo estàs, condemnat!-, Vicent Gimeno, Emilio Sala Benimeli, Juan Ma Sancarlos… quina por fèieu junts, així que no vull imaginar-me fa uns anys!
Sé que algunes persones no han pogut vindre i que en els propers dies parlaran amb Francesc, però de totes eixes persones hi ha una especial que no va poder estar i que ens va tindre en el cor en un ai fins fa uns dies. Xavi, carinyet, tot anirà molt bé i d’ací no res celebrarem junts de nou… sense estar, ahir hi eres.
Nena, què t’he de dir, si més que cunyada, eres amiga i còmplice. Quina sort he tingut amb tu!
Espere no deixar-me ningú, entre d’altres coses perquè ahir ningú de vosaltres, no ens va deixar.
He volgut fer el retrat d’ahir nomenant tots els presents perquè si ahir el dia va estar farcidet de llàgrimes i rialles va ser gràcies a que tota la gent que hi era només tenia una finalitat: fer feliç al seu amic.
Xiques i xics, l’objectiu ha estat més que aconseguit. Entre tots li hem regalat una caixa d’emocions que no oblidarà mai.
XELO MIR
No comments:
Post a Comment