bausset3

Aquest home de poble que era el nostre professor Josep Lluís Bausset

Aquest home de bigot esporgat  a cisell i mall, de cabells blancs com la farina integral, duu una bufanda a quadres penjada al coll a l’hivern i a l’estiu. Mai no ix de casa sense les seues ulleres immenses de cul de got, els seus ullets augmentats pregonen una mirada serena d’innocència i de santedat. Camina amb precaució, com si triara ara una rajola de la filera i ara la del costat, a poc  a poc, dubtant per no aixafar la ratlla que les limita. Així avança per l’ample claustre que voreja el pati empedrat del nostre institut.

Sembla perdut, inquiet i trobe que busca alguna cosa mig esbossada en algun infern interior de la jaqueta o bé de l’armilla. Es passa la pesada cartera de cuir marró d’una a l’altra mà i ressegueix espaordit la recerca per la resta de butxaques ací i allà.

L'home del bigotet i del cabell de cendra encrespat s'aparta la bufanda a un costat i trau per fi un paperet que s'acosta a dos dits de les ulleres per comprovar que, gràcies a Déu, era allò el que buscava. I és clar que no s'hi veu dos a cavall. L'home miop, que sembla l'avi d'algun company, tothom troba que s'ha equivocat. De segur que busca la Secretaria del centre o bé la direcció d'estudis o, ves a saber on va... Però no.

Remira el paperet ara de biaix, li fa un doblec i se'l guarda de nou a l'armilla. De l'altra butxaqueta de l'esquerre ha començat a estirar una cadeneta. Ara mateix, entra a la nostra aula i sembla que automàticament ja té tots els petits moviments estudiats, però els executa amb una certa incredulitat. Fa l'efecte que li té por al cadafal i sense pujar-hi, deixa la carterassa sobre la taula del professor que hi ha a l'entarimat. Trau per fi la ceba de rellotge al final de la llarga cadena com si traguera el poal d'un pou pregó i ho deixa tot a poc a poc també sobre la taula,comprovant que no hi falta res. Ara, per fi, s'ha presentat:

- Bon dia. Jo sóc Josep Bausset. El vostre professor de física i química. I avui parlarem de l'electricitat.- Trau el paperet d’abans i comença a llegir en vers:

És el watt volt per amper

qui mesura la potència

Es l'amper d'intensitat

Es el watt juli per temps

Però si volem saber

quina resistència hi ha

la potencia dividim

per un amper al quadrat

I si vols saber 1000 watts

per una hora: kilowatt ...

I mentre anava repetint un i un altre verset, escrivia a la pissarra amb un guix que ningú mai no sabia d'on treia, les fórmules corresponents, que explicava amb tot luxe de detalls.

W = V * A ; W = A2 * O

Un altre dia el que estudiàvem era l'aire, "que és una mescla i no, com creuen molts, una combinació"...Ens repetia una i altra vegada i volia que ho escriguérem sempre que apareixia en l’examen la paraula aire “que és una mescla i no una combinació”...

I bé, l'homenet que semblava nerviós i despistat però que realment només tenia els ullets petits, però sempre  curiosos, ja no ens avorriria mai. Les seues classes eren sempre entretingudes, sovint màgiques i de tant en tant meravelloses. Adés era la caiguda lliure d'un cos, ara la tensió superficial de l'aigua, un altre dia la velocitat o l'acceleració. Mai no importava el tema ni la qüestió Les seues classes eren sempre esperades com s'aguarda la presència d’un clown, d’un mag o d’un hipnotitzador.

Aquell homenet despistat, nascut el 1910 a Paiporta, era Josep Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia i Químiques, que exercí de professor a instituts com València, Xàtiva, Alzira, Carcaixent o Alberic. D'esquerres i valencianista, lluitador incansable per la nostra llengua, fou, a més fundador del PSV. Gran aficionat a la pilota valenciana, esport en el qual era tot un crític comentarista i expert.

Aquella tardor d’octubre del 64 a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva, i tots els dies després, Don Josep Bausset venia sempre en autobús o en tren. Havia estat a Tortosa l’any darrer. Venia d'encetar una nova etapa de docent, després que acabada la guerra civil va ser condemnat pel règim franquista i apartat de l'ensenyament. Li havia tocat tornar a fer una llicenciatura de Física i Química, després que ja en tenia una de Farmàcia i havia tornat a concursar al cos de professors de batxillerat per segona vegada.

Ací, a Xàtiva compartí la docència amb altres represaliats del règim, com ara l’il·lustre D. Àngel Lacalle i el professor de dibuix Rafel Perez Contel. Però Don Josep Bausset era un cas a part. El seu pecat era haver exercit de bon valencià abans, durant i després de la guerra. Ja en la dictadura de Primo de Rivera participà en les revoltes estudiantils. Després va reclamar l'ensenyament de la nostra llengua durant la guerra civil  i va impulsar tant com pogué la nostra cultura. Firmant de les Normes ortogràfiques del 32 a Castelló ja venia d'una llarga trajectòria de lluita pel redreçament cultural i lingüístic del nostre país Valencià.

Per a nosaltres era només un home bo, de poble. Amb la seua camisa blanca botonada fins al coll, sempre sense corbata i amb un posat de iaio despistat, ens seguia en els nostres jocs al pati on ens parlava en valencià, perquè a les classes s'imposava escolàsticament la llengua de l'imperi (el castellà).

Aquell tiet de l'horta semblava tot el contrari del que era en realitat. Amic íntim dels nostres intel·lectuals, que nosaltres encara no coneixíem: Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Ventura, Francesc Ferrer Pastor...  Juristes, lingüistes i intel·lectuals valencians i valencianistes l'admiraven i compartien els seus projectes pel nostre país. Però nosaltres, en aquells anys de foscor i repressió, a males penes ens n'adonàvem de la realitat. Una realitat que anava assuavint-se pels tractats d’Espanya amb l'ONU i amb els americans que en reconeixien el règim del general Franco, tot i que ens mantenia encara en la més severa de les desinformacions. Les "Leyes fundamentales y orgánicas del estado" ens impedien la lliure associació, la lliure reunió i la llibertat d'expressió. Fins als 70 no ens n’adonàrem amb  claredat descarada la dimensió d'aquella repressió que s'exercia sobre tots els ciutadans espanyols.

Nosaltres érem encara adolescents i com és natural fèiem cada dia un cabàs de “gamberrades”. La nostra resposta i el nostre inconformisme s'estavellava contra els guardians de la ideologia del règim franquista que definia Espanya com “Una unidad de destino en lo universal” (Manuel Sanchis: professor de "Formación del espíritu nacional" n'era un dels que patíem més directament, però no l'únic, també hi havia la brigadilla del quartell de la guàrdia civil, i d'altres instàncies com la brigada político social de la policia nacional...)  En realitat nosaltres no sabíem gairebé res del que ens jugàvem: la nostra carrera, el nostre futur, l'estatus que buscàvem en l'estudi i l'escola. Malgrat tot això, el règim s'obria a poc a poc i, pocs anys després, vingué el maig del 68 que, de refiló, ens aportà una colla de nou professorat a les aules. Aquells professors que començaven a reivindicar els intel·lectuals perseguits pel règim dictatorial: Machado, Lorca, Alberti, Miguel hernàndez, però també Estellés, Espriu, Carner o el desenterrat Ausiàs March. D'això també en tingueren la culpa els Raimons, Labordeta, Llach, i fins i tot Serrat... Però ja ens estem situant massa anys després, als 70. Aleshores, Bausset ja ens havia deixat en el 67-68 per a treballar una mica més a prop de sa casa de l'Alcúdia, prop de Carlet on tenia la farmàcia  ...

Siga com siga Bausset estava present en el nostre creixement personal de cadascú i com a poble. Quan les manifestacions per la democràcia creixien: llibertat amnistia i estatut d'autonomia, ell signava els manifestos per la nostra llengua:...”Més de 20.000 valencians demanen l'ús de la seua llengua als actes religiosos”. Ell va ser fundador també d’Acció Cultural del País Valencià i de l'Agrupació Valencianista la Senyera. Però d’açò, nosaltres, encara no en sabíem res.

Quan acabava a l’institut es dedicava a impulsar revistes en valencià o a fer ràdio en valencià. A més de fer les seues cròniques de la pilota al diari Levante...

Durant 101 anys Bausset ha exercit de valencià i mai no s’ha cansat de reivindicar la nostra llengua davant de Tiris i Troians. Per  a nosaltres hi havia dos pares putatius a l’institut un n’era ell i l’altre, Don Josep Tormo (En Pepiu). Els dos, entre ells, mútuament es professaven una estima confessada públicament. Quan Emilio Sala i altres companys,en companyia d’en Pepiu anaren a casa Bausset a proposar-li un homenatge de tots els seus alumnes i de l’institut de Xàtiva, Don Josep va dir-nos que ell no volia res, cap homenatge, cap distinció, que ell era l’home més feliç del món veient-nos i pensant que havia aconseguit inspirar-nos els seus ideals: l’amor a la terra l’amor a la llengua, la cultura, el respecte, l’educació, l’humanisme ... que l’home que més es mereixia l’homenatge de tots els professors que havien tingut a Xàtiva, aqueix home era en Pepiu (Don Josep Tormo)...

Així era Bausset, un home generós, que no volia res per a d’ell. Tot ho volia pels altres, pels amics i, sobretot, per la llengua i per la nostra terra.

Nosaltres a penes li ho hem agraït quasi sense adonar-nos-en durant tots aquells anys que paral·lelament a la seua lluita en començàvem la nostra a la universitat, als sindicats o a la vida publica: política o laboral. Però ara que ens ha faltat valorem amb una dimensió fins ara desconeguda la seua companyonia professoral, quieta i constant, callada, sense estridències, amb respecte i consideració per la figura d’un home de poble nostre que ens enaltia en la nostra condició d’estudiants i que ens atenia amb la seua modèstia i atenció sol·lícita que només un pare situat esporàdicament més enllà del bé i del mal, sabria interpretar. I es que ell mamava directament de l’imaginari col·lectiu d’aquesta terra i s’enorgullia dels seus conciutadans quan els trobava a l’abast i amb ell planificaven un futur més digne per a cadascú de nosaltres i per a tots plegats, fins al dia del judici final, com a d’ell li agradava repetir. “Fins al dia del judici final...a mitjan vesprada"

Francesc Collado Soler, Foios Juny 2012