PAU

De SETMANA CULTURAL 2013

Tot final és un nou començament

Dissabte; Barcelona. Un whatsapp al mòbil: “Pau, em jubile ara mateix, dilluns a les 12,30, conferència de V. Soler a l’institut i dimarts a la mateixa hora V Monfort sobre turisme i el meu últim acte docent, you are invited bye”. El cost marginal nul provoca que el whatsapp acostume a transmetre massa vegades coses irrellevants. Esta vegada era diferent.

Rebre un missatge de persones amb qui has compartit coses importants sempre em dibuixa un somriure a la cara.  I amb Emilio he compartit coses; dins i fora de l’aula. Dins ha segut un mestre, però ben singular. Un d’aquells que són capaços de trencar la frontera jeràrquica, que canvien l’autoritat formal per la influència real. Però sense dir-ho, fugint de la retòrica; practicant-ho amb una espontaneïtat que ho torna en un fet normal i natural (Massa vegades passa al contrari: es diu molt, es fa poc...). La classe sempre era més que una classe d’economia; economia de la vida. Supose que per una conversa al seu cotxe li  dec mitja carrera; ell ja ho sap...

En fi, que havia d’anar.  El saló d’actes ple de gom a gom com a indicador; segurament bastant parcial: substituir classe per xarrada és un estímul important. Crisi, joves i educació. L’incombustible Vicent Soler tenia de nou un saló ple per a predicar. La lliçó del dia: sense estudis no hi ha futur! No estic segur si va quedar clara la segona part:  amb estudis ja vorem...  (La formació com a condició necessària però no suficient). Jo, vist des de dins de la facultat d’economia, m’haguera agradat més altra suggerència per als futurs estudiants d’economia; quin futur?  Sembla una cosa clara: si no fem les coses diferents –millor- la gent normal no eixirem de la crisi. Cal repensar-ho tot, reinventar-ho, innovar. Però a les aules continuem escoltant les mateixes teories, les mateixes receptes, majoritàriament de tint neoclàssic o keynesià. I a més, ensenyades com si foren objectivament certes. Per sort l’economia és molt més que l’economia neoclàssica. En una imatge: a la universitat s’ensenya l’economia en blanc i negre –neoclàssics i keynessians-. Però l’economia va molt més enllà; moltes escoles, moltes receptes... L’economia té molts colors!  No és l’espai ara i no entre ara més. Sols que necessitem noves fórmules per a trobar nous resultats... Per això, limitar-se a estudiar el que hi ha dins l’aula no ajuda a innovar. Si no canviem les receptes i estudiem, tindrem futur: contractes de 3 mesos a 3€ l’hora... Possiblement el repte és estudiar per a innovar en tot –en les empreses, en la teoria, en les relacions de producció...-.  L’objectiu: no només tenir un futur –el futur pot ser de misèria- sinó triar quin futur.

[D’això i més he (mig)discutit alguna vegada amb en Soler. Naturalment no coincidim massa; com es diu en castellà no le puedes pedir peras al olmo...]

S’acaba la ponència i a Emilio li toca fer d’Emilio: “Pau, vine-te’n a dinar”. A mi em fa un poc de vergonya, no se ben bé que pinte en tot això... Tanmateix l’ocasió ho requeria: salt avant. Dinar, taula rodona, 5 històrics i jo. Bona companyia, bon menjar;  bona conversa.  Interrogar al passat –present?- viu és un privilegi massa temptador com per a desaprofitar-lo. La pregunta més golosa: què en penseu del paper jugar a la transició ara, a bou passat? Les històries queden a la taula...

Emilio, em dius que ja estàs amortitzat. No sóc jo ningú per a explicar-te ací la diferència entre treball i treball assalariat; ja coneixes això que el capitalisme històric redefineix el treball no assalariat com a no treball. I abandonar el treball assalariat no és res més que això: abandonar el treball assalariat. Sense ni tan sols plantejar-t’ho, sospite que acabaràs practicant això que algú diu envelliment actiu. Mostrant, de passada, que els jubilats només són un cost en termes comptables i que en termes econòmics la seua aportació a la renda global –no només la de la comptabilitat estatal- pot ser elevada. És una opció. Una personeta ja ho deia: coneixement, imaginació...

Pau, Març 2013