SOPAR JUBILACIÓ D’EMILI AMB LA COLLA DEL FUTBOL
Fa uns dies em cridaren des de l’Institut. Em convidaven
a veure un partit de futbol i a participar en el sopar que tindria lloc
després, en un xicotet homenatge que anava a fer-se-li a l’amic Emili, el
Benimeli, per tots aquells que, d’una manera o altra, havien estat vinculats
amb eixe petit món que, al voltant del Institut i del futbol, s’havia format al
llarg de molts anys. Jo, com que feia anys que no tenia contacte amb una pilota
de futbol, de principi, pensava rebutjar la invitació però m’aclariren que no
calia, que cabíem tots, que es tractava de reunir a tots als que al llarg dels
temps, havien participat, activament o pausada, setmana a setmana, des de feia
un grapat d’anys, en eixos, per què no dir-ho?, apassionants partits de futbol.
Vaig decidir anar.
Efectivament, ja pràcticament nit fosca, al Camp de
Futbol del Genovés, es celebrà el partit d’homenatge a Emili Sala i Benimeli.
N’eren molts els que, amb calçotets i camisola, corregueren darrere la pilota
però n’eren més els que, per diverses causes, no pogueren fer-ho: que si el
genoll el tinc desfet, que si el turmell el tinc partit, que si m’ofegue, que
si m’han posat un maluc postís, que si el cor, que si... la llista es faria
inacabable i és que els anys no passen de bades. Fa vint anys, de segur, tots
hauríem corregut darrere la pilota... i és que l’edat, no perdona.
De tota manera allà estaven els Josep, Vicent, Joan,
Paco, Enric, Emili, Voro, Toni, Xavier, Carles, Enric i tants altres... tots com
amics, sense cognoms, units per celebrar que un amic es jubilava. Eixe, al cap
i a la fi, era el motiu de veure’ns al camp de futbol i de sopar, tots junts,
amb germanor.
Podria dir que el partit transcorregué d’aquesta o d’eixa
manera, que uns jugaren millor que altres i que el resultat fou... què més dona?...
no té cap importància. També podria dir que el sopar va ésser exquisit: una
“picaeta” molt variada i suculenta, un
plat fort deliciós i molt ben presentat i uns postres d’allò més bo. I... què dir dels parlaments que seguiren i del
tancament de la festa a càrrec d’una més que estranyada senyoreta que, després
de ballar únicament i exclusiva per a l’homenatjat, i per cert amb molta
delicadesa i professionalitat, va assenyalar que, mai, a la seua carrera
professional, havia tingut un públic tan selecte i educat?
D’això és del que calia escriure unes línies però... per
a què?... si els que estiguérem enllà ja ho sabem i, amb l’agradable que va ser
la vetllada, ho recordarem molts anys... de segur que sempre.
Jo, perdoneu, quan vaig arribar al camp de futbol i vaig
veure els que estàvem per allà no vaig deixar de preguntar-me: què collons fem
ací tots nosaltres? Com és possible que ací estem un grapat de gent tan
heterogènia, tan diferent?. Sí, és cert que, pel que ens digueren a la
convocatòria, el futbol és el que ha fet possible que estem tots, a hores
d’ara, ací i que ho fem per a, en certa manera, acomiadar-nos d’un amic,
l’Emili, que es jubila i que va a passar d’una frenètica activitat a una vida
més pausada i tranquil·la. I és quan em vaig adonar que no era així, que no era
el futbol el que havia fet possible que estiguérem tots allà, que era l’Emili
el que ens havia reunit a tots.
I... què passarà ara? Què passarà al futbol... i al
tenis... i als del 69... i... a tantes coses com les que l’Emili feia possible
que foren com eren? Segurament, algú dirà, res. Res perquè l’Emili es jubila
i... com que és com és, continuarà encarregant-se dels utillatges del futbol,
de preparar la partida del tenis, de concertar el menú i el lloc del dinar
de...
Tot açò m’ha fet pensar que, com nosaltres estem
acostumats a que Emili estiga, encara que de vegades s’amague i no es deixe
veure, pel mig i faça, sense que li donem la importància que requereix, el que
fa perquè Emili és així... i ho ha sigut sempre, per a algú que ho veja des de
fora pot semblar-li, quan menys, xocant.
Per què dic tot açò? Perquè Emili, el que el coneix una
miqueta, ho ha fet sempre desinteressadament, sense donar-li cap importància,
sense demanar res a canvi, encara que de vegades ens manifeste que està fart de
que ningú li faça costat, de que tot caiga damunt dels seus muscles. Però és
per això mateix pel que té, sobre tots nosaltres, un cert poder. I no és sols el
poder de convocar-nos, de fer que, quan ens dius si podem..., gairebé amb tota
seguretat li diguem que sí, sense pensar-ho dues vegades. No li ho podem negar
i, inclòs eixe mateix poder sembla arribar a les nostres famílies, a les
nostres parelles i als nostres fills. No és un poder absolut; és, més bé,
qüestió de detall, de ser de tot sense ser d’una cosa concreta... és curiós,
curiós i estrany, però és així. Eixe és el poder d’Emili, un poder guanyat dia
a dia, setmana a setmana, any a any. És el poder de l’amistat, amistat escrita
amb lletres majúscules, amb lletres impreses als cors de tots i cadascú de
nosaltres. Tot perquè, si alguna cosa aprecia i estima qualsevol home al llarg
de la seua vida, eixa cosa és l’amistat i parlar d’Emili és parlar d’amistat.
Per això estàvem reunits, per això el partit de futbol, per
això el sopar... era un homenatge a l’amistat. Ja ho diu el refrany... “qui té un amic, té un
tresor”... i els que estàvem allà sabem que tenim un amic, Emili, i volem
gaudir del tresor que és la seua amistat.
Josep Lluís, bigot.
Un del 69
No comments:
Post a Comment