ximmar

XIMO AGAIN

Conviure sis anys en l'adolescència i més de vint-i-cinc en la maduresa crea una relació que va més enllà de sentir-se, primer company d'estudis i posteriorment de treball, naix una relació de complicitat i de mutu afecte que t'arrossega a conéixer i compartir les inquietuds del pas de les diferents etapes de la vida que el company i amic va travessant.

Tot això ve al cas que, no fa més d'un any i mig que a l’Institut li vàrem organitzar l'acte de comiat al nostre amic i company Ximo Martínez, que anhelava incorporar-se a l'última etapa de la vida en què s'oblida el treball quotidià i qualsevol que accedeix a aquesta situació li naixen obligacions que de cap manera hauria pogut imaginar.

La il·lusió només li va durar un mes, a partir d'ací, llarg pelegrinatge per esbrinar que li impedia viure com el que era, un xaval de 60 anys, visites al metge de capçalera, consultes a l'especialista, però res ni ningú era capaç de pal·liar ni diagnosticar el seu mal d'esquena. Fins que la desesperació li va fer recordar el seu gran amic i company del 69, Javi Pont, que, amb un altre del 69, Rafa Vila, metges de l'Hospital, van fer l'impossible per esbrinar la malaltia que mantenia Ximo pràcticament postrat. A partir d'ací, la cançó de sempre: visites, ingressos a l'hospital, altes, diagnòstics més o menys esperançadors, recuperacions, recaigudes, al final, el primer dia de curs, Ximo ens va deixar.

Com déiem, la vida és una successió d'etapes que anem passant, uns abans, altres després, encara que no necessàriament tots passen per totes, la proximitat et porta a compartir aquestes vivències pràcticament com a pròpies. Sense anar més lluny, les jubilacions als Instituts, des de l'entrada en vigor de la LOGSE, han anat renovant-se i molts bons amics s'han retirat. En aquests casos, la percepció que et produeix en el teu fur intern és de comprensió i una barreja d'alegria per la satisfacció de l'amic que se’n va i el buit que et produeix la falta d'aquest amic. Doncs bé, en el cas de Ximo, a més a més, va ser la primera vegada que jo sentia que l'acte d’homenatge al qual assistia i participava no era una cosa aliena, era el pòrtic d'entrada on més aviat que tard hauria de passar, era la constatació d'una etapa important en la vida de qualsevol que acaba la vida laboral. Després, tot preguntes sense resposta, Com li anirà a Ximo? S'adaptarà a la nova vida? Es quedarà a viure a l'Alcúdia o a Sevilla? Pràcticament no va tenir temps de decidir, ja ho hem relatat anteriorment i els altres ens vàrem quedar sense far on poder orientar-nos quan arribàrem a aquesta situació.

El pas del temps ens va madurant en molts aspectes, un que ens costa més d’acceptar és el de la mort d'un ésser estimat, així i tot, sempre que la cadena es trenca per la baula que correspon, sentim la pèrdua però al final acceptem i ens readaptem, bé siga familiar proper o amic, tots ho hem patit i ho observes com una cosa mitjanament llunyà, però, sempre hi ha un moment en què la pèrdua d'un amic t'afecta d'una manera diferent, és sense cap dubte quan interioritzes aquesta pèrdua com una situació en la que tu mateix ets part d'aquest circ que és la vida mateixa. Doncs bé, aquesta situació és la que m'ha tocat a mi viure pel que fa a XIMO, i l'ensenyament que ens queda és que estem a primera línia i en qualsevol moment hem d'estar preparats per al que la vida ens oferisca.

I, mentrestant, els que per ací seguim, mantenim en la memòria els nostàlgics records dels més de trenta anys compartits, que reviuen com les flors de maig als jardins de la nostra arbreda perduda.