Aquest home de poble que era el nostre professor Josep Lluís Bausset
Aquest home de bigot esporgat a
cisell i mall, de cabells blancs com la farina integral, duu una bufanda a
quadres penjada al coll a l’hivern i a l’estiu. Mai no ix de casa sense les seues
ulleres immenses de cul de got, els seus ullets augmentats pregonen una mirada
serena d’innocència i de santedat. Camina amb precaució, com si triara ara una rajola
de la filera i ara la del costat, a poc
a poc, dubtant per no aixafar la ratlla que les limita. Així avança per
l’ample claustre que voreja el pati empedrat del nostre institut.
Sembla perdut, inquiet i trobe que busca alguna cosa mig esbossada en algun
infern interior de la jaqueta o bé de l’armilla. Es passa la pesada cartera de
cuir marró d’una a l’altra mà i ressegueix espaordit la recerca per la resta de
butxaques ací i allà.
L'home del bigotet i del cabell de cendra encrespat s'aparta la bufanda a
un costat i trau per fi un paperet que s'acosta a dos dits de les ulleres per
comprovar que, gràcies a Déu, era allò el que buscava. I és clar que no s'hi
veu dos a cavall. L'home miop, que sembla l'avi d'algun company, tothom troba
que s'ha equivocat. De segur que busca la Secretaria del centre o bé la
direcció d'estudis o, ves a saber on va... Però no.
Remira el paperet ara de biaix, li fa un doblec i se'l guarda de nou a
l'armilla. De l'altra butxaqueta de l'esquerre ha començat a estirar una
cadeneta. Ara mateix, entra a la nostra aula i sembla que automàticament ja té
tots els petits moviments estudiats, però els executa amb una certa
incredulitat. Fa l'efecte que li té por al cadafal i sense pujar-hi, deixa la
carterassa sobre la taula del professor que hi ha a l'entarimat. Trau per fi la
ceba de rellotge al final de la llarga cadena com si traguera el poal d'un pou
pregó i ho deixa tot a poc a poc també sobre la taula,comprovant que no hi
falta res. Ara, per fi, s'ha presentat:
- Bon dia. Jo sóc Josep Bausset. El vostre professor de física i química. I
avui parlarem de l'electricitat.- Trau el paperet d’abans i comença a llegir en
vers:
És el watt volt per amper
qui mesura la potència
Es l'amper d'intensitat
Es el watt juli per temps
Però si volem saber
quina resistència hi ha
la potencia dividim
per un amper al quadrat
I si vols saber 1000 watts
per una hora: kilowatt ...
I mentre anava repetint un i un altre verset, escrivia a la pissarra amb un
guix que ningú mai no sabia d'on treia, les fórmules corresponents, que
explicava amb tot luxe de detalls.
W = V * A ; W = A2 * O
Un altre dia el que estudiàvem era l'aire, "que és una mescla i no,
com creuen molts, una combinació"...Ens repetia una i altra vegada i volia
que ho escriguérem sempre que apareixia en l’examen la paraula aire “que és una
mescla i no una combinació”...
I bé, l'homenet que semblava nerviós i despistat però que realment només
tenia els ullets petits, però sempre
curiosos, ja no ens avorriria mai. Les seues classes eren sempre
entretingudes, sovint màgiques i de tant en tant meravelloses. Adés era la
caiguda lliure d'un cos, ara la tensió superficial de l'aigua, un altre dia la
velocitat o l'acceleració. Mai no importava el tema ni la qüestió Les seues
classes eren sempre esperades com s'aguarda la presència d’un clown, d’un mag o
d’un hipnotitzador.
Aquell homenet despistat, nascut el 1910 a Paiporta, era Josep Lluís Bausset,
llicenciat en Farmàcia i Químiques, que exercí de professor a instituts com
València, Xàtiva, Alzira, Carcaixent o Alberic. D'esquerres i valencianista,
lluitador incansable per la nostra llengua, fou, a més fundador del PSV. Gran
aficionat a la pilota valenciana, esport en el qual era tot un crític
comentarista i expert.
Aquella tardor d’octubre del 64
a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva, i tots els dies
després, Don Josep Bausset venia sempre en autobús o en tren. Havia estat a
Tortosa l’any darrer. Venia d'encetar una nova etapa de docent, després que
acabada la guerra civil va ser condemnat pel règim franquista i apartat de
l'ensenyament. Li havia tocat tornar a fer una llicenciatura de Física i
Química, després que ja en tenia una de Farmàcia i havia tornat a concursar al
cos de professors de batxillerat per segona vegada.
Ací, a Xàtiva compartí la docència amb altres represaliats del règim, com
ara l’il·lustre D. Àngel Lacalle i el professor de dibuix Rafel Perez Contel.
Però Don Josep Bausset era un cas a part. El seu pecat era haver exercit de bon
valencià abans, durant i després de la guerra. Ja en la dictadura de Primo de
Rivera participà en les revoltes estudiantils. Després va reclamar l'ensenyament
de la nostra llengua durant la guerra civil
i va impulsar tant com pogué la nostra cultura. Firmant de les Normes
ortogràfiques del 32 a
Castelló ja venia d'una llarga trajectòria de lluita pel redreçament cultural i
lingüístic del nostre país Valencià.
Per a nosaltres era només un home bo, de poble. Amb la seua camisa blanca botonada
fins al coll, sempre sense corbata i amb un posat de iaio despistat, ens seguia
en els nostres jocs al pati on ens parlava en valencià, perquè a les classes
s'imposava escolàsticament la llengua de l'imperi (el castellà).
Aquell tiet de l'horta semblava tot el contrari del que era en realitat.
Amic íntim dels nostres intel·lectuals, que nosaltres encara no coneixíem:
Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Ventura, Francesc Ferrer Pastor... Juristes, lingüistes i intel·lectuals
valencians i valencianistes l'admiraven i compartien els seus projectes pel
nostre país. Però nosaltres, en aquells anys de foscor i repressió, a males
penes ens n'adonàvem de la realitat. Una realitat que anava assuavint-se pels
tractats d’Espanya amb l'ONU i amb els americans que en reconeixien el règim
del general Franco, tot i que ens mantenia encara en la més severa de les
desinformacions. Les "Leyes fundamentales y orgánicas del estado" ens
impedien la lliure associació, la lliure reunió i la llibertat d'expressió. Fins
als 70 no ens n’adonàrem amb claredat descarada
la dimensió d'aquella repressió que s'exercia sobre tots els ciutadans
espanyols.
Nosaltres érem encara adolescents i com és natural fèiem cada dia un cabàs
de “gamberrades”. La nostra resposta i el nostre inconformisme s'estavellava
contra els guardians de la ideologia del règim franquista que definia Espanya
com “Una unidad de destino en lo universal” (Manuel Sanchis: professor de
"Formación del espíritu nacional" n'era un dels que patíem més
directament, però no l'únic, també hi havia la brigadilla del quartell de la
guàrdia civil, i d'altres instàncies com la brigada político social de la
policia nacional...) En realitat nosaltres
no sabíem gairebé res del que ens jugàvem: la nostra carrera, el nostre futur,
l'estatus que buscàvem en l'estudi i l'escola. Malgrat tot això, el règim
s'obria a poc a poc i, pocs anys després, vingué el maig del 68 que, de refiló,
ens aportà una colla de nou professorat a les aules. Aquells professors que
començaven a reivindicar els intel·lectuals perseguits pel règim dictatorial:
Machado, Lorca, Alberti, Miguel
hernàndez, però també Estellés, Espriu, Carner o el desenterrat Ausiàs March.
D'això també en tingueren la culpa els Raimons, Labordeta, Llach, i fins i tot
Serrat... Però ja ens estem situant massa anys després, als 70. Aleshores,
Bausset ja ens havia deixat en el 67-68 per a treballar una mica més a prop de
sa casa de l'Alcúdia, prop de Carlet on tenia la farmàcia ...
Siga com siga Bausset estava present en el nostre creixement personal de
cadascú i com a poble. Quan les manifestacions per la democràcia creixien:
llibertat amnistia i estatut d'autonomia, ell signava els manifestos per la
nostra llengua:...”Més de 20.000 valencians demanen l'ús de la seua llengua
als actes religiosos”. Ell va ser fundador també d’Acció Cultural del País
Valencià i de l'Agrupació Valencianista la Senyera. Però d’açò, nosaltres,
encara no en sabíem res.
Quan acabava a l’institut es dedicava a impulsar revistes en valencià o a
fer ràdio en valencià. A més de fer les seues cròniques de la pilota al diari
Levante...
Durant 101 anys Bausset ha exercit de valencià i mai no s’ha cansat de
reivindicar la nostra llengua davant de Tiris i Troians. Per a nosaltres hi havia dos pares putatius a l’institut
un n’era ell i l’altre, Don Josep Tormo (En Pepiu). Els dos, entre ells, mútuament
es professaven una estima confessada públicament. Quan Emilio Sala i altres
companys,en companyia d’en Pepiu anaren a casa Bausset a proposar-li un
homenatge de tots els seus alumnes i de l’institut de Xàtiva, Don Josep va
dir-nos que ell no volia res, cap homenatge, cap distinció, que ell era l’home
més feliç del món veient-nos i pensant que havia aconseguit inspirar-nos els
seus ideals: l’amor a la terra l’amor a la llengua, la cultura, el respecte,
l’educació, l’humanisme ... que l’home que més es mereixia l’homenatge de tots
els professors que havien tingut a Xàtiva, aqueix home era en Pepiu (Don Josep
Tormo)...
Així era Bausset, un home generós, que no volia res per a d’ell. Tot ho
volia pels altres, pels amics i, sobretot, per la llengua i per la nostra
terra.
Nosaltres a penes li ho hem agraït quasi sense adonar-nos-en durant tots aquells
anys que paral·lelament a la seua lluita en començàvem la nostra a la
universitat, als sindicats o a la vida publica: política o laboral. Però ara
que ens ha faltat valorem amb una dimensió fins ara desconeguda la seua
companyonia professoral, quieta i constant, callada, sense estridències, amb
respecte i consideració per la figura d’un home de poble nostre que ens enaltia
en la nostra condició d’estudiants i que ens atenia amb la seua modèstia i
atenció sol·lícita que només un pare situat esporàdicament més enllà del bé i
del mal, sabria interpretar. I es que ell mamava directament de l’imaginari col·lectiu
d’aquesta terra i s’enorgullia dels seus conciutadans quan els trobava a
l’abast i amb ell planificaven un futur més digne per a cadascú de nosaltres i
per a tots plegats, fins al dia del judici final, com a d’ell li agradava
repetir. “Fins al dia del judici final...a mitjan vesprada"
Francesc Collado Soler, Foios Juny 2012
