Prob 1ª AVA

Problema 1. Una empresa es dedica a la producció d’un bé “X”, combinant distintes quantitats de capital, treball i matèries primeres. Es disposa de la següent informació relativa als diferents procesos productius o tecnologies disponibles per a l’empresa:

Sabent a més que el cost unitari per la utilització del capital és de 5,70€, el salari per hora de treball de 4,24€, el Kg de MP és de 0,30€ i el preu de venda del producte acabat és de 2,00€, respón a les següents preguntes:
a- Diges quins procesos productius són tècnicament eficients i quins tècnicament ineficient i per què.
b- Calcula quina tecnologia és econòmicament eficient.
c- Calcula la productivitat mitjana del capital, treball i MP de la tecnologia econòmicament eficient.

d- Calcula la productivitat global del procés de producció A.

Problema 2. L’empresa ciclos sl es dedica a la fabricació de bicicletes. El cost fixe del capital (instalacions, maquinària, ferramentes...) que té que suportar és de 300€/mes. A més, la fabricació de cada bicicleta suporta uns costos variables (energia, materies primeres, ma d’obra...) de 50 €. El preu al que ven l’empresa les bicicletes en el mercat és de 100 €.
a- Ompli una graella amb els CF, CV, CT, Cme i IT. Si la producció va de 0 a 10 bicicletes.
b- Calcula el llindar de rendibilitat.
c- Representa les corbes de Ct i IT, asenyala l’umbral de rendibilitat i digues què significa.

1. La empresa EUROPA SA. se dedica a la producción de motores de agua. Para realizar un nuevo modelo, se plantea adquirir las piezas a otra empresa o bien fabricarlos ella misma. Se dispone de los siguientes datos:
a) Si los fabrica ella misma, tendrá unos costes fijos de 60.000 € y el coste variable de fabricar un motor será de 120 €.
b) Si los adquiere a otra empresa especializada en estos productos, el precio de compra por unidad será de 150 €.
Se pide:
Determinar para qué número de unidades anuales de motores es indiferente para la empresa fabricarlos o comprarlos. En caso de fabricar 2.500 unidades al año, ¿qué decisión tomaría?

2. La empresa Grandes Turismos S.A., dedicada a la fabricación de automóviles, adquiere un componente a un precio unitario de 6 €. Dicha empresa se plantea si le sigue interesando adquirir este componente o producirlo ella misma. Por esta razón ha realizado unos estudios según los cuales producir esta pieza le supondría unos costes fijos de 1.500.000 € y un coste variable unitario de 1 €.
Se pide:
a. Determinar para qué número de unidades es indiferente para la empresa fabricarlos o comprarlos.
b. En caso de necesitar 500.000 unidades de ese componente, ¿qué decisión adoptaría?
c. Representar gráficamente el problema.

3. L’empresa ciclos sl es dedica a la fabricació de bicicletes. El cost fixe del capital (instalacions, maquinària, ferramentes...) que té que suportar és de 300€/mes. A més, la fabricació de cada bicicleta suporta uns costos variables (energia, materies primeres, ma d’obra...) de 50 €. El preu al que ven l’empresa les bicicletes en el mercat és de 100 €.
a- Ompli una graella amb els CF, CV, CT, Cme i IT. Si la producció va de 0 a 10 bicicletes.
b- Calcula l’umbral de rendibilitat.
c- Representa les corbes de Ct i IT, asenyala l’umbral de rendibilitat i digues què significa.

4. Hallar el punto umbral de una empresa dedicada a la fabricación del producto X si tiene unos costes fijos de 50.000 u.m., unos ingresos de 90.000 u.m., y unos costes variables unitarios de 25 u.m. El precio de venta unitario es de 50 u.m.
· Realizar la representación gráfica y señalar el punto umbral de rentabilidad, la zona de beneficios y de pérdidas.
· Si los costes fijos se incrementan en un 10%, los costes variables unitarios aumentan un 10% por unidad, y el precio de venta unitario se mantiene constante, ¿cuál será el nuevo punto muerto de esta empresa? Represéntalo gráficamente.

5. Un empresario está analizando la posibilidad de introducir un producto nuevo en el mercado. Tras meditar sobre el proceso de producción y los diversos costes que debería asumir, este empresario ha estimado que los costes variables por cada unidad producida y vendida serían de 6 euros y que los costes fijos anuales serían de 60.000 euros.
Se pide:

a) Determinar el Umbral de Rentabilidad o Punto de Equilibrio para el primer año, si
el precio de venta unitario se estableciera en 18 euros. (1 punto)
b) Determinar los beneficios que se obtendrían si espera vender 10.000 unidades de
este producto el primer año, si el precio de venta fuera de 14 euros. (0,75 puntos)
c) Teniendo en cuenta que finalmente estableció el precio de venta de 14 euros por unidad, ¿cuántas unidades vendieron?

Area de producció

L’àrea de producció

1.- Què s’entén per productivitat dels factors productius? I Per productivitat global?

La productivitat és la forma de mesurar l’eficiència de la producció i pot definir-se com la relació que existeix entre la producció d’un període i la quantitat de recursos emprats.
Alhora de millorar la productivitat d’una empresa caben dues opcions: reduir els inputs mentre els outputs es mantenen constants o, augmentar els outputs mentre els inputs romanen constants.
En general es distingixen dos tipus de mesures de la productivitat: la productivitat d’un factor productiu i la productivitat global.

En el cas de la productivitat del factor treball es calcularà de la següent forma:

Unitats obtingudes de producte (q)
Productivitat del treball = ------------------------------------
Unitats de treball emprades (L)

La productivitat d’un factor relaciona el volum de producció amb un únic factor o input, en aquest cas el treball.

En el cas de la productivitat global es calcularà de la següent forma:

Unitats obtingudes de producte (q)
Productivitat global = ----------------------------------------
Treball + Capital + Altres factors


La productivitat global relaciona el volum de producció amb el conjunt de tots els factors o inputs emprats. Com els distints outputs obtesos i factors emprats són heterogenis, s’han de valorar en una unitat de mesura comú, en unitats monetàries (€).


02.- Què és l’eficiència tècnica i econòmica relativa a un procés productiu? Definició i exemple.

Una volta que les empreses han decidit quin bé o servei volen produir, cal elegir la tecnologia més eficient per a produir-lo.
Una tecnologia mostra la manera òptima de combinar els factors de producció per a l’obtenció de béns i serveis.
Si comparem dos mètodes de producció A i B, el mètode de producció A és tècnicament més eficient que el B si permet obtenir més producció utilitzant les mateixes quantitats de factors de producció; o si per a la mateixa producció utilitza menys factors productius.
Un mètode de producció és econòmicament eficient quan, a més de complir la característica d’eficiència tècnica, permet elaborar els productes amb el menor cost total.

Exemple: Una empresa pot triar entre quatre tecnologies, A, B, C i D, per a produir el seu producte. Les combinacions de treball i capital que utilitza cada tecnologia, i la producció obtesa són les següents:

Tecnologia Factor treball Factor capital Producció Eficiència tècnica Eficiència econòmica
A 63 1.000 T. E. E. E.
B 6 3 1.000 T. E. E. I.
C 6 4 1.000 T. I. -
D 3 6 900 T. I. -

-Si comparem els mètodes B i C, comprovem que per a la mateixa producció el mètode C empra les mateixes unitats de factor treball però més unitats de factor capital que la tecnologia B. Per tant el mètode C es ineficient respecte del mètode B.
-Si comparem els mètodes A i D, comprovem que emprant els dos els mateixos factors de producció, el mètode D produeix menys unitats que el mètode A. Per tant el mètode D és ineficient respecte del mètode A.
- Si comparem els mètodes A i B, comprovem que per a la mateixa producció el mètode A empra menys factor treball que el mètode B, i el B empra menys factor capital que el mètode A. Per tant els dos són tècnicament eficients.
-Si el preu del factor treball és de 5 € i el preu del factor capital de 3 €, comprovem que el cost de fabricar les 1.000 u., el mètode A és de 33€ i el B de 39€. Per tant el mètode A és econòmicament més eficient.


03.- Diferència entre costos fixes i variables. Posa exemples.

El cost és la despesa monetaria realitzada per l’empresa a l’adquirir els factors de producció necessaris per a l’elaboració de béns i serveis.
N’hi han dos tipus de costos:

• Costos variables (CV). Són els que s’originen en la compra de factors de producció variables i depenen del volum de producció de l’empresa. S’incrementen a mesura que augmenta la producció, ja que se’n necessita una major quantitat. Desapareixen quan l’empresa no produeix res. Es el cas del cost de les matèries primeres, el cost dels recursos energètics, de la mà d’obra...

• Costos fixes (CF). Són aquells que s’originen en la compra dels factors de producció fixos i no depenen del volum de producció, existeixen tant si es produeixen moltes unitats com si no se’n produeix cap. Sols desapareixen si l’empresa abandona l’activitat productiva. Com per exemple el lloguer de l’edifici, el cost de la maquinària...

04.- Diferència entre costos directes i indirectes. Posa exemples.

Segons la certesa de la seua imputació al procés productiu, es poden diferenciar entre costos directes i costos indirectes.
Els costos directes són aquells que es vinculen o associen directament a cada producte elaborat de forma certa i precisa. En la fabricació d’un bé, sols alguns factors productius intervenen directament en la seua elaboració (la matèria primera, la ma d’obra, energia consumida, etc.). Imputar aquestos costos al producte fabricat és fàcil, per exemple, si una cadira du incorporada una quantitat determinada de fusta, el cost d’aquest factor productiu imputat a dita cadira serà el que coste la fusta.
Els costos indirectes són aquells que afecten al procés productiu en el seu conjunt, sense que siga fàcil determinar en quina quantitat participa en cada producte elaborat. La seua assignació al cost del producte deu estimar-se partint d’uns criteris d’assignació o repartiment previament fixats. Aquestos costos afecten a l’empresa en el seu conjunt i no soles a un producte o altre, com per exemple el sou d’un vigilant de seguretat o el lloguer de l’empresa, etc.

05.- Què és el punt mort o llindar de rendibilitat i que significa.

El llindar de rendibilitat o punt mort és el nivell de producció on els ingressos totals igualen als costos totals (It = Ct). Significa la quantitat mínima de producte que s’ha de vendre per que l’empresa cobrisca tots els seus costos, tant fixes com variables. En aquest nivell de vendes l’empresa ni guanya ni perd (benefici zero). A partir d’aquest nivell de vendes l’empresa començarà a obtenir beneficis. Per contra per davall d’aquest nivell tindrà pèrdues, ja que els ingressos no cobrixen tots els costos.
L’expressió matemàtica per al seu càlcul és:

CF
Q* = ---------
Pv - Cvu
On:
- Q* = Unitats produïdes
- CF = Costos fixes
- Pv = Preu de venda unitari
- Cvu = Cost variable unitari


06.- Què és un inventari o estoc? Classes d’inventaris.

Un inventari o estoc és el conjunt d’articles emmagatzemats en espera de la seua utilització posterior, que pot consistir en abastir el mercat (estocs de productes finals) o abastir el procés de producció de la pròpia empresa (estocs de matèries primeres).
Tipus d’inventaris:
-Matèries primeres. Són els materials que per mig del procés productiu formen part del productes fabricats. Ex. La fusta que forma part dels mobles que fabrica.
-Productes semielaborats. Són els productes elaborats per l’empresa i que normalment no es destinen a la venda fins que no són objecte d’una altra elaboració, incorporació o transformació posterior. Ex. Mobles sense pintar o vernisar.
-Productes acabats. Són els productes fabricats per l’empresa i destinats al consum final o per a ser utilitzats per altres empreses. Ex. Taula i cadires, o els volants que incorpora a la cadena de muntatge l’empresa Ford.
-Mercaderies o existències comercials. Són els productes comprats per l’empresa i destinats a la posterior venda sense transformació. Ex. mobles en una tenda de mobles.
-Altres aprovisionaments. Són els elements incorporables als productes com per exemple: combustibles, recanvis, embalatges, envasos i material d’oficina.


07.- Indica quins són els tipus de costos associats als inventaris.

Els costos de gestió de les existències es poden classificar en tres grups:

1- Cost d’adquisició. Si es tracta d’un producte comprat en el mercat, equival al preu de compra més totes les despeses generades fins que el producte estiga en el magatzem (transport, assegurances...). Si el producte es fabricat per la pròpia empresa, el cost d’adquisició equival al cost de fabricació.

1- Cost de comanda. Es genera per la realització de les comandes. Per exemple el telèfon, fax, paper...

2- Cost de manteniment. Són els costos que té l'empresa per mantindre un volum determinat d'existències en els seus magatzems. Per exemple apilar les existències.

3- Cost de ruptura d'estocs. Són els costos que té l'empresa quan es queda sense existències. Aquest cost inclou conceptes tals com el cost d’inactivitat (l’empresa para la seua activitat), la pèrdua de vendes o el que es pitjor de clients, la mala imatge de l’empresa de cara a clients i proveïdors, etc. Aquestes situacions de ruptura d’estocs s’intenten evitar per part de l’empresa mantinent un estoc de seguretat.

08.- Explica breument el model de Wilson de gestió d’inventaris.

Té com a objectiu determinar la quantitat de comanda que s'ha de demanar de manera que s'optimitze el sistema de gestió d'inventaris.
Aquest model es aplicable sempre que:

- L'empresa s'ha d'aprovisionar per lots d'existències de quantitat constant, o siga sempre s'ha de demanar la mateixa quantitat.
- La demanda del producte ha de ser constant i coneguda.
- El preu del producte ha de ser constant i conegut.
- El proveïdor sempre tarda el mateix temps en servir la comanda.

- Gràficament

- Gràficament:

09.- Explica breument el model JIT (Just In Time) de gestió d’inventaris.

El model JIT es va posar en pràctica al Japó al final del segle XX i posteriorment s'ha traslladat als EEUU i resta del món, gràcies sobre tot a les grans multinacionals.
Amb aquest sistema, les empreses mantenen inventaris reduits de materies primeres o mercaderies, sols les necessàries per a un periode de temps curt, en lloc de tindre els magatzems plens per a la seua futura utilització.
Aquest sistema es fonamenta en la recepció de xicotetes comandes freqüentment (pot ser varies vegades al dia) i amb tanta proximitat al moment de la seua utilització com siga possible, el que requereix que els proveïdors es localitzen a prop del seu client.
Els objectius bàsics d'aquest model són els següents:
1- Reduir les existències en els magatzems.
2- Destinar el mínim de recursos al seu manteniment.
3- Reaccionar amb agilitat front a canvis de la demanda.
4- En definitiva reduir els costos d’inventaris.

10.- Explica breument el model ABC de gestió d’inventaris.

Aquest model s'utilitza per a classificar per importància relativa les diverses existències d'una empresa. Quant l'empresa té uns inventaris amb molta varietat de productes, no pot destinar els mateixos recursos ni el mateix temps a la gestió de cada un d'ells. El model ABC es fonamenta en la classificació de les existències en tres categories:
Existències de tipus A. Són existències que representen un percentatge molt baix d’articles del magatzem (aproximadament el 20%), però el seu valor econòmic és molt alt(aproximadament un 70% del valor total).
Existències de tipus B. Suposen, més o menys, el 30% dels articles del magatzem amb un valor 20% aproximadament del valor total de les existències.
Existències de tipus C. Representen al voltant del 50% de les existències de l'empresa i un 10% aproximadament del valor total.

La idea que hi ha darrere del model ABC és que cada categoria d'existències requereix un nivell de control diferent.
En el sistema ABC, controlant el grup A, es té controlat la major part del valor del magatzem. Per contra, els productes del grup C són aquells que menys interessa controlar, ja que representen la major proporció de les unitats emmagatzemades però, el seu valor és molt xicotet.

11.- En moltes ocasions les empreses generen externalitats, que poden ser positives o negatives. Què s’entén per externalitat? Posa exemples d’externalitats positives i negatives.

Les externalitats són les conseqüències positives i negatives que suporta la societat en el seu conjunt com a resultat de la producció o consum d’un determinat bé o servei per part de les empreses i consumidors.
Poden ser negatives, si la seua producció o consum afecta negativament a terceres persones que no produeixen o consumeixen dit bé o servei (la contaminació del medi ambient, el consum de tabac en locals públics, el soroll d’un local de copes ).
I positives, si la seua producció o consum afecta positivament a la resta de la societat que no produeix ni consumeix dit bé (els invents o l’educació, l’apertura d’una fàbrica proporciona treball en la zona on s’instal•la).

Ud 2 EOE2

01.- Assenyala els factors determinants de localització d'una empresa que consideres més importants.
En l'anàlisi de les distintes possibilitats, les empreses estuempreses estudien els factors de localització, és a dir, el conjunt de circumstàncies que aconsellen un determinat lloc per a la seua instal•lació, definits fonamentalment per la relació de l'empresa amb l'entorn que l'envolta.
Factors de localització de l'empresa en general o industrial
Com a criteri general, la localització òptima serà aquella en la que els costos totals de producció siguen menors.
Altres factors extern importants són:

1- La disponibilitat i cost del terreny. Hui en dia les empreses industrials se situen totes en els polígons industrials, que les ciutats condicionen en tot tipus de serveis i infraestructures, a les afores del nucli urbà.
2- Facilitat d'accés a les matèries primeres i altres subministres. Per a evitar els costos de transport, les empreses prenen en consideració la proximitat de les seues fonts de matèries primeres. (Ex. Les empreses conserveres de peix se situen prop dels ports pesquers).
3- L'existència de ma d'obra qualificada. Moltes activitats precisen de personal amb una formació tècnica específica, com per exemple les empreses d'electrònica, informàtica..
4- La dotació industrial de la zona. En l'exercici de la seua activitat, l'empresa necessita relacionar-se amb empreses auxiliars que li presten determinats serveis. Ex. Fabricants o distribuïdors de components, serveis d'assistència tècnica... i comptar amb un correcte funcionament dels serveis públics de subministrament d'aigua, energia elèctrica, gas natural, eliminació de residus, vigilància i seguretat, etc.
5- Les infraestructures i comunicacions. Un dels factors més decisius per a la instal•lació d'una empresa és la valoració de les infraestructures que compta la zona elegida. En funció de les característiques de cada empresa es buscarà l'estar prop de l'aeroport, el port, autovia, la línia ferroviària,... segons els casos.
6- Existència d'ajudes econòmiques o fiscals que faciliten els governs, Comunitats Autònomes o ajuntaments per que les empreses s'estableixen en un determinat lloc amb l'objecte d'impulsar el desenvolupament econòmic i social d'una determinada regió o zona. (Per exemple la Zona Especial Canària).
7- La proximitat de la demanda, per exemple els grans centres comercials se situen al voltant de les grans ciutats on es troben la majoria dels consumidors.
8- Altres factors són: el clima social i laboral, la climatologia...A més dels factors que s'han vist per a l'empresa en general, els comerços, hotels, bancs, restaurants..., es preocupen sobre tot d'assegurar que els seus productes o serveis estiguen disponibles i siguen fàcilment accessibles per als seus clients. Altres factors importants per a les empreses comercials i de serveis són:
a- Visibilitat del local. Ex. Molt de trànsit de personal.
b- El cost del local segons la zona. Ex. Segons zones de la ciutat.
c- Facilitats de comunicació i comoditat d'accés. Ex. Zones d'aparcaments.
d- Complementarietat d'activitats. Ex. Diversitat de tendes en centres comercials.

En el context actual d'economia globalitzada, aquestos factors de localització també expliquen el fenomen del trasllat de les factories de producció de moltes empreses multinacionals a països en vies de desenvolupament, on el nivell de salaris, el cost dels terrenys o les condicions fiscals i laborals els permet reduir els costos de producció, de manera que aconsegueixen millorar la seua competitivitat en el mercat i incrementar el marge de benefici empresarial. Aquest fenomen es coneix com a deslocalització empresarial. Per exemple, el trasllat de la producció tèxtil a Xina o l'Índia.
02.- Indica els principals criteris per a mesurar la dimensió de l'empresa.

Entre els economistes no hi ha unanimitat a l'hora de seleccionar els criteris per a definir la dimensió de l'empresa. Els principals indicadors són: el volum de vendes o facturació, els actius del balanç i el nombre de treballadors.
La Unió Europea defineix com a gran empresa, mitjana, petita i microempresa a aquelles que estan dins dels següents parametres:

En la recerca de la dimensió de l'empresa, el que és important és assolir la dimensió òptima de l'empresa, que fa referència a la millor combinació possible de tots els seus recursos disponibles, de manera que puga obtindre la producció que necessita al menor cost. El problema de la dimensió òptima de l'empresa està estretament relacionat amb el de la seua localització. Per exemple, existeixen empreses comercials, com els hipermercats, que basen la seua estratègia en construir centres comercials de grans dimensions amb una varietat gran de serveis en les afores de les grans ciutats. Altres, en canvi, opten per crear cadenes d'establiments xicotets o mitjans en el centre urbà de les ciutats. El resultat final, mesurat en termes de volum de vendes pot ser paregut, però s'ha obtingut mitjançant combinacions de localització-dimensió molt diferents.

03 Per quines raons les empreses volen créixer?
La raó principal per la que les empreses volen créixer és per augmentar la seua capacitat productiva per tal d'assolir la seua dimensió òptima, que li permeta produir amb el mínim cost possible com a conseqüència de les denominades economies d'escala, i obtindre majors beneficis.

Les raons que expliques aquestes economies d'escala són:
Des del punt de vista de la producció, una major dimensió de l'empresa suposa una major divisió i especialització en el treball amb la consegüent millora en l'habilitat dels treballadors i menors pèrdues de temps en el canvi de faenes. També permet automatitzar els processos de producció amb robots i màquines estalviant en costos i personal.
En quan a l'aspecte comercial, un major tamany de l'empresa pot suposar l'eliminació d'intermediaris entre el productor i el client final. També les grans empreses obtenen dels seus proveïdors millors preus al fer comandes molt voluminoses.
Açò, unit a les avantatges productives li permet a la gran empresa disposar de més recursos per a permetre's costejar grans campanyes publicitàries i de promoció, que repercuteixen positivament en les seues vendes.
En l'aspecte financer, les grans empreses tenen més possibilitats d'accés a les diferents fons de finançament (borsa, financiació Internacional...) i a més en millors condicions en els tipus d'interés i terminis d'amortització.

04.- En què consisteix el creixement intern de l'empresa?

El creixement intern es fonamenta en la realització d'inversions productives en la pròpia empresa, per a augmentar així la seua capacitat productiva. També s'anomena creixement patrimonial.
Si consideren el creixement intern, l'empresa pot créixer mitjançant l'expansió, incrementant l'activitat de l'empresa en la mateixa línia, o siga, especialitzant-se en el producte o mercat en el que opera. O per contra, el mètode utilitzat pot ser la diversificació, és a dir, ampliant el camp d'actuació de l'empresa en noves àrees d'activitat, o siga, a nous productes o nous mercats.
La matriu mercat/producte, (matriu d'Ansoff), mostra les distintes opcions de creixement intern de l'empresa:

a) L'estratègia d'expansió de l'empresa pot produir-se mitjançant alguna d'aquestes tres estratègies:
-Penetració en el mercat. Consisteix en augmentar la participació de l'empresa en el mercat actual amb els productes actuals. Açò es produeix quan els clients actuals compren més o quan s'aconsegueixen nous clients. Algunes de les estratègies que fan servir les empreses poden ser: promocions en el punt de venda, publicitat, canvis de tamany o disseny de l'envàs, ofertes... Per exemple, ampliació de l'horari comercial per a atraure més clients, promocions i ofertes de productes 3 x 2, la segon unitat a meitat de preu, etc.
-Desenvolupament del mercat. Consisteix en introduir els productes actuals de l'empresa en nous mercats on aquestos productes no existeixen. En aquest cas per nous mercat s'entén tant una zona geogràfica (per exemple, Àfrica) com un concepte funcional (per exemple, productes per a menjar de gos). També és desenvolupament de mercat el fet d'ampliar el ventall dels possibles clients (per exemple els iogurts han ampliat el seu mercat del públic infantil al públic adult anunciant el beneficis d'aquestos productes per a la salut.
-Desenvolupament del producte. Es refereix a l'oferta de productes nous derivats dels ja existents. Per exemple, una empresa de iogurts introdueix un nou iogurt per a beure. En aquestos casos l'empresa aprofita la seua base de clients per aconseguir vendre més, però d'altres productes evolucionats de l'original.
b) L'estratègia de diversificació correspon al de una empresa que introdueix productes totalment nous en nous mercats. Suposa que una empresa, que fabricava un tipus de producte, es llança a produir altres productes diferents per a oferir-los en mercats diferents.
Donada l'amplitud de possibilitats dins d'una estratègia de diversificació, se sols distingir entre diversos modes de portar-la a cap:
-Diversificació homogènia (horitzontal). Es produeix quan una empresa llança un nou producte que està relacionat amb l'activitat original dels productes que ja comercialitza. És el cas de les firmes d'alta costura que decideixen introduir-se en el mercat dels complements (rellotges, bosses de mà, ulleres, bijuteria...) i dels perfums.
-Diversificació heterogènia. És aquella que suposa la irrupció de l'empresa en mercats de productes en els que abans no havia estat i que no guarden cap relació amb el producte original. Ës el cas, per exemple, de les grans corporacions japoneses, com Mitsubishi, que fabrica des d'aparells d'aire condicionat fins a automòbils.
-Diversificació vertical. Mitjançant la qual l'empresa incorpora activitats dels distints nivells de producció, des de l'obtenció de les matèries primeres fins a la distribució en les seues pròpies tendes del producte. El cas de més èxit d'aquest tipus de diversificació és el de l'empresa INDITEX (ZARA).

05.- Explica breument les formes de creixement extern de les empreses.

El creixement extern es du a terme mitjançant l'adquisició, absorció, fusió o cooperació amb altres empreses ja existents en el mercat. També s'anomena creixement financer. Durant molt de temps s'ha considerat el creixement extern com una forma de reduir riscos, ja que permetia l'accés a nous productes i mercats, incorporava noves capacitats humanes i directives, noves tecnologies i en conjunt una major competitivitat.
Existeixen diferent fórmules de creixement extern:
-Fusió. És la integració de varies empreses en una sola, units els seus patrimonis, recursos, xarxa comercial, clients, etc. Cap de les empreses que es fusionen imposa a l'altra la seua cultura o estructura. Per això es deu produir entre empreses que tinguen un tamany similar. Després d'una fusió les empreses solen mantindre les seues marques o noms. Un exemple recent a Espanya es la fusió entre bancs que han donat lloc a corporacions con el BBVA, BSCH. O el cas de les companyies aèries Vueling i Clickair.
-Absorció. En aquest cas hi ha una empresa que adquireix la propietat de l'altra, que desapareix com a tal i que passa a integrar-se en l'estructura de l'entitat compradora. El nom i les marques de l'empresa absorbida desapareixen.
Una de les vies és per mitjà d'una OPA, Oferta Pública d'Adquisició. S'ofereixen a tots els accionistes de l'empresa que es desitja controlar un preu superior al de cotització en borsa per les seues accions, per exemple l'opa llançada per Gas Natural sobre Endesa en l'any 2005 (opa hostil).
-Holding. És la presa de participacions que una empresa (matriu) realitza sobre unes altres empreses (filials), mitjançant la compra d'accions; per a fer-se amb el control d'aquestes.
-Trust o concentració vertical. Consisteix en una agrupació vertical d'empreses independents d'un mateix sector d'activitat que intervenen en diferents fases d'un procés productiu. Per exemple, una empresa fabricant de mobles que s'associa amb una empresa proveïdora de fusta i amb una empresa de venta de mobles. La col•laboració es permet reduir costos i arribar a aconseguir una posició de domini en el mercat.
-Cartel o concentració horitzontal. És l'agrupació horitzontal d'empreses independents que actuen en la mateixa fase d'un procés productiu amb el propòsit d'evitar la competència entre elles, regular la producció i venda, i sobre tot exercir un control sobre el preu. El més conegut a nivell mundial és l'OPEP.
-Cooperació entre empreses. És l'establiment de relacions especials entre empreses independents a través d'acords mitjançant el quals es permet compartir recursos i coneixements, evitar riscos, abaratir costos o accedir a nous mercats. La cooperació es una fórmula cada vegada més estesa en el món empresarial. L'èxit de la franquícia, joint venture i altres formes així ho demostren.
-La franquícia. És un tipus de contracte utilitzat en establiments comercials o de serveis mitjançant el qual una part, anomenada franquiciador, cedeix a una altra, anomenada franquiciat, la llicencia d'explotació d'una marca, així com el mètode per a fer negoci, a canvi d'una tarifa o royalty. La franquícia dona com a resultat la creació de cadenes de comerços amb el mateix nom que poden actuar en ciutats i països diferents.
Exemples són BBEP, APP, MacDonald's, Burger King, Pans & Company, Mango...
-La Joint Venture (aventura conjunta). Es dona quan dos o més empreses emprenen un projecte empresarial conjunt en el que s'ofereix un nou producte, generalment en diferents mercats dels de les empreses d'origen. Així, eviten fer-se la competència entre elles i aconsegueixen compartir experiència, coneixements i riscos en el desenvolupament del nou producte.
Exemples són:
Les empreses Sony i Ericson que crearen Sony Ericson Mobile Communications.Nestlé i Coca Cola que crearen Nestea, una empresa aporta la seua experiència i credibilitat en un producte com el té, i l'altra la seua xarxa de distribució. Mercés-benz i Swatch que crearen l'Smart, una empresa aporta experiència i mecànica automobilística, i l'altra, la seua capacitat d'innovació i disseny.
-Les UTE (Unió Temporal d'Empreses). On varies empreses s'associen per a dur endavant projectes de construcció de gran envergadura, com per exemple la línia fèrria de l'AVE, Autovies, obres d'ampliació del canal de Panamà...

06.- La globalització: concepte, causes i efectes.

Es denomina globalització al procés d'internacionalització de les activitats econòmiques, i més en concret del comerç. Aquest procés, que hui en dia abasta a més del 90% dels pobles de la terra, s'ha accelerat en les últimes dos dècades degut principalment a la revolució en el transport, les noves tecnologies d'informació i comunicació i la reducció a escala mundial de les restriccions al lliure comerç.
La globalització inclou aspectes socials, econòmics, financers, culturals, tecnològics, etc. pels quals existeix una major dependència entre països, ja que les seues economies estan cada vegada més interrelacionades. Algunes de les causes o factors que han originat el procés de globalització són:
• Reducció de les barreres al lliure comerç, que ha provocat un increment dels intercanvis de béns i serveis.
• La liberalització del moviments de capitals, que ha permès una major integració dels mercats financers i de les borses de valors de tot el món.
• Els avenços en els mitjans de transport i la revolució de les noves tecnologies, sobre tot les comunicacions, la informàtica i Internet.
• La incorporació al mercat internacional dels països de l'antic bloc comunista i d'Amèrica del Sud i Àsia.
• L'augment progressiu del poder econòmic de les grans empreses multinacionals.
• El paper dels organismes internacionals (OMC, OCDE, FMI, Banc Mundial, etc) que potencien el lliure comerç.
Els efectes que provoca la globalització poden ser positius o negatius:
Efectes positius:
• Ha facilitat el creixement econòmic de molts països impulsant el comerç i la deslocalització i facilitar-los l'accés a noves tecnologies, coneixements i mètodes de fabricació.
• Permet la ràpida expansió dels coneixements i dels descobriments científics en tots els camps.
• El consum ha arribat a llocs on mai ho haguera fet amb l'aïllament. També ha augmentat la varietat de productes i la seua qualitat, i a un preu menor.
• Les empreses han vist augmentades les seues possibilitats de producció i venda dels seus productes a l'operar en un mercat mundial, i en conseqüència dels seus beneficis.


Efectes negatius:
• Ha intensificat les diferències entre els països rics i els pobres, i gran part d'aquestos estan quedant-se fora del comerç internacional. Les barreres que es mantenen per als productes agrícoles constitueixen un obstacle per a la seua incorporació.
• La globalització és responsable de la pèrdua d'ocupació industrial en els països desenvolupats, degut a la deslocalització de les empreses que s'instal•len en països on els costos de fabricació són menors.
• Augmenta el poder de les multinacionals front a les xicotetes empreses, que cada vegada troben més dificultats per a treballar.
• Pèrdua de poder dels Estats en favor dels blocs econòmics als quals pertanyen.
• Les “crisis”, per l'efecte contagi, es traslladen més ràpidament d'un país a un altre, tornant-se en un problema mundial i no local.
• Pèrdua d'identitat cultural. Els moviments migratoris i la fluidesa de la informació i comunicacions entre països han propiciat una creixent similitud d'estils de vida, costums i inclús valors.
07.- La internacionalització de l'empresa. La multinacional: concepte i característiques principals.

Una de les característiques de l'activitat empresarial en els últims anys és la creixent internacionalització de les empreses, que busquen el seu creixement a través de l'expansió per altres països.
Internacionalitzant-se, les empreses poden obtindre avantatges en quan als costos dels factors de producció, aprofitant economies d'escala i en les carregues financeres i fiscals dels distints països. També és un recurs per a prolongar la vida del producte, introduint-lo com a novetat en altres països quan en el mercat nacional les seues vendes comencen a decréixer. El procés d'internacionalització compren quatre fases o etapes:
1- Fase d'exportacions irregulars.
2- Fase d'exportacions via agent independent. Es contracta una persona o empresa resident en el país a exportar per que s'encarregue d'introduir i comercialitzar el producte.
3- Establiment de filials comercials.
4- Establiment de filials de producció.
Les empreses multinacionals són companyies formades per una empresa matriu que compta amb una sèrie de filials que operen en diferents països del món i que comparteixen uns mateixos objectius; la matriu és l'empresa originària de l'Estat on va iniciar l'activitat i on radica la gestió de la companyia, mentre que les filials es creen per a operar en altres països.Per als països receptors, la implantació de les EM porta avantatges i inconvenients. Per un costat, afavorís el desenvolupament de les economies locals al facilitar l'activitat econòmica i l'ocupació. L'aportació de tecnologia avançada millora el nivell tecnològic del país receptor que l'ajuda a desenvolupar-se més ràpidament.
Per contra, eixa mateixa aportació tecnològica genera una dependència tecnològica de l'exterior, ja que no sol acompanyar-se d'activitats pròpies de I+D. També els estats receptors ofereixen unes condicions molt permissives en aspectes socials, fiscals o mediambientals, i és per això que les EM abusen amb la sobreexplotació dels recursos naturals, o en les condicions laborals dels treballadors.

Ud 1 EOE2

Economia de l'Empresa

Activitats tema1 L'empresa i l'empresari

01.- Definició d'empresa. Elements, funcions i objectius.

Concepte d'empresa

Les persones tenen diverses necessitats, que són il•limitades, que se satisfan en béns i serveis. En canvi els recursos productius emprats en la producció d'eixos béns i serveis són limitats i d'usos alternatius. Això fa que els béns tinguen un valor i que les persones que els necessiten hagen de pagar per a aconseguir-los. Com a conseqüència, sorgeix la necessitat de proporcionar aquests béns a la població.
Aquests és el punt de partida de l'empresa com a unitat econòmica de producció, o siga, el proporcionar a les persones els béns i serveis que necessiten per tal de satisfer les seues necessitats, a canvi d'un preu.
En resum, podem definir l'empresa com:

“La unitat bàsica de producció que, a partir de la combinació de diferents factors de producció, coordinats per l'empresari, obté els béns i serveis que la societat demanda per tal de satisfer les seues necessitats, a canvi d'un benefici”.

Elements de l'empresa

En tota empresa es poden observar els següents elements comuns:
a- Elements humans. Són el conjunt de persones que desenvolupen la seua activitat laboral en l'empresa i els seus propietaris. En ell s'inclouen els treballadors o empleats, els administradors o directius i els propietaris o accionistes.
b- Elements materials. Són els béns econòmics de l'empresa que utilitza per a la producció d'altres béns i els béns produïts i encara no venuts. Podem distingir entre:
-els béns que estan lligats a l'empresa més d'un exercici econòmic, capital fix, com per exemple maquinària, construccions, ferramentes...
-i aquells altres béns que es renoven constantment i que depenen del cicle d'explotació, capital circulant, com per exemple matèries primeres, ma d'obra, energia...

Funcions de l'empresa

Les empreses desenvolupen tres importants funcions en el marc d'una economia mixta de mercat:
1- Les empreses dirigeixen i coordinen els factors de producció, buscant sempre la màxima eficiència possible, servint d'enllaç entre el mercat de factors i el mercat de béns i serveis.
2- Les empreses al transformar las matèries primeres en productes elaborats, creen o augmenten la utilitat dels béns, és a dir, incrementen la seua capacitat per a satisfer les necessitats humanes. A mesura que els béns són més útils per a les persones, s'incrementa el seu valor i, en conseqüència, el preu que s'està dispost a pagar.
3- Les empreses creen riquesa, tant a les persones directament relacionades amb l'empresa com a la societats en general, i proporcionen treball a les persones.

Objectius de l'empresa

Tradicionalment s'ha considerat que l'objectiu principal de l'empresa és l'obtenció del màxim benefici. Segons això, l'empresa ha de procurar aconseguir els màxims ingressos possibles per la venda dels seus productes amb els mínims costos.
Cal diferenciar entre l'objectiu primari i els objectius secundaris de l'empresa. Per objectiu primari o de primer nivell s'entén la meta que perseguix l'empresa, i que bàsicament és obtindre els beneficis que faran possible la seua supervivència i desenvolupament futurs. Sols una vegada que els beneficis siguen suficients per a mantindre's en el mercat, l'objectiu prioritari passa a ser la maximització del benefici.L'empresa també té uns objectius secundaris o de segon nivell, alguns d'ells són:
-Objectiu de creixement i poder de mercat per a assegurar futurs i majors beneficis.
-Objectius d'estabilitat laboral, principalment mitjançant correctes polítiques salarials, formatives i de promoció.
-Objectius d'estabilitat i adaptabilitat a l'entorn, o siga, oberta als canvis en el mercat i a les innovacions tecnològiques.
-Objectius de responsabilitat social i ètica. Cada vegada més les empreses estan incorporant objectius de responsabilitat social i ètica cap als col•lectius que la integren (treballadors, clients, proveïdors, administracions públiques...) i cap a la societat i medi ambient en el que desenvolupen la seua activitat.

02.- La figura de l'empresari en l'actualitat.
Històricament, la figura de l'empresari ha respost, almenys, a un d'aquestos tres perfils, si bé en la majoria d'ocasions els tres han coincidit en la mateixa persona:
-Emprenedor, persona amb iniciativa i capacitat per a materialitzar una idea en un bé o servei empresarial.
-Capitalista, persona que sols aporta diners per a portar a terme un projecte empresarial.
-Administrador, persona contractada per l'empresa que amb la seua gestió pretén assolir els objectius marcats per l'organització.

En les últimes dècades, la major complexitat de les grans empreses i de l'entorn a conduit a una especialització en les funcions, de manera que es freqüent que aquestes tres figures estiguen clarament separades. Així, és habitual que l'emprenedor acudisca a una entitat financera en busca de recursos econòmics que li permeta dur a terme la seua idea. Si l'entitat financera li financia el projecte, es converteix així en el seu soci capitalista, el següent pas es contractar una o varies persones que s'encarreguen de dur la gestió de l'empresa, apareix així la figura de l'administrador..
Pel contrari, en les xicotetes empreses, sobre tot en les de tipus familiar i empreses individuals, emprenedor, capitalista i administrador solen coincidir en la mateixa persona.
En l'actualitat es considera empresari al professional de la direcció que planifica, organitza, dirigeix, i controla l'activitat de l'empresa, independentment de si és o no el propietari de la mateixa.

03.- Explica les teories empresari-risc i empresari-innovador.

En l'actualitat es considera empresari al professional de la direcció que planifica, organitza, dirigeix, i controla l'activitat de l'empresa, independentment de si és o no el propietari de la mateixa.
Fins a la primera meitat del segle XX no es contempla aquesta distinció entre propietat i gestió, en la que es basen una serie de teories sobre l'empresari, entre totes destaquem dues:
-La teoria de l'empresari-risc, (Frank Knight, 1885-1972), considera a l'empresari com a un agent emprenedor i remarca el risc que aquest assumeix en l'activitat empresarial. El benefici de l'empresa dependrà de l'habilitat de l'empresari per a gestionar l'empresa en condicions d'incertesa. Per a Knight, dons, l'essència de l'empresari és la incertesa sobre les conseqüències de les seues decisions. El benefici, per tant, és el premi o recompensa per assumir aquest risc.

-La teoria de l'empresari-innovador, (Joseph Schumpeter, 1883-1950), considera que ser empresari és ser innovador, és a dir, ser capaç d'inventar un nou producte o una nova forma de producció i aconseguir, així, una situació de monopoli temporal i uns beneficis extraordinaris. A mesura que altres empreses competidores imiten o adopten aquesta innovació, els beneficis extraordinaris disminuiran fins a tornar a una situació de beneficis normals.
Segons aquesta teoria, el benefici que rep l'empresari es justifica per la seua capacitat d'innovació, i no pel risc que assumix en la seua activitat, com deia Knigth, docs pot ser que l'empresari no siga el capitalista de l'empresa (qui corre el risc de perdre diners), sinó soles el seu gestor.

04.- Enumera i defineix les àrees funcionals més comuns en l'empresa.

Per poder coordinar tots els seus elements i assolir tots els objectius prèviament planificats, l'empresa funciona com un sistema integrat i s'estructura en una sèrie d'àrees funcionals. Les més comuns en la majoria de les empreses són:

-Àrea d'aprovisionament. L'objectiu global de la funció d'aprovisionament és subministrar al departament de producció els materials necessaris per a la fabricació del producte i al departament comercial els productes acabats per a la seua venda.

-Àrea de producció. En el seu sentit més ampli, la funció productiva de l'empresa consisteix en la combinació de factors materials i humans per a l'elaboració de béns i la prestació de serveis.

-Àrea comercial. La funció comercial de l'empresa, també anomenada funció de màrqueting, és la que s'encarrega de detectar les necessitats dels consumidors i posar els productes i serveis que produeix l'empresa a disposició del mercat de la forma més eficient.
-Àrea financera i d'inversió.
L'àrea financera s'encarrega d'aconseguir els diners necessaris que l'empresa necessita per al seu funcionament. I el departament d'inversions estudia i selecciona les possibles inversions futures de l'empresa.

-Àrea de recursos humans. Està destinada a atraure, desenvolupar i mantindre una força de treball eficient en l'empresa. Per a tal fi realitza una sèrie d'activitats tals com: reclutament i selecció del personal, contractació, formació, prevenció de riscos laborals, resolució de conflictes laborals, etc, o siga que organitza i gestiona el personal de l'empresa.

-Àrea de direcció. S'encarrega de fixar els objectius de l'empresa. La seua finalitat és assignar, coordinar i mobilitzar els recursos amb els que compta, i fer-ho de la manera més eficaç possible.

05.- Què és la cadena de valor en l'empresa?

La creació de valor, és pot definir com la funció de transformació d'una sèrie d'elements d'entrada (inputs) en un conjunt d'elements d'eixida (outputs) deixant un marge per a l'empresa.
La cadena de valor és essencialment una forma d'anàlisi de l'activitat empresarial per mitjà de la qual descomponem una empresa en les seues parts funcionals, buscant identificar fonts d'avantatge competitiu en aquelles activitats generadores de valor. Eixe avantatge competitiu s'aconseguix quan l'empresa desenvolupa i integra les activitats de la seua cadena de valor de forma menys costosa i millor diferenciada que els seus rivals. Per consegüent la cadena de valor d'una empresa està conformada per totes les seues activitats generadores de valor agregat i pels marges que estes aporten.

Estes activitats és divideixen en dos tipus:

a) Les Activitats Primàries, que són aquelles que tenen a veure amb el desenvolupament del producte, la seua producció, les de logística, comercialització i els servicis de postvenda.
b) Les Activitats de Suport a les activitats primàries, com són les d'administració dels recursos humans, les de compres de béns i serveis, les de desenvolupament tecnològic (telecomunicacions, automatització, investigació), les d'organització i direcció (finances, comptabilitat, control de la qualitat, relacions públiques, assessoria legal, la direcció general).
c) El Marge, que és la diferència entre el valor total i els costos totals incorreguts per l'empresa per a exercir les activitats generadores de valor.

06.- Interrelacions de l'empresa amb el seu entorn.

Un dels components fonamentals de l'empresa és el marc extern o entorn en el que desenvolupa la seua activitat. En aquest sentit, l'empresa pot considerar-se com un sistema obert al mig en el que es troba, en el qual influeix i rep influències. Dins d'aquest marc extern, cal distingir entre l'entorn general i l'entorn específic.

Entorn específic.
Afecta d'una manera concreta a cada una de les empreses en particular, i per tant, varia segons el tipus d'empresa. Per exemple, en una empresa industrial que fabrica ordinadors poden influir aspectes com els proveïdors, els clients, la competència, els sindicats..., que soles li afecten a ella en particular, o de manera distinta que a les altres empreses, per exemple a una empresa comercial com pot ser una sabateria.
Entorn general.
Afecta per igual a totes les empreses d'un determinat país o àmbit geogràfic, els més destacats són:
a- Factors econòmics. Alguns exemples són: grau de desenvolupament econòmic i industrial del país o àmbit geogràfic, nivell d'impostos, tipus d'interès, nivell d'inflació...
b- Factors socioculturals. Entre ells podem citar: nivell educatiu i formació professional, estils de vida i hàbits de consum, les creences religioses...
c- Factors politicolegals. Estableixen el marc jurídic en el qual es desenvolupen les empreses i fixen les regles de joc. Els governs influeixen a través de: política monetària i fiscal, promulgació de lleis i normes com la llei de comerç, SMI, etc.
Factors tecnològics. Els canvis tecnològics afecten tant als productes que ofereixen les empreses com als seus processos de producció.

07.- Que s'entén per responsabilitat social de l'empresa?

Durant els últims anys ha sorgit un nou model de gestió empresarial que anima a les empreses a ser més transparents i que les seues actuacions es desenvolupen d'acord a criteris ètics i de responsabilitat cap al seu entorn, tant intern com extern.

En moltes ocasions, la pròpia activitat empresarial fa a les empreses responsables d'una sèrie de problemes amb el medi ambient i socials, com la pol•lució de l'aire i de l'aigua, l'acumulació de residus, la discriminació en el treball, l'esgotament del recursos, la destrucció de la capa d'ozó, etc.
Hui en dia des de les institucions nacionals i internacionals es promou la responsabilitat social corporativa (RSC), que són un conjunt de pràctiques, polítiques i programes desenvolupades per l'empresa amb l'objecte d'actuar correctament les qüestions relatives a l'ètica, les persones amb les que treballa , la societat en general i el medi ambient. Exemples poden ser: la formació continua dels seus treballadors, la implicació de l'empresa en el barri o poble on està instal•lada, la defensa dels drets humans, eliminació del treball infantil, una major responsabilitat social i amb el medi ambient.

08.- Que és una PIME? Enumera els avantatges i inconvenients front a les grans empreses.

Aquest grup d'empreses representen aproximadament el 99,80% del total d'empreses espanyoles. Per tant, tenen molta importància tant socialment com econòmicament, perquè en depenen moltes famílies, ja que generen més del 63% de l'ocupació a Espanya. La majoria de les Pimes es concentren en el sector serveis (80%), i la condició jurídica predominant és l'empresa individual (53,4%). Per tamany el 94,4% són microempreses (entre 0 i 10 treballadors), i la resta xicotetes (entre 11 i 50 treballadors) i mitjanes empreses (entre 51 i 250 treballadors).
Les PIME presenten uns inconvenients i unes avantatges entre les seues característiques, són:

Inconvenients

-Poca formació empresarial. L'empresari té pocs coneixements tècnics. A més la direcció i gestió és més personalista i paternalista i poc professional. Té pocs o cap departament d'assessorament.
-Poca capacitat financera. No té accés a determinats mercats financers, com per exemple la borsa, i els recursos financers al seu abast són més cars que els mateixos per a la gran empresa.
-Qualificació i formació tècnica del personal i obsolescència tecnològica. El reciclatge del personal no avança al mateix ritme que la tecnologia de l'empresa. A més, a causa de la poca capacitat financera, hi sol haver un desfasament tecnològic.
-Control. Degut a la seua reduïda dimensió, poden ser adquirides i controlades per les grans empreses fàcilment.

Avantatges

-Organització flexible, entesa aquesta com la capacitat d'adaptar-se als canvis davant noves circumstàncies (una crisi) o necessitats, podent inclús canviar d'activitat. i, per tant, facilitat de comunicació entre el personal d'empresa i la direcció, ja que el nombre de treballadors és reduït. A més, s'afavoreix la presa de decisions.
-Bona relació interna i implicació del personal. El personal, normalment està integrat en l'empresa, participa de les responsabilitats i això suposa que està més motivat per a treballar i repercuteix també en l'escassa conflictivitat laboral.
-La presa de decisions és molt ràpida, degut a la concentració del capital en una o poques persones i al tamany de l'empresa.
-Creadores de faena. Les PIME tenen més recursos de treball que de capital i, per tant generen més faena que les empreses grans que compten amb més tecnologia.
-Proximitat. La relació amb el client és més pròxima i directa que en les grans empreses. Això constitueix una avantatge competitiu, ja que la majoria de clients aprecien el tracte personalitzat i amés li permet tindre un bon coneixement del mercat local.

09.- Com es classifiquen les empreses segons el seu tamany?

En general, en funció del seu tamany, les empreses es classifiquen en grans empreses, per un costat, i xicotetes i mitjanes empreses (PIME) per l'altre.
La Unió Europea definix com a gran empresa a tota aquella que:
-Emplea a més de 250 treballadors.
-El seu volum de negoci o facturació supera els 50 milions d'euros.
-El valor dels seus actius superen el 43 milions d'euros.
Qualifica com a mitjana empresa a aquella que:
-Emplea entre 50 i 250 treballadors.
-El seu volum de negoci o facturació està entre 10 i 50 milions d'euros.
-El valor dels seus actius està entre 10 i 43 milions d'euros.
I considera com a petita empresa a aquella que:
-Emplea a menys de 50 treballadors.
-El seu volum de negoci o facturació no supera els 10 milions d'euros.
-El valor dels seus actius és inferior als 10 milions d'euros.
Un cas particular dins de les petites empreses és el de les denominades microempreses, que són aquelles amb menys de 10 treballadors en plantilla i amb un volum de negoci o dels seus actius inferior als 2 milions d'euros.

10.- Classifica les empreses segons el sector on desenvolupen la seua activitat i segons l'àmbit geogràfic de la seua activitat.

Segons l'activitat econòmica que desenvolupen

-Empreses del sector primari, que compren les activitats relacionades amb la naturalesa, agricultura, ramaderia, la pesca, les explotacions forestals i la mineria. Actualment representa aproximadament el 3% del PIB i ocupa al voltant del 7% de la població activa.
-Empreses del sector secundari, porten a terme aquelles activitats dedicades a transformar els factors productius en productes, per mitjà de procediments físics o químics, i comprén la indústria, el sector energètic i la construcció. El sector secundari espanyol aporta aproximadament el 34% del total del PIB. Es fonamental comptar amb un sector secundari important i competitiu, ja que és el motor de l'economia i està molt lligat al desenvolupament del sector terciari.
-Empreses del sector terciari, està format per una amplia gamma d'activitats que ofereixen un producte intangible, les més importants són l'activitat comercial i l'activitat de serveis. El sector terciari és el que més pes relatiu té en el PIB, al voltant d'un 63%, a més en els últims anys és el sector que està experimentant un creixement, superior a la resta de sectors productius.

Segons l'àmbit d'actuació

Podem classificar a les empreses en funció de l'espai geogràfic en el que actuen.
-Locals el seu àmbit d'actuació es limita sols a una població.
-Regionals el seu àmbit d'actuació es limita sols a una comarca, comunitat o part del territori nacional.
-Nacionals el seu àmbit d'actuació es desenvolupa en tot el territori nacional.
-Internacionals quan el seu àmbit d'actuació, mitjançant la comercialització, es desenvolupa en diferents paissos del mon.
-Multinacionals quan les empreses internacionals desenvolupen part de la seua activitat productiva en altres paissos del mon.

11.- Òrgans de la societat anònima, (o de la societat limitada).

La gestió i l'administració de la societat s'encarrega a un òrgan social. Aquest òrgan directiu està format per la Junta General d'Accionistes i pels Administradors.
• Junta General d'Accionistes. És l'òrgan de decisió, deliberació i representació de la societat. Tots els socis, inclòs els que no han participat en la reunió, queden sotmesos als acords de la Junta General. N'hi ha tres classes de Junta General:
-Ordinària. S'ha de celebrar en els sis primers mesos de l'any per a censurar la gestió social, aprovar els comptes de l'exercici anterior i resoldre l'aplicació del resultat.
-Extraordinària. Es qualsevol Junta que no reuneix els requisits de l'ordinària. Es pot convocar varies vegades a l'any.
• La Junta General pot delegar l'administració de la societat en un professional de la gestió o Administrador, amb una duració màxima de 5 anys. En lloc de l'administrador es pot designar un Consell d'Administració, de duració indefinida, que adoptarà els acords per majoria. El consell d'administració han de ser imparell. En aquestos casos, l'administrador o consell d'administració constitueixen l'òrgan ejecutiu i representatiu de l'empresa, a l'encarregar-se de la seua gestió i de representar-la en les seues relacions amb tercers.

12.- Què és una societat laboral? Les societats laborals són necessàriament societats anònimes?

És una SL o una SA en la qual la majoria del capital social (+ del 51%) és propietat dels treballadors de l'empresa, que presten serveis retribuïts de manera personal, directa i indefinida.

Característiques:

• La raó social estarà formada per qualsevol nom seguit de “Societat limitada laboral”, “SLL”, “Societat Anònima Laboral” o “SAL”.
• El capital mínim és de 60.102 € (en la SAL) i de 3.006 € (en la SLL).
• Cap soci pot posseir accions que representen més del 33% del capital social, excepte les entitats públiques que poden arribar al 50%.
• La responsabilitat front a tercers està limitada a les aportacions dels socis.
• Aquestes societats han de tindre constituït un fons especial de reserva amb el 10% del benefici net.
• Cap soci pot posseir accions que representen més del 33% del capital, excepte les entitats públiques que poden arribar fins al 49%.
• El nombre de socis mínim és de 3, que poden ser treballadors i capitalistes.
• Per a la transmissió d'accions i participacions socials es donarà preferència als treballadors indefinits que no siguen socis.

Les societats laborals poden ser anònimes o també de responsabilitat limitada, prenent de cada una d'elles les seues característiques principals.

13.- Realitza un quadre comparatiu de les formes jurídiques de l'empresa.

Quadre adjunt.

JUAN ÍÑIGUEZ VI

Boqueja Prats i Benavent venta el serrell d'esquerra a dreta. Açò és literatura i no la "Deformación del Espíritu Nacional" Signes es trau les espardenyes i es fa hippie, però abans comenta amb Vila certes coses secretes pel que fa, diuen, a la nobilitat de la il•lustre municipalitat de Novetlè. Mentre el delegat continua la seua lletania impròpia. "Caminava Filemón por entre algun arrozal quando un brioso llaurador que plantava un melonar sonriendo i a voz baixa le dixo :”quítame la faixa”. Mas jo, ambaixador de l’Havana, duc de Silèsia i Comte de La Calàbria, li fiz el nus a la fava. Tenga vuesa merzed a bien mis palavras pues de carapijo bien naszido i de fava malcriado de seguro a bien he tenido haver a vós encontrado; ja que haver no he havido un Consuelo tan sagrado ni que dorarle el haba a uno d'estos criados...
Nou, dinou, vint-i-nou. Les cuixes de Rafa i el bigoti de Carme passegen pel Moncho. Pavia paga la ronda i els mobles s'encadenen una mica més a la Llosa.
De sobte se'ns cola un xicot bufonet, és mestre o col•lega? "Cuadradito intersección triangulito igual a rosegó. Isósceles intersección hexágono igual a pentágono menos torres gemelas -uns anys més tard. Redondito menor unión redondito mayor igual a coronita. Coronita sobre cabecita igual a santito. Santita, la matemàtica i cara-perro, sicari d’honor. Mentrestant les propietats dels conjunts es despiloten sota la mirada lasciva del Mister, del braç incorrupte de Sancarlos i del quadern socarrimat d'Albòrium i li guanyen un quinze a Salamen. Javier Pont Giner, capficat, estrictament, amb l’entrepà d’una barra de quart plena de xoriços, en pren bona nota.
I la classe de francés s’acaba en una munió de pantalons grisos i camises blanques i retallades que s’arremolinen al voltant de la taula del professor per demanar la nota de l’examen i altres fer la pilota, ballar-li l'aigua i veges: vés tu a saber quin cul caurà entre mans. En mig, però, per sobre de tot, es destaca la mela imponent del tio mela. N’és l’ocasió: o ara o mai. Gregori, arribant de sota l’estrada alça enèrgicament el braç, a mena de palanca i a tota pala, hi amolla un carxot-esclafit que electritza l’estança. El tio mela amb la mela al roig viu s’alça convulsament mentre desapareixen totes les criatures i se l’emporten els dimonis. És impossible poder saber, reconéixer tan sols, si n'hi ha hagut cap culpable. Redei!
I, a més a més, hi ha Peruggino, l’afer Peruggino. Quatre o cinc que volen divertir-se i Peruggino que està gros no corre massa i paga. Algú diu: “Maricón” I aquesta n'és l’excusa. Ja ho sabia tothom. Però ara es fa públic en acte de represàlia i amonestació exemplaritzadora. El tio Sanchis, doncs, demana 5 punts col•lectius. Tothom es rasca la llibreta de punts. La meua s’ha esgotat i em toca comprar-ne més. Però algun despistat s’ha deixat a mà la seua i n’arranque graciosament els 5 que hi necessite. Don Rafael Pérez Contel ratlla un gargot en la pissarra que sembla un colom coix amb barretina vermella i jura i perjura que no és un falangista, ni un afinador de pianos corrent en sanfermins el diàpason d’una cornada, i accepta l’evidència: NO plouen cardenals per més que demanem la setmana santa anglesa o que la candelera solape la sagrada festa de Santo Tomàs de Aquino, estacant el dit en la plaga. “Ahí viene la plaga, me gusta bailar...”.
Ara per ara, tot ben senzill i ben alegre ja va. I va la vida com va. Alguna cosa s'acaba i ve després l’estiu també. I ve Soler, Sanchís, Sicluna i tants d'altres que deixàrem, durant uns quatre anys, als faldons dels Bartolins i d’altres, pedòfils, efebòfils, infantòfils i altres parafílies més vergonyants, als pares claretons, allà dalt, a la costa.
Nosaltres deixàrem el centre el 69. Villar Palací diu que canviaria el panorama. Poca cosa, però. I després, imagine, vingueren els moros de la costa i de més enllà, del Non Plus Ultra, de tot arreu, des de sempre, com els nostres pares, com els pares dels nostres pares vingueren un jorn desmaiat. Com sempre ha passat. Com ara. Com sempre que no s’espera una queixalada de singular croada nacionaleducativa. Amics. Amigues tinguérem per fi a partir de quart, una vegada. Companys, morí Franco. Com mai ho havia fet, i vingué el valencià. I bé, col.legues ... quina és ara, la consigna, Deja vue, al remat?


Per a Josep Lluís Bausset, Ángel Lacalle, Juan Íñiguez i alguns altres professors/es
Francesc Collado, Foios, Juny 2010

JUAN ÍÑIGUEZ IV

PRIMER DIA DE CLASSE

Que ve “D. Juan! Que ve “D. Juan”!
Les poques xiques que en aquell primer dia de curs, allà per l’octubre del .1968 s’atrevien a estudiar Ciències (vivíem a altra galàxia), s’allisaven els cabells, es pessigaven les galtes per a fer-les entrar en color i tractaven, amb els dits, d’allargar-se les parpelles en un intent de mostrar la seua bellesa i joventut desdibuixades baix les dolentes faldes i camises dels uniformes.
Sheriff, què passa? – preguntà “el Rateta” intrigat –
Això, això, què passa? – insistí “el Llarg” – S’han tornat boges?
No què va!. – contestà “el Sheriff” complaent – Ara tenim matemàtiques i ve el nou professor que li diuen “Juan”
I tu saps qui és? – li preguntà “el Xino” – Quan ho dius així és perquè ja saps qui és i com és.
Doncs sí, l’he vist aquest matí. Anàvem l’Emili i jo. – i aparegué Emili al sentir-se nomenat – quan l’hem vist arribar. No sabíem qui hi era però “D. Manuel” ens ho ha aclarit de seguida. És jove, no molt major que nosaltres i això ha rebolicat a les xiques ... elles son diferents – afegí allargant la frase –
Hi que ho digues – intervingué “el Beni” – No n’hi una d’elles que estiga bé. No se’n salva cap.
Això és de veres. – reafirmà “el Roig” amb la seua autoritat.
Xé!. Calleu i tingueu trellat!. Que mai heu tingut trellat. – s’escoltà la veu de Miquel, el bessó del Genovés –
( i és que aleshores nosaltres estàvem en la figuereta com aquell que diu mentre les xiques ja eren gairebé unes senyoretes. Final feliç per a l’adolescència).
L’entrada de “D. Juan” fou un poc tímida. Es parà tan sols uns instants a la porta de la classe i entrà dubtant i, semblava, que el recorregut al llarg de tota l’aula fins a l’entaulat on es trobava la seua taula i l’encerat se li va fer etern. Semblava un alumne més si no fora per l’absència de l’uniforme que ens caracteritzava a l’Institut, amb l’escut del centre a la butxaca del jaquet.
La seua presentació fou breu. Nosaltres mai havíem tingut un professor tan jove davant nostre i ell, possiblement mai havia donat una classe i menys encara a alumnes tant majors com hi eren nosaltres. (Això sí, amb “la lengua del Imperio” Eren altres temps. Esperem que ja passats per a l’eternitat)
“¡Buenos días!. Me llamo Juan Iñiguez y voy a ser vuestro profesor de matemáticas durante este curso. Espero que nos llevemos bien y que algún día recordeis vuestropaso por este centro como yo lo recuerdo. Ahora pasaré lista para ir conociendo vuestras caras y comenzaremos de inmediato las clases.”
I, dirigint-se a la pissarra, amb el guix en la mà, començà la primera classe:
“Dibujemos unos ejes de coordenadas ..

Eixe fou l’inici del treball d’un professor que ha deixat al llarg de quaranta anys unes senyes inesborrables en generacions de xativins i veïns d’altres pobles de la Costera, la Vall o la Ribera que han tingut el privilegi d’ésser alumnes seus.
En Joan Iñiguez va ser alumne de l’Institut Josep de Ribera i després obrí les portes del professorat, com alguns ja ho havien fet (Recordem a “D. Pepiu”), als antics alumnes. Després vindrien els Rafels, Antonis, Joseps o Emilis.
Però fórem nosaltres, els alumnes del 69 els primers alumnes seus i, hui, quaranta anys després encara recordem la sua ensenyança, la seua tasca amb nosaltres. Possiblement ningú recorde cap classe seua però el recordem a ell. El vegem pel carrer i encara diguem dins nostre. “Adéu professor, adéu en Joan.” El recordem perquè ell va voler que nosaltres aprenguérem matemàtiques encara que nosaltres no estigueren per la llavor i crec que ho va aconseguir.
Per què dic això?. Perquè els alumnes mai recorden als professors que s’han oblidat de quina és la seua tasca. S’obliden dels que han passat per davant d’ells sense aportar-los res. En canvi mai obliden al que un dia darrere d’un altre s’empenyen en transmetre el que ells saben, en que aprenguem el que ells ja saben. I en Joan Iñiguez va ser un d’ells.
Nosaltres, els del 69 ho sabem bé. Recordem a “D. Juan”, com també o fen amb altres companys seus: “D: Roberto, el Pipa,”, “la Cristina” o “el Ferraz” . Tots ells ens marcaren, ens assenyalaren de per vida. Ens ajudaren a que cadascú de nosaltres fora un poc el que el temps i la vida ens han fet.
Nosaltres fórem la primera generació que aprengué matemàtiques de la seua mà. La primera de més de quaranta que han gaudit i patit eixes enrevessades equacions que mai eixien, que mai s’acabaven de plantejar i solucionar. Des d’aleshores centenars de xiquets i joves han passat per eixes circumstàncies que uns recordaran amb estima i altres com un mal somni que no acabava mai. Però si, quan la vida passa i eixos dies queden com un record allunyat, preguntarem als alumnes ... tots o, gairebé tots dirien que recorden a un professor, “D. Juan”, que un dia els ensenyà matemàtiques, que s’empenyorà en fer-nos-les comprendre i que encara que molts no hem sabut mai per a què collons aprofitaven si romanen en els nostres record i ho faran per sempre.

balanç

jjf

Adéu a l’amic i al mestre
Ximo Corts

A l’alba del dia 18, el cel va aparèixer ennuvolat i gris. Aqueix diumenge, s’havia d’ascendir a l’ermita del Puig. He repassat mentalment les diverses fites de l’ascensió i, malgrat no creure en presagis, he arribat a pensar que l’oratge, l’escenografia, dalt del turó, semblaven disposats per una mà invisible, per algú que ja coneixia el terrible esdeveniment: la nit anterior, havia mort el nostre amic Joan Juan Barberà. La notícia s’escampà entre el plugim. Des de llavors, molts amics han desgranat a poc a poc diferents episodis d’una biografia extensa. Vaig conèixer Joan un principi de curs de l’any 1968, al col•legi Claret. Fou professor meu d’Història de l’Art en 6é de Batxillerat. Encara recorde com arribava a classe carregat amb un projector de diapositives, tota una novetat. Posteriorment, hauríem de recordar més d’una vegada, ell i jo, aquella època.

Joan era llicenciat en Història per la Universitat de València. A la vella Facultat de Filosofia i Lletres, situada al carrer la Nau, havia enfortit amb Raimon, altre xativí il•lustre, una amistat que venia de lluny; s’havien conegut a les aules del Josep de Ribera, quan l’institut encara romania a la Casa de l’Ensenyança. A poc d’acabar la carrera, a la dècada dels seixanta, Joan s’incorporà al negoci familiar; era cosí dels amos d’una concessionària dedicada a la venda d’automòbils. Durant un temps, féu simultanis, però, el treball a l’empresa i la docència; donà classes al Josep de Ribera i, com ja s’ha dit, al Claret. A l’institut, coincidí amb el professor Josep Lluís Bausset, persona compromesa amb la llengua i la cultura del país (a primeries del passat desembre, se’ls pogué veure junts, durant l’acte en què fou lliurada a Raimon la medalla d’or de la Universitat).

En esdevenir gerent de l’empresa familiar, Joan abandonà definitivament aquelles incursions al món de la docència. Mai no deixaria, però, de dedicar-se a l’activitat cultural. Formà part del grup de persones que, després d’aconseguir paralitzar l’enderroc de l’ermita de Santa Anna, van fundar l’Associació d’Amics de la Costera; Joan en fou el segon president. Alguns estius, la junta directiva es reunia (amb assistència de molts socis interessats) al seu palau de Vallés. Ell i la seua esposa, Dolors, ens acollien divendres a poqueta nit. En aquelles vetllades, es gestà el primer número de la revista Papers de la Costera (Joan hi va col•laborar amb dos articles dedicats al pintor Estruch). Gràcies a les seues relacions, l’associació portà a terme, quan encara cuejava el darrer ajuntament franquista, una programació cultural esplendorosa.

I és que Joan conreà amistats duradores amb nombroses personalitats del món de la cultura i la política. Vicent Andrés Estellés i la seua esposa sojornaren uns dies, a finals dels setanta, a casa seua. El poeta escriví posteriorment un llibre, Xàtiva, que acabaria formant part del Mural del País Valencià. Joan, empresari progressista i pròxim al socialisme, arribaria a col•laborar amb el PSPV; figurà a la llista electoral encapçalada, el 1995, per Manuel Casesnoves. Jo recorde, però, altres episodis més pròxims del mestre i amic desaparegut: el sopar en què havíem convidat Raimon i el rector Pedro Ruiz; l’acte de presentació del darrer Papers de la Costera, compartint taula, per última vegada, amb Vicent Montés; les xerrades al seu despatx sobre açò i allò... Em vénen al cap les converses sobre les nostres aficions comuns: els viatges, la pintura, la música...

Darrerament, Joan i Dolors havien viatjat a Nàpols i Sicília. En saber que jo també marxava a la Campània, m’aconsellà de visitar el Museu de Capodimonte, amb pintures esplendoroses de Ribera, i d’escoltar la música de Roberto Murolo, Pietra Montecorvino, el Neapolis Ensemble... Així era Joan, un home atent i afable. Sabíem que estava malalt. Ningú no podia sospitar, però, una mort tan sobtada, una mort que ha deixat en suspens tants projectes... Ja no podrem, per exemple, retre-li personalment, des de l’Associació d’Amics de la Costera, l’homenatge que mereixia. El dia del soterrar, mossèn Albelda, rector de Montesa, em digué a cau d’orella, mentre esperàvem l’entrada del taüt a la Seu: «Ximo, li haurem de dedicar alguna cosa.» Sí, li dedicarem més d’una. Adéu, Joan Juan, amic i mestre. Sempre et recordarem.

(publicat a Levante-EMV, el 01/05/2010)

Pob 3ª Compta

Balance, Cuenta de Perdidas y Ganancias y Ratios
1. La empresa Técnicos S.A. presenta los siguientes datos al finalizar el año 2003:
a) El local donde tiene localizadas las oficinas fue adquirido por 300.000 euros, de los cuales 100.000
corresponden al valor del terreno.
b) Para la compra de dicho local solicitó un préstamo bancario, del cual tiene pendiente de pago
150.000 € a largo plazo y 10.000 € a corto plazo.
c) Tiene una furgoneta adquirida por 24.000 euros mediante préstamo bancario, de los cuales le quedan
por abonar 12.000 € a largo plazo y 6.000 € durante el próximo año.
d) Tiene pendientes de cobrar a clientes, facturas por importe de 25.000 € y letras por 20.000 €.
e) Los programas informáticos utilizados en la gestión de la empresa (software) han costado 6.000 €, de
los cuales está pendiente de pago el 50% que tendrá que abonar el 1 de julio de 2.005.
f) Los saldos en cuentas corrientes bancarias ascienden a un total de 5.000 euros.
g) Debe facturas a sus proveedores por importe de 3.000 euros.
h) Las cuotas de la seguridad social pendientes de abonar ascienden a 1.800 euros.
i) Tiene pendiente de pago impuestos por importe de 2.000 euros.
j) El equipo informático (hardware) asciende a 36.000 euros.
k) Está pendiente de pago una campaña publicitaria que consistió en una serie de anuncios, cuyo
importe es de 2.200 € y hay que abonarla el 30 de julio próximo.
l) El mobiliario de toda la empresa lo adquirió por 10.000 euros.
m) Mantiene un efectivo en caja para pequeños pagos de 2.500 euros.
n) El capital social asciende a 100.000 euros.
o) Mantiene una reserva legal por importe de 40.000 euros.
p) La amortización acumulada asciende a 105.000 euros.
q) Mantiene en almacén mercaderías por importe de 12.900 euros.
Con estos datos, se pide:
1) Elaborar el Balance de Situación de la Empresa y calcular el beneficio.
2) Calcular y comentar el Fondo de Maniobra.
3) Hallar y comentar el Ratio de Liquidez del ejercicio.
4) Calcular el ratio de endeudamiento y de autonomía financiera
5) Calcular el ratio de rentabilidad financiera, suponiendo que el beneficio hallado es después de
impuestos.

4. Comercial S.A. presenta los siguientes datos de ingresos y gastos en su contabilidad,
correspondientes al año pasado:
a) Compra de mercaderías durante el ejercicio por un total de 300.000 euros.
b) Contrató una campaña publicitaria por importe de 9.000 euros.
c) Los sueldos del personal ascendieron a 90.000 euros y las cuotas empresariales a la seguridad social 30.000 euros.
d) La amortización del inmovilizado material se realizó por importe de 24.000 euros.
e) La facturación por ventas ascendió a 500.000 euros.
f) Los consumos de agua y luz ascendieron a 3.000 €.
g) El banco le abonó 1.000 euros en concepto de intereses de cuenta corriente.
h) Una inundación destruyó equipos informáticos por valor de 15.000 euros.
i) Los intereses de un préstamo a corto plazo ascendieron a 10.000 euros.
Con estos datos, se pide:
a) Elaborar el estado de Pérdidas y Ganancias de la empresa y calcular el beneficio del ejercicio.
b) Calcular el ratio de rentabilidad económica correspondiente al ejercicio, si el Activo total de la
empresa asciende a 360.000 euros.

prob 3ª PMM

Periodo Medio de Maduración o Ciclo de Explotación
1. La empresa Mermeladas S.A. produjo en los 365 días del año pasado un total de 1.095.000
kilogramos de mermelada, a un coste de 4 euros el kilogramo; producción que fue vendida en su
totalidad. Para su fabricación, consumió materias primas por valor de 2.190.000 euros, manteniendo
un saldo medio de existencias de las mismas equivalente a 24.000 euros. Asimismo, mantuvo saldos
medios de mermelada en proceso de elaboración y de mermelada ya elaborada equivalentes a
18.000 € y 30.000 €, respectivamente.
El volumen de ventas coincidió con los 1.095.000 Kg. fabricados y cada Kg. lo vendió a un precio
de 6 €. Teniendo en cuenta que los clientes mantuvieron un saldo medio deudor de 24.000 euros. Se
pide:
a) Hallar el Periodo Medio de Maduración de esta empresa.
b) Decir qué ocurriría con el PMM y calcular su valor, en caso de exigir a todos sus clientes el
pago al contado y ser, por tanto, el saldo medio deudor de clientes igual a 0 €.

jj2

En record de Joan Juan

Benvolguda família: sols unes línies per a manifestar la meua estima i deute amb la persona amiga que ens ha deixat. Qualsevol que haja tingut la sort de compartir amb ell durant molts anys inquietuds i aficions ha de sentir-se afectat per la pèrdua irreparable del que suposava mantenir un nivell permanent de convivència enriquidora. Tant institucionalment com personal, sempre teníem la seua agenda oberta per a facilitar-nos els contactes que necessitàvem.

Joan es manifestava compromés amb els valors cívics democràtics essent, a banda d’una persona culta i intel•ligent, un model de comportament en els àmbits en que es movia. La seua elegància no era producte, com pensa la fatuïtat dels nous rics, d’usar: Rolex, Hermés o Armani (que haguera pogut); ans al contrari consistia en la seua coherència en el bon gust que demostrava en els seus comentaris sobre qualsevol aspecte cívic i en el tracte exquisit que tenia amb les persones amb qui es relacionava.
Independentment de la posició social que si li atribuïra a qui ell es dirigia, sempre tenia la delicadesa de tractar-lo amb respecte. No podem oblidar, els qui freqüentàvem els seu despatx, que quan es dirigia als que treballaven en l’empresa, sempre ho feia de vosté: Paco, Higinio, Pepe...¿pot atendre vosté a aquest client o amic? Mai en molts anys li hem observat una paraula altisonant o un tracte despreciatiu a qui treballava en el seu entorn. Era empresari i, per tant, havia de gestionar la seua empresa amb criteris que li permeteren mantenir l’eficiència i la seua continuïtat, però ell entenia perfectament que compartia el seu temps i els èxits empresarials amb persones i, aquestes, mereixien un tracte adequat per a fer-los partícips del model d’empresa que ell volia tindre.

No era home d’aparences però sí de realitats. Era més fàcil trobar-te’l en inauguracions de: pintors, recitals de músics, presentació de llibres o en llibreries de vell a Barcelona, Madrid o València, cercant alguna cosa que tinguera relació amb la ciutat o amb personatges del passat xativí, que en bars o restaurants. Encara que entenia lo suficient de gastronomia com per aconsellar-te si pensaves anar a ciutats d’ací o de l’estranger. La seua especialitat no era fer de cuiner però, llegia, s’informava i preguntava per a no parlar “per boca de cànter” i tenia bon gust per a apreciar els productes bàsics de qualitat sense sofisticacions. En els anys que tinguérem els sopars dels Pebotabecos sempre contàvem amb les seues faves de Vallés recent collides, els “cachelos” demanats a Galicia o, amb Manolo el de casa l’Abuela, una extensa varietat de bolets del mercat de la Boqueria. El sopar es regava amb vi i l’excel•lent Fondillon de l’amic Rafa Poveda de Monòver, completant aquells moments de meravella i per iniciativa seua, les il•lustracions del sopar de la mà de Manolo Boix. Comente açò perquè en aquesta situació difícil d’assumir per part de la família i amics, hem de mantindre vives aquelles parcel•les del passat que ens permeten minvar l’ansietat i esperar que el malestar es suavitze amb el bàlsam del temps.

Acabe amb uns versos del seu més que amic Raimon:
La nit.
La nit és llarga, la nit.
Per a uns és nit de festa,
per a uns altres nit de dol,
de cremar amor, nit vella,
de sentir la mort tot sol.

Adéu Joan, Voro Verger

JJ

Joan, un home de compromís, acció i pensament

Joan ens ha deixat. Des de que, a les darreries dels anys setanta del passat segle, coincidirem en els primers pasos de l'Associació d'Amics de la Costera, he pogut disfrutar de una relació d'amistat, estreta i ininterrompuda, amb Joan Juan Barberà i la seua família. Molt prompte va acceptar el repte de presidir l'Associació, un precedent imprescindible en la creació d'un model culturat determinat que, poc després i amb no poques limitacions, tractaríem de posar en pràctica des del govern municipal, i ho va fer durant els seus anys més importants, aquells del principi en els que encara estava tot per fer, aportant la seua personalitat múltiple, la que el convertia en un home compromés, d'acció i de pensament, sempre amb una dosi de moderació admirable que ens ajudava a arribar una mica més lluny en els nostres propòsits. En aquell moment, la seua dedicació, el seu prestigi i contactes servirien d'enllaç natural entre nosaltres, un grup de joves amb una enorme ànsia transformadora i molta set de democràcia, i la resta de la societat xativenca i valenciana.

És aleshores quan es dugueren a terme les intenses campanyes que permitiren salvar de l'enderroc l'ermita de Santa Anna, el Palau d'Alarcó o el que quedava del convent de Sant Domènec, quan es varen publicar "L'esglèsia de Sant Feliu", primer llibre en valencià sobre el valuós patrimoni local, "Xàtiva", de V. Andrés Estellés, "Blai Bellver. Materials xilogràfics...", i tants altres, quan va començar a editar-se "Papers de la Costera" i als seus actes feia acudir a Manuel Girona, Vicent Andrés Estellés, Josep Renau, Joan Fuster o Raimon, el seu amic de l'ànima. ¡Qins records aquells de les Setmanes de Cultura al Setabense, o de les obres de teatre representades a l'albur d'alguna prohibició d'última hora!.

Van ser uns temps intensos i allí estava Joan, servint d'exemple de com es pot compatibilitzar l'exercici normal de la seua professió amb l'acompliment del que entenia que era el seu deure (en aquest cas protegir i promoure la nostra cultura), només pel fet simple de entendre-ho com un deure, sense donar-hi més importància ni esperar res a canvi. Sempre atent a quant puguera enriquir-nos colectivament va saber comboiar a Rafael Pérez Contel i Francisco Carreño per a que formalitzaren un important llegat artístic per a la ciutat, la donació mes gran, en quantitat i qualitat, que s'ha produit fins ara. La seua capacitat per escoltar l'allunyaven de dogmatismes i el feien capaç de romandre en un segon plànol, però sense fugir mai de l'entrega als demés i, en especial, a qualsevol tasca que podera entendre noble, bé amb la seua presència, bé amb el seu mecenatge.

La pèrdua de Joan Juan ens deixa orfes de referents i d'amor a Xàtiva. Amb ell hem admirat la trama dels nostres carrers, la llum de les nostres façanes, el color de la nostra ceràmica, hem vixcut la necessitat de construir el nostre present sobre la base d'un ferm coneixement i una gran comprensió del nostre passat. He tingut la immensa sort, durant molts anys, de contemplar la seua enteresa, de fruir de la seua intel·ligència i del seu alt sentit de l'amistat. Ara només ens resta enyorar-lo, fins sempre, Joan!

V MONFORT

Vicente M. Monfort Mir. Diplomado en Profesorado de E. G. B. y Licenciado y Doctor en Ciencias
Económicas y Empresariales por la Universidad de Valencia. Es economista de la Generalitat Valenciana
y actualmente es Director del Instituto de Estudios Turísticos, perteneciente a la Secretaría de Estado de
Turismo. Es autor de ocho libros sobre turismo, entre los que se pueden destacar: Introducción a la
economía del turismo en España -declarado de Interés Turístico Nacional-, Competitividad y factores
críticos de éxito en la “Hotelería de litoral” -premio Tribuna Fitur-Jorge Vila Fradera 2000-, y El Sector
Turístico en España, Nuevos enfoques en el estudio económico del turismo. A éstos se suman más de
cuarenta capítulos en otros tantos libros, así como numerosos artículos en revistas especializadas. En la
actualidad mantiene su actividad investigadora en el área de turismo dentro del Instituto Interuniversitario
de Desarrollo Local (IIDL) de las Universidades de Valencia y Jaume I, y es miembro del comité científico
y/o de redacción en diferentes revistas

VAN I TIR

Problema #1:
Una Maquina tiene un costo inicial de 1100€ y una vida útil de 6 años, al cabo de los cuales su
valor de salvamento es de 100€ Los costos de operación y mantenimiento son de 30€ al año y
se espera que los ingresos por el aprovechamiento de la maquina asciendan a 300€ al año
¿Cuál es la TIR de este proyecto de inversión?

Problema #2:
Considere los dos siguientes planes de inversión:
Plan A, tiene un costo inicial de 25000€ y requiere inversiones adicionales de 5000€ al final del
tercer mes y de 8000€ al final del séptimo mes. Este plan tiene 12 meses de vida y produce
10000€ mensuales de beneficios a partir del primer mes.
Plan B, tiene un costo inicial de 20000€ y requiere una inversión adicional de 10000€ al final del
octavo mes. Durante sus 12 meses de vida, este plan produce 8000€ mensuales de ingresos,
12000€ al termino del proyecto. Suponiendo un TREMA del 3% mensual, determine cuál de los
dos planes es más conveniente.

COMANDA DE WILSON

INVERSIO I FINANÇAMENT

PREGUNTES FINANCIACIÓ INVERSIÓ

TEST (PAU Andalucia 2007 i 2008, Castella i Lleó 2006 i 2007, Catalunya 2007 i Navarra 2007.

1.- Asenyala quina de les següents NO és un recurs financer a curt termini:
a- la financiació de funcionament
b- el leasing financer
c- el descompte comercial

2.- Són fons de finançament externa per a l’empresa a llarg termini:
a- els resultats de l’exercici i les amortitzacions
b- les reserves de l’exercici
c- el capital social i les primes d’emissió d’accions

3.- Quina de les següents és una font de financiació interna:
a- un emprèstit
b- el passiu
c- les reserves

4.- Què s’entén per financiació aliena?
a- és la proporcionada per l’empresari
b- és la que proporcionen els clients
c- és la proporcionada pels bancs i demés acreedors

5.- El descompte comercial representa un instrument financer a través del qual:
a- Un banc adelanta l’import d’una factura i a canvi se descompta una comissió pel risc asumit
b- Un banc adelanta l’import d’una factura i a canvi d’una participació en el benefici de l’empresa
c- Un banc adelanta l’import d’una lletra firmada per un client de l’empresa amb un venciment de futur, descomptant una comissió

6.- Un leasing financer és:
a- Un crèdit que funciona com a un compter corrent
b- L’emtrega a una empresa de las deudas de clients per a que ens adelante el cobrament i ho gestione
c- Un arrendament financer amb opció de compra

7.- Asenyala l’afirmació correcta:
a- El rendiment de l’obligació està en funció dels resultats obtesos per l’empresa
b- El risc de l’acció és menor que la de l’obligació
c- Les accions donen dret a participar en la gestió de la societat

8.- En un emprestit, la diferència entre el valor nominal i el preu d’emissió rep el nom de:
a- Termini d’amortització
b- Prima d’emissió
c- Preu de reemborsament

9.- El capital social és una font de financiació:
a- Pròpia i interna
b- Pròpia i externa
c- Aliena i a llarg termini

10.- Les reserves voluntàries són una font financera que se pot classificar com:
a- Externa i pròpia
b- Externa i aliena
c- Interna i pròpia

11.- Els aplaçaments de pagament concedits pels proveïdors del tràfic comercial són:
a- Autofinançament de manteniment
b- Finançament interna
c- Finançament extern

12.- Com es denomina la forma de finançament empresarial que consisteix en la cessió de tots els drets de crèdit sobre clients a una altra empresa?
a- Vending
b- Rènting
c- Factoring

13.- La diferència entre cobraments i pagaments de tesoreria es denomina:
a- Desemborçament inicial
b- VAN
c- Cash-flow

14.- Els mètodes de selecció d’inversions que no tenen en compte el moment del temps en que es produeixen els fluixos de caixa es califiquen de:
a- Dinàmics
b- Primaris
c- Estàtics

15.- El termini de recuperació o pay-back d’una inversió és:
a- El tipus d’interés o descompte que fa el seu valor actual net igual a zero
b- La diferència entre el cobrament generat per una inversió determinada en un moment i el pagament que eixa inversió requereix en eixe moment
c- El període de temps en el que els ingressos que es produeixen com a conseqüència de la inversió igualen el desemborçament inicial efectuat

16.- Segons el criteri del VAN, es triaran aquelles inversions què:
a- Tots el fluixox de caixa siguen possitius
b- El Van siga menor que zero
c- El Van siga major que zero

17.- Una inversió és viable si la TRI és:
a- Possitiva
b- Superior al VAN
c- Inferior al cost de capital
d- Superior al cost de capital

18.- El càlcul del valor futur de qualsevol capital, a partir del coneixement d’un tipus d’interès, es denomina:
a- Actualització
b- Cash-flow
c- Capitalització

19.- El criteri d’avaluació i selecció d’inversions més perfecte i que, per tant, prevaleix sobre qualsevol altre a l’hora de prendre desicions de selecció de projectes es denomina:
a- Termini de recuperació o play-back
b- Termini de recuperació actualitzat o pay-back actualitzat
c- Valor acual net o VAN

20.- Entre capitals de la mateixa quantia, però amb data de venciment diferent, els que tingen dat de venciment anterior:
a- Tenen igual valor financer que els que tingen data de venciment posterior
b- Tenen menor valor financer que els que tingen data de venciment posterior
c- Tenen major valor financer que els que tingen data de venciment posterior

21.- A la facilitat amb que un element patrimonial es converteix en diners se denomina:
a- Solvència financera
b- Coeficient de caixa
c- Liquidessa

22.- Assenyala l’afirmació correcta:
a- La borsa és el lloc on es guarden els títols valors de l’empresa
b- L’acció és el títol mitjançant el qual es pot demandar a un client per impagament
c- La cotització és el valor al que es compra o es ven un títol valor en el mercat borsari

23.- Assenyala l’afirmació correcta:
a- Les accions no donen dret a participar en la gestió de la societat
b- Les accions són reemborçades al seu venciment
c- Les obligacions produeixen uns rendiments períodics i constants (interessos) coneguts d’antemà, amb independència dels resultats obtesos per l’empresa

NOTA: .

PREGUNTES

1.- Concepte i classes d’inversions.

Inversió és tot aquell desemborçament de diners o recursos econòmics (capital físic o humà) que es realitza amb l’objectiu d’obtindre uns ingressos en el futur que superen el desemborçament inicial.
Les inversions es poden classificar en:
-Inversións econòmiques o productives, significa la utilització de fons financers per a adquirir béns de producció amb l’objectiu d’augmentar la capacitat productiva de l’empresa. És a dir, les inversions econòmiques, reals o productives consisteixen en l’adquisició del capital productiu (edificis, maquinària, existències, etc) que l’empresa necessita per al desenvolupament de la seua activitat.
Aquestes es poden classificar en: inversions de renovació, que es realitzen per a sustituir equips productius desgastats o estropeats, i inversions d’ampliació, que es realitzen per a l’adquisició de nous equips productius i sumar-los als ja existents amb l’objectiu de produir més.
-Inversions financeres, quan una persona o empresa decideix comprar títols-valors (accions,obligacions, lletres del tresor...) amb l’objectiu d’obtindre una renta en el futur. Per exemple depositar diners en un banc a termini fix durant 1 any a un tipus d’interés del 3%.
-Inversions socials, en les que no es busca un benefici econòmic directe, sinò una millora en la qualitat de vida dels ciutadans, con per exemple les inversions que realitza el sector públic en educació, sanitat, serveis socials, carreteres, etc.

2.- Classifica els recursos financers de l’empresa segons el termini, procedència i pertenència.

Anomenem fons de finançament de l'empresa als recursos financers que disposa l'empresa per a fer front a les seues necessitats dineràries, amb la finalitat de produir un bé o prestar un servei.
Els recursos financers es poden classificar segons tres criteris diferents:

- Segons el criteri de devolució:
- Fons de finançament a curt termini. És aquella aportació a l’empresa que ha de tornar-se en un termini inferior a l’any (<>1 any). Ex. prèstec bancari a 10 anys. Un cas extrem de financiació a llarg termini és el capital social de l’empresa, aportacions dels accionistes, ja que aquestos no poden exiguir la devolució mentrés l’empresa siga en funcionament.

- Segons la seua procedència:
- Finançament intern, també anomenada autofinanciació, és aquella que procedeix de l’activitat ordinària de l’empresa. Entre les fons de finançament intern s’inclouen els beneficis que no són distribuits als accionistes (reserves) i les partides que són apartades com a previsió de renovació de l’actiu fixe (amortitzacions) i els possibles imprevistos que poden presentar-se (provisions).
- Finançament extern. És la que procedeix de l’exterior de l’empresa, com per exemple els creditors, accionistes, entitats de crèdit...

- Segons la propietat dels recursos financers:
- Finançament propi. Està constituit pels recursos financers que són propietat de l’empresa, com per exemple el capital social o els beneficis no distribuits.
- Finançament alié. Està constituit pels recursos financers que no són propietat de l’empresa, sinò que es ha de tornar, com per exemple els creditors i entitats de crèdit.

3.- Principals diferències entre accions i obligacions.

-Les accions són una part aliquota (igual) del capital social, i per tant, és financiació pròpia, mentre que les obligacions són una part aliquota d’un deute adquirit, i per tant, es considera financiació aliena. És per això que quan es compra una acció s’adquireix la condició de propietari de l’empresa, mentre que l’obligació otorga al seu propietari la condició de prestamista de la societat.
-Per altra banda, la remuneració de l’acció (divident) té un caràcter variable, ja que depén del resultat de l’empresa i si aquesta el repartix, és a dir, són títols de renda variable. Per contra, l’obligació, al ser un prèstec, rep un quota fixa (interés) fixat en el moment de l’emissió, amb independència dels resultats de l’empresa, és a dir, les obligacions són títols de renda fixa.
-Per últim, l’accionista no pot exigir la devolució de la seua aportació mentre l’empresa estiga en funcionament. L’obligacionista, per contra, al ser un creditor, tindrà dret a exigir la seua aportació al seu venciment.

4.- Què és l’autofinanciació? Tipus i exemples.

L’autofinanciació o financiació interna està constituïda pels beneficis no distribuits i que es retenen en l’empresa per a finançar l’ampliació o el manteniment de la seua activitat. És a dir, són fons que l’empresa obté per si mateixa sense necessitat d’acudir a la financiació aliena o sol•licitar noves aportacions als seus socis.
En el concepte d’autofinanciació es distingueixen dos vesants:

1- Reserves.
Provenen dels beneficis no distrubuits per l'empresa als seus socis i formen part de la seua autofinanciació interna. Les reserves són els beneficis que es queden en l'empresa; amb elles es poden fer noves inversions i, per tant, afavoreixen el creixement. Per aquest motiu, les reserves també reben el nom d'autofinanciació d'enriquiment.

2- A diferència de les reserves, existeix un altre tipus de financiació que no representa un creixement per a l'empresa, sinó que suposa una autofinanciació de manteniment per a sostindre la capacitat productiva de l'empresa, en la mesura que prové d'una part del resultat que no ix de l'empresa. La financiació de manteniment està formada per les amortitzacions i les provisions.
- Amortitzacions.
Són fons destinats per l’empresa per poder fer front a la renovació dels elements d’actiu (vehícles, edificis, mobiliari, maquinària, ordinadors...). Els béns de l'actiu fix perden valor a causa de l'ús que se’n fa d'ells en el procés productiu o bé per quedar obsolets tècnica i funcionalment a causa dels canvis tecnològics o pel pas del temps. L'empresa calcula dita pèrdua de valor (depreciació) i la detrau com una despesa més del resultat de l’exercici, destinant dits recursos econòmics a uns comptes (amortització acumulada) per que en el futur puga renovar els elements d'actiu fix sense descapitalitzar-se.
- Provisions.
Són també una part de les despeses de l'empresa, que aquesta destina a un fons per a fer front a possibles pèrdues o despeses futures, com per exemple el pagament d’indemmitzacions, impagats de clients... Quan l'empresa detecta una possible pèrdua o despesa no corrent, immediatament dota una provisió de fons per a fer front a dita situació en el futur i així que afecte el menys possible al funcionament normal de l'empresa.
Exemple. Quan l'empresa detecta a un client seu que no va a poder pagar-li, es dotarà un fons especial per si finalment no es cobra, i el que és un ingrés pasarà a ser una despesa.

5.- Entre els fons de finançament a curt termini es troba el descompte comercial i el factoring. Explica breument en què consisteix cada un d’ells.

Abans del seu venciment, els deutes dels clients documentats en lletres es poden cedir a una entitat financera, la qual, avançarà l'import de la lletra després de deduir certes quantitats en concepte de comissions i interessos, és el que s’anomena descompte comercial. No obstant això, si la lletra resultara impagada, el banc carregarà en el compte corrent de l'empresa l'import de la lletra més les despeses de devolució, ja que l'empresa respon en tot moment de la solvència dels seus clients davant l'entitat financera.
El factoring és una altra forma de finançament empresarial que consisteix en la venda de tots els drets de crèdit sobre els clients (factures, lletres, pagarés,...), a una empresa denominada factor, la qual proporciona a l'empresa una liquidessa immediata i li evita el problema d'impagats i morosos. La diferència en relació a la modalitat de descompte comercial és que l'empresa no respon de l'impagament dels clients, l'empresa ha de cedir tots els drets de cobrament i no sols una part d'ells i l'inconvenient principal és l'elevat cost dels interessos i comissions.

6.- Diferències entre Leasing i Rènting.

Tant el leasing com el rènting són dues modalitats d’arrendament financer, però presenten una sèrie de diferències, aquestes són:

LEASING RÈNTING

-Arrendament de béns d’actiu fix - Arrendament de béns mobles
-Possibilitat d’ opció de compra -No hi ha possibilitat d’opció de compra
-Fiscalment deduible en un 50% -Fiscalment deduible en un 100%
-Existeix durada mínima d’arrendament -No hi ha durada mínima d’arrendament
-Manteniment del bé no entra -Manteniment acàrrec de l’empresa de rènting
-Assegurança a tot risc no entra -Assegurança a tot risc a càrrec de l’empr. rènting

El leasing és un sistema de finançament mitjançant el qual l'empresa incorpora algun element d'actiu fix a canvi d'una quota d'arrendament. La durada de l'operació de leasing coincideix generalment amb la vida econòmica del bé objecte de leasing.
Quan s'acaba el període de lloguer hi han dues possibilitats: o bé tornar el bé a l'empresa de leasing, o bé compar-lo amb el preu residual estipulat en el contracte. L'inconvenient principal d'aquesta modalitat de finançament és el seu l'elevat cost.
Les principals avantatges són que l'empresa no s'ha de preocupar en buscar la financiació i també que s'obtenen avantatges fiscal per a l'empresa.

Per contra, el rènting és una modalitat que consisteix en el lloger sols de béns mobles a llarg termini. En el contracte de rènting l'arrendatari es compromet a pagar una renda fixa mensual i l'empresa de rènting es compromet a prestar una sèrie de serveis, estos són:
-Facilitar l'ús del bé durant el termini contractual.
-Encarregar-se del manteniment del bé.
-Contractar una assegurança a tot risc.
La renda del lloger en aquesta modalitat és una despesa fiscalment deduible al 100%, serveix nomes per als béns mobles i no hi ha durada mínima de l'arrendament.
A l'acabament del contracte, l'empresa de rènting ofereix a l'arrendatari l'opció de substituir els equips o renovar el contracte. A diferència del leasing, l'arrendatari no té possibilitat de compra al final del contracte.

7.- Què és un emprestit?

Quan una empresa, per a fer una inversió, necessita grans quantitats de diners i ninguna entitat de crèdit pot facilitar-li-la per ser tant gran, pot aconseguir-los a través d’un emprestit. L’empresa, al concertar un emprestit, divideix la totalitat dels diners que necessita en petites quantitats iguals i emet títols per eixe valor, que reben el nom d’obligacions o bons. Les obligacions i bons són títols que l’empresa ven en els mercats de valors pels que es compromet a pagar uns interessos i a tornar els diners prestats en el temps pactat. Cada obligació o bon funciona com un petit préstec. És un mètode de financiació reservat per a les grans empreses.

8.- Entre els fons de finançament a curt termini es troba el crèdit comercial i el compter de crèdit. Explica breument en què consisteix cada un d’ells.

El crèdit comercial és el finançament automàtic que aconsegueix l'empresa quant li queda a deure les compres que realitza als proveïdors. Si el proveïdor no li fa cap descompte per pagar al comptat, aquest finançament serà gratuït.
El compter de crèdit consisteix en el fet que una entitat financera posa a disposició de l'empresa un compter corrent amb un límit de diners per a poder disposar d'ells. L'empresa pot disposar dels diners d'aquest compter mijantçant l'emissió de xecs. L'empresa pagarà uns interessos per la quantitat disposada i una comissió per la quantitat no disposada.

10.- Explica breument les diferències entre els mètodes de valoració d’inversions Estatics i Dinamics.

Existeixen alguns mètodes de selecció d'inversions que no tenen en compte el fet de que els capitals tenen distins valors en els diferent moments del temps, degut al tipus d'interés i a la inflació. Són els anomenats mètodes estàtics, o mètodes aproximats. En realitat no es deurien utilitzar, ja que poden conduir a decissions equivocades. Són molt utilitzats en la pràctica per la seua simplicitat, com per exemple el criteri del termini de recuperació o pay-back.
Els mètodes de selecció dinamics incorporen el factor temps i tenen en compte el fet de que els capitals tenen distint valor en funció del moment en que es generen, degut al tipus d'interés i la inflació existents. Són els mètodes més adequats per a valorar i seleccionar projectes d’inversió. Els més utilitzats són el mètode del valor actual net (VAN) i el mètode de la taxa de retorn intern (TRI).

11.- Explica breument les diferències entre els mètodes de valoració d’inversions Estatics i Dinamics.

El valor actual net (VAN) és el valor actualitzat dels rendiments nets esperats d’una inversió. S’obté com a diferència entre el desemborsament inicial i el valor actualitzat dels fluixos nets de caixa que genera la inversió. Tots els fluixos nets de caixa es referiran al mateix moment, i per tant, són magnituds homogenies, sumables i ademés es poden comparar amb el desemborsament inicial (Do).

VAN = - A + F1/(1+k)1 + F2/(1+k)2 + F3/(1+k)3 +...+ Fn/(1+k)n

Do = desemborsament inicial
F = fluixos nets de caixa
K = tipus d’interés o cost dels diners

Una inversió és efectuable quan el seu VAN és major que zero, indiferents quan és igual a zero, i no efectuable si es negatiu. Entre un conjunt d'inversions efectuables deu donar-se preferència a aquelles que tingen el VAN més elevat.

La taxa de retorn intern (TRI) representa el guany obtés per cada euro invertit en un projecte d’inversió. S’obté com aquell valor de r que fa que el VAN siga igual a zero.

VAN = 0 = TRI

TRI = - A + F1/(1+r)1 + F2/(1+r)2 + F3/(1+r)3 +...+ Fn/(1+r)n = 0

Segons aquest criteri, el requisit per a que aquesta inversió siga efectuable és que el valor de “r” siga superior al tipus d’interés del mercat “k”.
-Si r > k ........ si interessa efectuar la inversió
-Si r < r =" k" k =" r)"> k (per exemple k1) ... el VAN és possitiu i interessa fer la inversió
-Quan r < k (per exemple k2) ... el VAN és negatiu i no interessa fer la inversió
-Quan r = k (per exemple k3) ... el VAN és zero i és indiferent fer la inversió
-Quan k = ∞ ... la funció del VAN tendeix al valor –A



13.- Explica breument el mètode de selecció d’inversions Pay-Back.

El termini de recuparació o pay-back, és el periode de temps que tarda en recuperar-se el desemborssament inicial amb el fluixos nets de caixa. El criteri de selecció d'inversions dona preferència a aquelles que tingen els termini de recuperació menor. Per tant, es tracta d'un criteri de liquedessa, un criteri en que es prefereixen les inversions més liquides.
Aquest criteri té importants inconvenients. Així, en quant als fluixos de caixa anteriors al termini de recuperació, no té en compte el moment en que es generen. Per exemple, segons aquest mètode, el projecte - 10.000 / 7.000 / 2.000 / 1.000 / 2.000 referit anterirment seria equivalent al següent: - 10.000 / 1.000 / 2.000 / 7.000 / 2.000 ja que ambdos tenen el mateix pay-back (3 anys), però el primer és clarament preferible al segon ja que els majors fluixos de caixa es generen abans que en la segona inversió.
En quant als fluixos de caixa posteriors al propi termini de recuperació, aquest criteri no es té en compte en absolut. Per exemple, segons aquest mètode, qualsevol de les dos inversion anteriors és preferible a la següent: -10.000 / 7.000 / 2.000 / 500 / 500 / 20.000 / . Es veu clarament que aquesta última és la millor de les tres, donat el tamany de l'últim fluix de caixa.
No obstant, encara que presenta aquests inconvenients, en la pràctica és molt utilitzat, degut a la seua facilitat de càlcul.

14.- Explica breument què és el Període Mitjà de Maduracio de l’empresa.

El període mitjà de maduració (PMM) és el temps que generalment tarda l'empresa en recuperar els diners que ha invertit en el procés productiu; és a dir, el nombre de dies en què normalment els elements d'actiu circulant completen una volta.
Per a calcular el període mitjà de maduració es diferència entre el període mitjà de maduració econòmic (PME), que és el temps que dura tot el cicle d'explotació, des que es produeix l'entrada dels materials al magatzem fins que es cobren les factures i les lletres dels clients; i el període mitja de maduració financer (PMF), que és el temps que generalment tarda l'empresa a recuperar els diners que ha invertit en la compra de materials per a la producció, és a dir, el nombre de dies que ha de finançar totalment l'empresa.

PME = PMa + PMf + PMv + PMc

PMF = PME - PMp
Si considerem una empresa de tipus industrial, podem dividir el període mitjà de maduració en cinc subperíodes:

- Període mitjà d'aprovisionament. Representa el nombre de dies que generalment estan en el magatzem les matèries primeres a l'espera de ser utilitzades. Es representa per PMa.
- Període mitjà de fabricació. És el nombre de dies que normalment es tarda en fabricar els productes. Es representa per PMf.
- Període mitjà de venda. És el nombre de dies que normalment es tarda en vendre els productes una vegada han sigut fabricats. Es representa per PMv.
- Període mitjà de cobrament. És el nombre de dies que generalment es tarda en cobrar les factures als clients. Es representa com PMc.
- Període mitjà de pagament. És el nombre de dies que generalment es tarda en pagar les factures als proveïdors. Es representa com PMp.

Si considerem una empresa de tipus comercial, soles calcularem els períodes de venda, cobrament i pagament, ja que al no fabricar, els períodes d’aprovisionament de matèries primeres i de fabricació no els té.

Representació esquemàtica dels subperíodes: